diumenge, 14 de novembre del 2010

La presència de l'absència


Quan la meua amiga està de viatge, no se’n va del tot: bona quantitat d’ella resta a les coses i persones que m’environen. No hi és realment, però hi és. Hi és el significat conceptual i emotiu que el seu tracte amb elles ha tingut per a mi, les coses i les persones amb qui ella i jo ens hem relacionat d’alguna manera. Quan les veig, me l’evoquen, me la recorden, me la fan present.                                                                                                                                                                             
Les companyes, les amigues i amics de sempre, les amigues i amics adquirits a través de mi o conjuntament, els fills, les nores, els nets, els parents, etc.                                                                                                                                                                          
Les coses de casa: el rentaplats, on m’ordena posar la vaixella, però que ella ompli i buida, quan jo me n’oblide; el banc de la cuina on passa tantes hores; el costat del llit on ella dorm i on, a vegades, és rosegada per l’insomni. Aquest llit  on respire el seu alè, on ensopeguen els seus i els meus peus, on m’abraça i l’abraceEl balancí on ella seu, des d’on mira la tele, on llegeix les novel·les i escriu a l’ordinador…
 Les pel·lícules que veu i de les quals em parla; les que veiem tots dos i comentem. Els projectes elaborats conjuntament que ja estan en procés de realització i aquells que encara només són projectes... 
Aquesta presència no és ni espiritual, ni fantasmal ni fantasmagòrica ni tan sols misteriosa. És la presència de l’absència.
 Quan ella està aquí, no se n’ha anat, està present. Aleshores la seua presència és plenitud. La simple absència de ningú en concret, de tot allò que no està present, no és ni plenitud ni buit, passa desapercebuda, està mancada de significat, no s’hi nota. La presència de l’absència, en canvi, és el buit dolorós, prop del no res abismal, que reclama la presència arrancada; és la mancança, és la crida angoixosa, és la dialèctica de la presència i l’absència que es reclamen mútuament. És l’absència que fa present, la presència esvanida, esfumada: la presència absent (la cadira em recorda l’amiga, però el record em constata la seua absència, me l’arrabassa). És paregut al que diu Pedro Salinas parlant de la felicitat: Tu presencia y tu ausencia sombras son una de otra, sombras me dan y quitan. Una absència que es presenta y una presència que s’absenta (la recorde, i s’esfuma de seguida, perquè només és un record, l’ombra del que ella és). L’absència de la presència és un crit, una dolorosa mancança, la privació d’alguna cosa que ha sigut arrencada violentament, és un clam rabiós .
La meua amiga, quan se’n va, em deixa l’absència dolorosa d’una omnipresència que em fustiga i esperona per tot arreu.

Posesión de tu nombre,
sola que tú permites,
felicidad, alma sin cuerpo.
Dentro de mí te llevo
porque digo tu nombre,
felicidad, dentro del pecho.
«Ven»: y tú llegas quedo;
«vete»: y rápida huyes.
Tu presencia y tu ausencia
sombra son una de otra,
sombras me dan y quitan.
(¡Y mis brazos abiertos!)
Pero tu cuerpo nunca,
pero tus labios nunca,
felicidad, alma sin cuerpo, sombra pura.
          Pedro Salinas, 1923

divendres, 5 de novembre del 2010

"Tornar als particulars les iniciatives" o "sobre l'anorèxia de l'Estat"

Un particular amb iniciatives

        El dia 24/10/2010 Vargas Llosa publicà un article a El País, Las caras del Tea Party, amb la intenció (em sembla) d’animar els ciutadans a votar-lo. Hi afirma que els elements ultraconservadors, reaccionaris, populistes, fanàtics antiavortistes i antigais, integristes religiosos que neguen l’evolucionisme i combaten la masturbació, etc. (jo afegiria, sense voler ser exhaustiu: racistes, xenòfobs, obscurantistes, mentiders), només són un afegitó, car en la entraña de este movimiento [hay] algo sano, realista, democrático y profundamente libertario (jo afegiria també: neocapitalista, per la quantitat d’ajudes que ha rebut del món de l’opulència).

Heu aquí dos bons exemplars de llibertaris
        Si el Estado no se descentraliza y adelgaza, si no devuelve a la sociedad civil, a los particulares, las muchas iniciativas y servicios que les ha ido arrebatando
Voldrà dir el flamant Premi Nobel que si l’Estat no renuncia al poder i el lliura als particulars…; o, amb altres paraules: si les grans corporacions econòmiques (los particulares) i les màfies no acaparen ja, per fi, tot el poder…? Per altra banda, a quines iniciatives es refereix: les dels 40 milions de pobres que no en poden tenir gens perquè estan mancats de poder econòmic, monopolitzat por los particulares no elegits democràticament pels ciutadans; i, també, les dels altres milions de treballadors, les iniciatives dels quals, si en tenen, serveixen per a augmentar les riqueses i el poder dels seus empleadors i, per tant, disminuir el propi poder? No sap el nostre Nobel que el poder busca més poder, que és una ameba fagocitadora de tot el poder que troba al seu voltant, que no admet ningú que li faça ombra, car qui més té, més vol? Es que no sap que el somni de les corporacions econòmiques i de les màfies gurtelianes és assolir el poder absolut mitjançant la llibertat de la selva? No sap que la llibertat de la selva és la llei del més fort? No sap que la llibertat de la selva i la llei del més fort suposen l’anulació de l’Estat democràtic, objectiu permanent, tant de les corporacions esmentades com del Tea Party? No sap que pretenen aquesta anulació, perquè l’Estat democràtic és l’únic que els pot retallar el poder (a ells, peixos grans) de menjar-se els peixos petits; que l’Estat democràtic és l’únic obstacle que els queda per a assolir el poder absolut? 
        I continua Vargas Llosa:el resultado final será el envilecimiento de la democracia [la democràcia ja fa temps que està envilida, pel poder econòmic dels potentats particulars i de les màfies] su conversión en una mera apariencia en la que el individuo ha dejado de ser libre y se ha convertido en un autómata, manipulado por burócratas invisibles y todopoderosos que, desde la sombra de sus despachos, toman todas las decisiones importantes que conciernen a su destino.


       Inconscientment ha definit molt bé (en contra del que pretenia) la submissió del treballador, i el ciutadà en general, al poder capitalista, que l’ha convertit en un autòmat dirigit i manipulat pels buròcrates invisibles i totpoderosos que, des de l’ombra dels despatxos, decideixen sobre el seu destí en un egoista benefici propi. Al seu costat, els despatxos dels governs demòcrates són faramalla, ja que els buròcrates invisibles i totpoderosos, ja siguen  Gürtels, ja siguen mafies, ja siguen "els mercats" i corporacions econòmiques, també els dirigeixen i manipulen.





       Per a que tots puguem tenir poder i llibertat (no hi ha llibertat sense poder) cal retallar el poder dels que en tenen massa i espolien els que casi no en tenen. Tampoc hi ha llibertat sense alguna repressió. La llibertat dels forts i dels rics és repressió dels pobres; mentre que la dels pobres, quan en tenen, suposa una retallada de la que sobra als rics. Prohibit prohibir és l’anhel del gran capital. Els pobres, en canvi, per a ser lliures necessiten que alguna cosa siga prohibida als poderosos. Com és que Mario no comprèn que hom necessita l’Estat democràtic per a equilibrar els poders i per a garantir la llibertat d'aquells particulars que no en tenen o que en tenen poca?


       Em resulta contradictori que Vargas Llosa, vell combatent ideològic contra els nacionalismes (El nacionalismo es una plaga que ha llenado de sangre la historia), siguen hispano-americans, peninsulars o d’altres llocs, ens propose com objectiu esperançador un moviment rabiosament nacionalista, xenòfob, racista, intolerant i fanàtic, basat en l’egoisme, la mentida i la ignorància, com és el Tea Party real, no l’imaginari que ens vol fer tragar. A no ser que sota la corfa dels seus escrits s’amaguen tèrbols designis. Per això el partit que volia que guanyara, i que ha guanyat, ha fet guerres preventives per tot el món.

        El vell liberal defensa un moviment ple de gent beata, fanàtica, xenòfoba, racista, antiavortista, homòfoba. Malgrat tot, es considera liberal, llibertari i demòcrata. Hauríem de dir, doncs, que l’intel·lectual il·lustrat ha esdevingut propagandista de la caverna? Ens voldrà fer creure que una societat, en què hi ha ciutadans que moren o no s’hi curen les malalties per falta d’atenció mèdico-farmacèutica, siga una societat lliure, mentre que aquella en què qualsevol ciutadà aconsegueix salvar-se perquè ha obtingut aquestes atencions gràcies a l’Estat, no ho és? Allò que és primer en la llibertat no és tenir iniciatives o poder veure la televisió i discutir sobre Belén Esteban, sinó poder viure, poder menjar, poder curar-se quan s’està malalt. Aquesta és l’única manera de poder, a més a més, tenir iniciatives o de poder veure la televisió.

Acaba de veure el Tea Party manant
L’Estat ha de tenir el poder suficient de limitar la llibertat d’aquells el poder dels quals amenace la llibertat dels altres, d’evitar que la llei de la selva regisca la societat humana, d’aconseguir que la llibertat i desenvolupament dels particulars siga condició de la llibertat i desenvolupament de tots.

Us presente una nordamericana ben informada
      
      Podeu vore també:     
      I: