Haurem partit del no res per, al capdavall, assolir el cim més alt de la misèria?

La caverna

Si analitzem pel nostre compte el mite de la caverna platònica, podrem veure que la cova és real, les persones són reals, les de dins i les de fora, les cadenes són reals i reals són les ombres projectades a la paret. No és real, però, allò que els encadenats creuen que són aquestes ombres, perquè són projeccions del que passa fora, i ells no ho saben ni volen saber-ho.

Jo, per la meua part crec que la veritable realitat, la solució del problema, no està fora, sinó dins, en aquest món. Sortir de la caverna no és sortir d’aquest món. És en aquest món on hem d’anar descobrint allò que és vertader, sortint a poc a poc de l’engany (no d’un cop, d’una vegada i per a sempre). És aquí on hem d’anar assolint la llibertat possible, alliberant-nos progressivament de les cadenes. Sortir de la caverna no significa, doncs, altra cosa que sortir de l’error, de la submissió, de la fe cega.

No obstant, el fet que al mite els presoners es neguen a acceptar la notícia del company auto-alliberat ni vulguen, trencant les cadenes, sortir a comprovar-ho, ens fa pensar que comencen a no estar segurs del que creien saber: el significat de les ombres i la natural comoditat de les cadenes. Aleshores, aquesta fe insegura va convertint-se en una altra cada vegada més tossuda i menys racional, capaç de matar el missatger alliberat.

Hi ha qui vol saber i hi ha qui prefereix ignorar obstinant-se en la ignorància. Aquest entossudiment revela un grau elevat de feblesa intel·lectual i, fins i tot, psicològica. Feblesa i por, por no reconeguda, por inconscient. El poregós és feble. Per això té por i mata el missatger. Por que arribe al seu coneixement que els crims perpetrats pels franquistes en la guerra i en la postguerra, amb la finalitat de fer desaparèixer una manera de pensar, eren crims contra la humanitat, una espècie de genocidi, crims horribles i repugnants; por d’assabentar-se qui són els criminals que els van cometre; por d’aplegar a saber fins on arriba la corrupció del cas Gürtel; por que els catalans puguen escapar-se del nostre domini i ser diferents; por de descobrir que el poder polític no es més que una delegació del veritable poder: el de les corporacions econòmiques que estan darrere del lliure mercat. Por de desemmascarar el lliure mercat, tan lliure, tan lliure, que és una dictadura per a nosaltres (si no ho creus, compta quantes tisorades ens obliguen a patir i com serà impossible carregar els rics amb l’impost promès). Por d’arribar a comprendre que la política econòmica del creixement indefinit i del mercat desregulat creixerà de tal manera que arramblarà amb tot i, conseqüentment, amb sí mateixa, si no frenem a temps aquest cavall desbocat.

Indubtablement no tots tenen eixa por: són els que voldrien que ningú no sabera mai què reflecteixen les ombres de la pared, que mai ningú sortira de la cova, que tots romangueren sempre en l’error. D’aquests explícitament no parla Plató. També tenen por, però una altra: por por de perdre el que gaudeixen gràcies a la ignorància dels altres.

És possible que el secret de tot aquest embolic estiga en el plaer i la comoditat de les cadenes. No seria la primera volta que el poble prefereix les cadenes a la llibertat. No heu oït parlar del famós clamor popular en suport de Fernando VII (el que “usaba paletó”) quan aquest va derogar la Constitució liberal de Cádiz? Cridaven: “Vivan las caenas!”. Doncs, això mateix: el poble, de vegades, prefereix les cadenes.

Per tant, veient com veiem tots, ara per ara, el caire de la mentalitat popular, no sóc massa optimista. La nostàlgia de les cadenes daurades i de l’enriquiment fàcil (principi màxim de l’ètica neoliberal popular), les superxeries de polítics i periodistes, les llibertats banals que emmascaren la dictadura profunda, l’entestament en “mantenella y no enmendalla”, en fi, parlant clar i net: la “burrera” general; tot això plegat a vegades em fa pensar que no tenim sortida. Com el cartell que posa Dante Alighieri a la porta de l’infern, em ve la temptació de dir: “Lasciate ogni speranza”. Perquè, inspirat en Groucho Marx, crec que nosaltres, éssers humans, havent partit del no res, podríem aplegar al cim més alt de la misèria, si no canviem la visió que tenim de l’economia i de la política. Podrem fer-ho?

.........................................


Marginàlia

Són els jutges autèntics polítics i els polítics només que titelles dels jutges? O són els jutges les titelles dels polítics?

Si els jutges són polítics o viceversa, la democràcia està perduda.

La sortida de la crisi

La caverna de Plató

•  Plató, al mite de la caverna, imagina unes persones encadenades de braços i peus i incapaços de girar el cap, perquè el tenen immobilitzat. Estan en una caverna que té una entrada oberta a contrallum al llarg de tota la cova. La llum que entra per aquesta porta projecta a la paret del davant seu tot el que hi passa, de manera que ells només veuen les ombres de la realitat exterior, la qual no poden mirar, com ja hem dit, perquè tenen el cap immobilitzat. Per això creuen que les ombres que veuen són la realitat. Una d’aquestes persones aconsegueix alliberar-se de les cadenes, surt de la gruta i descobreix la realitat veritable. Torna a la cova per informar els companys i ajudar-los a sortir, però aquests s’hi neguen.
•  El Show de Truman és una pel•lícula dirigida per Peter Weir i estrenada en 1998. El protagonista és objecte d’una realityshow des d’abans de nàixer, de la qual ell no en sap res. La ciutat on viu és un plató o setting immens al costat d’un llac artificial (suposadament el mar) que figura com natural, en el qual es produeixen tempestats a discreció del director. El cel és una cúpula construïda, més immensa encara. És el límit del setting o caverna. Els veïns són actors i actrius. Una quantitat d’efectes especials inversemblants, però ocults, impedeixen al protagonista adonar-se’n que tot és fictici. Ell no està veient ombres o efectes de pantalla: és ell les ombres que altres veuen i ho saben. Viu, però, en una ficció, en un setting.
•  El sistema econòmic que ens regeix és una altra ficció, com la caverna, o els show de Truman. Com a la caverna de Plató, ens fan veure les ombres del sistema de lliure mercat, el liberal-capitalista, però no totes, sinó les seleccionades. No veiem qui el maneja, al servei de qui està, a qui beneficia. El sistema complet està fora i no el veiem. No veiem tampoc la resta de la realitat dins de la qual es troba el sistema. Ens amaguen les conseqüències, els antecedents i els concomitants. Conseqüències: posem per cas, la crisi que estem patint ara, amb els retalls, que per a molts suposa la misèria absoluta. Antecedents i concomitants, per exemple, les catàstrofes naturals, que no són tan naturals. L’horror de la catàstrofe d’Haití és degut a la dictadura del lliure mercat mundialitzat per a afavorir empreses USA super-potents amagades fora de la caverna com a circumstàncies reals no projectades sobre la paret de dins. USA subvenciona als conreadors d’arròs; Haití, per pobresa i liberalisme, no subvenciona els seus arrossers; USA els ven l’arròs més barat. Conseqüència: els arrossers abandonen la terra i s’afilien a la pobresa. Per tant, l’horror de la catàstrofe sembla natural, és, però, artificial. I així, de tota la resta: recordem les dictadures imposades o tolerades per França i USA que han estat ofegant Haití des que van ser els primers negres que s’independitzaren. Fins i tot podríem comparar aquestes dictadures amb la dels Castro, ni imposada ni tolerada per cap dels dos imperis i els seus seguidors, i veure com se’n surten.

Haití

•  També el podem analitzar com una ficció a l’estil Show de Truman. Tot el que ens rodeja és ficció, ficció manipulada des de fora. Si no acomplim les regles de la realitat fictícia, ens aboquem al fracàs. Les regles d’aquesta ficció així ho determinen. Si hi ha algun incident o aspecte real que no encaixa, l’eliminem fingint un accident o qualsevol altre estratagema. El protagonista d’aquesta ficció també és capaç de sortir fora i descobrir la realitat més enllà de l’aparença enganyosa.
•  La diferència entre una i l’altra ficció rau en què, per a Plató, l’alliberat és un ser més intel•ligent, el savi, un leader voluntariós, un agitador, que vol redimir les masses incultes i passives, les quals, tanmateix, estimen la seua ignorància i no li fan cas. Estan destinades a ser dirigides. En Plató s’estableix una diferència de nivells humans dins de la classe encadenada: el leader agitador i les masses amorfes.
•  En Peter Weir, es tracta d’un sol individu (deixem a banda, ara, totes les interpretacions possibles i força interessants del que signifiquen el productor, el realitzador, els intèrprets i els espectadors del show). Suposem que l’individu en qüestió, Truman, representa la humanitat sotmesa a la dictadura del lliure mercat (productor, director, intèrprets, efectes especials…). Doncs bé. En aquesta pel•lícula la humanitat se’n surt, es rebel•la i pren el comandament de sí mateixa: s’allibera sense necessitat de leaders.
•  Què opineu de tot açò? Pense tornar a parlar-ne al proper post.

Truman sortint de la caverna

Més sobre el Constitucional

• “Entre cachondeos”, i martingales, “anda el juego del Constitucional” des de fa ja quatre anys. Una broma de mal gust, vaja! Hem aplegat a tal punt que quan oïm la paraula “jutge”, se’ns tensen els músculs, el cos se’ns encabrita i a dures penes podem evitar la fugida. No és sols pel Constitucional, sinó pel Suprem, pel Poder Judicial. Sempre hi ha hagut grups socials perillosos i més o menys terrorífics: els bandolers d’antany, els pirates de sempre, els lladres actuals, els financers neocapitalistes de les hipoteques subprimes o basura, etc. Ara tenim, a més a més, els jutges. No tots, clar. Substitueixen els polítics i emmenen la sobirania popular, la retallen, la riboten, per tal de satisfer els seus interessos (polítics o d’una altra classe, vés a saber). I això que el poder dels jutges, com el del parlament, com el del govern, ve del poble i a ell hauria d’estar sotmès… Sobirania popular (de baix cap a dalt), recordeu? No toleren ser criticats. Però, si segueixen així, esdevindran “alguacilados”, com el ”alguacil” de Quevedo.

• Per què no eliminem almenys el Constitucional? No són polítics? Doncs, si són polítics, ja tenim les Corts i el Senat.

• La Constitució del 78 consagra, a l’article 2, diuen, “la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”. És una cosa pareguda a “la unidad indisoluble del matrimonio”, com ja he esmentat en un post anterior. Ambdós, “indisolubles” al paper; és a dir, en el llenguatge, però no en la realitat, si fem cas de la quantitat de matrimonis dissolts de fet quan el divorci estava prohibit. Creieu que aleshores tots els matrimonis romanien tranquil·lament en unitat i harmonia? Pel que fa als malavinguts, estaven units, és clar, però en la guerra interna, en la tensió, en l’odi, en el conflicte. I és que una cosa és el llenguatge i una altra, la realitat.

• Bé que és sabut que el llenguatge contribueix a configurar la realitat. Per a molts (els polítics i els publicitaris, sobre tot) el significat de les expressions que utilitzen no és l’habitual que tots entenem (significat locutiu), sinó la modificació que produeixen (significat perlocutiu) o que volen produir (significat il·locutiu) en la realitat del comportament humà. Modificació que no sempre coincideix amb el significat conceptual o locutiu. Què significa conceptualment “indisoluble unidad”? Pot ser: unió volguda per les parts en pla d’igualtat, de tu a tu. Pot ser: unió no volguda, però forçada per un poder extern. Pot ser: unió no volguda per una de les parts, que ha sigut sotmesa per l’altra. Etc. Algun d’aquests possibles significats pot ser produït perlocutivament en la realitat (el darrerament citat seria el preferit pels polítics “españoles”). També, però, se’n pot produir un altre, totalment aliè als significats semàntics esmentats (en alguns casos ni volgut ni pensat). Aquest podria ser: odi, rancor, enveja; podria ser: conflicte, separació, divisió, dissolució... És a dir, el llenguatge creador no sempre produeix en la realitat allò que semànticament significa, com el del Gènesi: “Que es faça la llum. I la llum es va fer”. O com el “Obri’t, sèsam!” (i la porta s’obrí), de “Alí Babà i els quaranta lladres”.

• Així, doncs, hauríem de ser conscients, en primer lloc, de la varietat de significats semàntics que pot tenir l’expressió indisoluble unidad i elegir-ne un adient amb els principis democràtics que presideixen teòricament la nostra convivència. Per exemple: unió volguda per les parts en pla d’igualtat, de tu a tu. I fer el que calga per aconseguir-la, d’acord, també, amb els principis democràtics de convivència (que inclouen el dret a decidir). Cal evitar un resultat perlocutiu incoherent amb el significat semàntic elegit. Si diem: “indisoluble unidad”, que els units estiguen units, perquè així ho volen, no que, desunits voluntàriament i afectiva, els obliguem a estar units des de fora o des de dins, i a la força, o amb el tipus d’unitat, la del sotmetiment, que no volen. La llibertat del poble hauria de decidir sobre les lleis. Però, compte! No un poble definit prèviament, que plantejaria el mateix problema, sinó un poble estructurat per sí mateix, com correspon a allò que diuen democràcia.

• El que han de fer els jutges, d’antuvi, és, a l’empar dels principis democràtics, els de convivència i els de bona voluntat, triar el significat adient de “indisoluble unidad”, perquè la unitat, com hem vist, pot entendre’s de moltes maneres. Ja ho havia dit, abans que jo, Aristòtil referint-se a la unitat de l’ésser. Però millor seria que desaparegueren i que deixaren d’emprenyar el personal amb una funció inútil i supererogatòria que se’n passa de la ratlla. Vegeu, si’s plau:

• http://www.elpais.com/articulo/espana/elpepiesp/20100501elpepinac_14/Tes

El Constitucional fent la seua tasca d’adaptar Catalunya a la Constitució interpretada per ell