Els autobussos i Déu

En alguna ciutat circulen autobusos amb cartells publicitaris que expressen una idea pareguda a aquesta: “Probablement Deu no existeix, així que deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”.
Tinc entès que l’origen d’aquesta mena de publicitat se situa a Londres on es pretenia tranquilitzar el personal front a una amenaça publicada a internet (una web a la que remetia l’anunci d’un autobús), amenaça que fulminava amb el foc etern tots els que no acceptaren la paraula de Jesús. El spot publicitari voldria contrarestar aquesta amenaça tot tranquil·litzant els londinencs, dient-los: “Gaudeix de la vida, home (o dona), i no penses en l’infern, que potser no existeix ”.
En traslladar-lo a la península, el spot canvia de sentit. Però, analitzant-ho bé, no està clar si n’és un o són diversos (els sentits). Un és el sentit en què pensa qui escriu i, a voltes, un altre (o altres) el que rep qui llegeix. Tot depèn, no sols de la intenció dels responsables de l’escrit, sinó, també, de la mentalitat, preocupacions i creences dels lectors. Per a mi, com a lector, el missatge del cartell representa la necessitat que té un sector social de ser tingut en compte pels altres sectors, tot dient-los: “Xe, atenció, per favor!, que nosaltres, agnòstics o ateus, vivim ací i tenim drets com vosaltres, creients. Volem que tots siguem tractats com iguals”.
Em sorprendria que els del cartell tingueren la intenció de fer propaganda d’agnosticisme i ateisme. Aquesta mena de pensament, al meu parer, no sol buscar adeptes, ja que els que pensen així no constitueixen cap secta, religió, confessió o moviment religiós, al menys pel que fa estrictament a la qüestió de la incredulitat, la qual no és un tret fonamental de la seua vida ni de la seua personalitat, com ho és la creença en el creient. Per això és versemblant que la necessitat de ser respectats els haja portat a fer-se notar. No voldrien prohibir, només voldrien que no s’els prohibira ser com són.
Ja sé que hi ha hagut sistemes polítics que han perseguit els creients. Crec, però, que aquest no és el cas, perquè sembla que la raó principal d’aquelles persecucions no era l’ateisme, sinó la revolució político-econòmica que veia en la religió un obstacle. Allò que constitueix el tret característic del descregut, tant de l’agnòstic com de l’ateu, és formalment diferent del tret que caracteritza qualsevol opció política i/o religiosa, raó per la qual no genera apostolat. Aquesta és la causa que els responsables del cartell no sols no manifesten cap intenció de canviar el sistema polític vigent, sinó que tampoc aquest objectiu, pense, figura en les seues intencions, que sols es proposen la convivència respectuosa entre les persones que tenen fe i les que no en tenen. És a dir, que tant les manifestacions d’incredulitat com les de fe siguen rebudes per uns i altres amb serenitat i comprensió, de igual a igual.
Pel que fa als receptors del missatge, hi ha, per exemple, els creients que se senten ferits en els seus sentiments religiosos, i, a més a més, els creients que el consideren una ofensa a Déu o un escàndol per les persones “senzilles”, ofensa i escàndol que simplement lamenten o també es veuen en l’obligació de combatre.
Podem trobar, però, un altre tipus de creients que, veient Déu en cada persona, valoren la seua dignitat i respecten la seua autonomia per a pensar i decidir. Així, doncs, respecten la discrepància dels agnòstics i ateus i consideren que la pluralitat i el diàleg ens beneficia a tots, perquè ens fa aprofundir el pensament i les creences de cadascú o, si és el cas, canviar tant un com les altres. La tendència actual al pensament únic és per a ells una cosa perniciosa, mentre que consideren la pluralitat i el diàleg un objectiu meravellós (deixeu que floresquin mil flors al jardí). Allò únic que creuen socialment necessari és el respecte i el diàleg, els quals, per cert, són firmes ingredients de la seua fe.
En quant a la part del rètol que diu: “deixa de preocupar-te i gaudeix de la vida”, jo personalment pense que fer dependre el gaudi vital de la probable inexistència de Déu no és una proposta molt encertada, ja que tots coneixem la promesa que garanteix el gaudi del cent per cent en aquesta vida i desprès la vida eterna. A més a més, coneixem també molts creients que figuren al món dels negocis, al món de la política, al món de la fama, que frueixen de luxe, plaers i abundància en aquesta vida i, mitjançant la confessió, gaudiran, desprès, del benestar celestial.