Arrels de la crispació.

Els éssers humans parlen els uns dels altres. I no sempre bé. Si una diu que els qui la critiquen són “unos miserables y unos bellacos”, altre es despenja dient que els qui voten a la dreta són “tontos de los cojones” (o “los de los partidos propios son unos hijos de puta”, o “mori el Borbó!”, o cal ponderar el pes dels nacionalistes “colgándolos de algún sitio”, o “me sacaré la pirula y mearé en la sede de Izquierda Unida si me toca” la lotería, etc.). Podríem fer una tirallonga de frases tan “cèlebres” com aquestes. Tothom n’ha sentit algunes. Si, a més a més, llegírem, no sols els articles de premsa sobre aquestes frases, però especialment els comentaris dels seus lectors en les edicions digitals (i no parlem dels comentaris en tertúlies radiofòniques o en tertúlies de cafeteries i bars), quedaríem esbalaïts de com s’assemblen tots, articles, comentaris i frases. Pensem tot seguit que les primeres són fonts de contaminació crispadora, causa de totes les altres. Però, i si, fent un esforç, ens posarem en un altre punt de mira? Imaginem que en realitat totes les expressions, les primeres, les segones, les terceres i les que vinguen desprès s’alimenten d’un humus comú que està en el cor de la nostra societat i que no necessita més que una espenteta per a que surta a la llum (com el guirigall en un galliner o en una canera). Que l’ésser humà és més animal que racional. Que ens diem racionals perquè podem raonar, no perquè raonem de fet. Que els sentiments crispats i crispadors expressats per les frases esmentades pertanyen al magma comú del què tots participem.

Tots igualment? O unes societats més que d’altres? Caldria comprovar-ho.