dissabte, 21 de novembre del 2015

Els atemptats islàmics a París


Entrada anterior: I si allò que figura com veritat fos mentida?







Per què el terrorisme contra França? França és el País de la Revolució francesa, el principi del final de l'ancienne régime. És el país de les llibertats, el país del laïcisme. Un dels països colonitzadors en Àfrica i l'Orient Mitjà. A França, per tant, hi ha un gran nombre d'immigrants d'aquests països. França és el país de Charlie Hebdo. En fi, França és el país on s'hi troba un partit racista-populista ultradretà, que està creixent amb rapidesa a costa dels partits d'esquerres: el partit de Marinne Le Pen. Sembla que per tot això i perquè un sector dels musulmans immigrants se senten discriminats, ofesos i menyspreats, possiblement hom hi ha trobat gihadistes disposats a immolar-se per Alà. 

Un efecte previsible de la matança terrorista podria ser l'augment de la por, de l'odi i de la repressió francesa (tant com de les societats occidentals) envers de la població islàmica establerta en França i, per tant, del vot favorable al partit racista. Aquest fenomen podria espantar els que fugen de la guerra de Síria i busquen refugi en França i Occident. Restarien als seu país, on lluny ja de la considerada funesta influència democràtica i laica, restarien al servei de l'EI, el qual els podria manipular a pler. O eliminar-los, si no respongueren possitivament als seus interessos.




La possible reacció bèl·lica del món occidental, com ha passat quan França bombardejà llocs sensibles de l'Estat Islàmic (acció, per cert, bastant inhumana), pot tenir la conseqüència directa de l'augment de l'odi gihadista vers França i el món occidental i, per tant, ratificar-los en la seua disposició a morir matant per  Alà i per l'islam. 

Hi ha un món invisible, un món mental, psíquic que no sempre percibim i que decideix de les nostres vides. Una superestructura amagada que és difícil de percebre. Aquella mentalitat, per exemple, capaç d'organitzar la massacre de París.


Tenim altres exemples d'amenaces invisibles als ulls normals que estan a l'aguait i/o que ens han massacrat. Per exemple, la crisi neoliberal. Presenciàvem les noves maneres econòmiques del neoliberalisme, però no la massacre que ens amenaçava. Veiem les converses secretes a porta tancada sobre el TTIP, però no l'estrall que planeja sobre els nostres caps. Ara veiem el progressiu augment de l'escalfament global, però encara no la calamitat ecològica universal futura. Vivim més o menys tranquils, eufòrics, jubilosos, tancant els ulls davant de les amenaces que ens assetgen. I aquestes estan aquí, assetjant-nos, per saltar sobre nosaltres en el moment més oportú, com la crisi neoliberal. I  nosaltres, quan aplega o apleguen, ens estranyem espaordits. No sabem, però, que som nosaltres la causa, total o parcial. Gemeguem pels efectes econòmics neoliberals (la crisi) i votem a favor dels enemics neoliberals causants de la crisi. No ens agrada la corrupció dels altres, però els votem. Podríem cantar amb Antonio Machin (aquell cantaire de la nostra prehistòria): "Mi rival es mi propio corazón, por trahicionero..." Som co-responsables de les nostres desgràcies.


-----------

A França els immigrants islàmics se senten discriminats i veuen que cada dia creix el partit de Le Pen, gràcies als francesos... Mentre, allà lluny, a  l'Orient Mitjà, per contra, creix el gihadisme...







CÓMO SE FOMENTÓ EL ISLAMISMO EXTREMISTA EN DETRIMENTO DE ORGANIZACIONES ÁRABES LAICAS

dissabte, 14 de novembre del 2015

I si allò que figura com veritat fos mentida?

Entrada anterior: La veritable amenaça a la democràcia prové de les forces de l'Estat





La caverna platònica

El meu amic Daniel Gil m'escriu al correu electrònic:


"Junts lluitàrem contra el franquisme catalans, valencians, andalusos... tots els pobles de la pell de brau. I junts, en peu d’igualtat, podem seguir lluitant per societats millors, per resoldre els problemes “locals” (a la vegada locals i globals) als quals hem de fer front els éssers humans i que amenacen la nostra supervivència: des de la degradació ambiental a inacceptables desigualtats, fruit d’un sistema socioeconòmic basat en un creixement depredador i competitiu al servei d’interessos particulars".

Efectivament, junts lluitàrem contra el franquisme. I vols dir, Daniel, que ara, junts amb el franquisme (PP, Ciudadanos, etc.), lluitarem contra Catalunya? Jo no pense que la Catalunya independent, per ser o voler ser tal, ha d'estar separada de la lluita. Separada, sí, però unida, com qualsevol país no espanyol pot estar unit amb nosaltres en la lluita per societats millors, per resoldre problemes locals i globals que amenacen la nostra supervivència. La millor unitat no crec que siga la unitat de submissió, sinó la unitat lliure i volguda en Estats independents entre sí, la unitat entre iguals. 

La Transició va conservar en la Constitució el franquisme essencial de la "victòria" i la dictadura; Constitució on perduren, es conserven i actuen.



Vicens Navarro diu: "'Ciudadanos' es la derecha dura". I continua (traduïsc jo): "...Com resultat de l'enorme domini que les forces conservadores exerciren sobre els aparells de l'Estat espanyol, i també sobre els majors mitjans d'informació, durant el període de la Transició, la cultura política y econòmica del país és també profundament conservadora. En realitat, allò que en la terminologia anglosaxona s'anomena "l'establishment financer i econòmic” (és a dir, l'estructura de poder basada en els poders fàctics dels sectors financers i industrials) és aquí dels més conservadors i reaccionaris que existeixen avui en la Unió Europea. I continua exercint una enorme influència política sobre l'Estat espanyol i sobre la majoria dels grans mitjans d'informació i persuasió (com bé ha senyalat The New York Times en un article recent del 06.11.15, que analitza la premsa en Espanya)...". 

És veritablement incomprensible que una constitució democràtica prohibisca explorar la voluntat popular mitjançant referèndums. És també incomprensible que la part geogràfica amb major nombre de ciutadans (Espanya) puga decidir sobre la part més petita i amb menys ciutadans (Catalunya) i eixa decisió siga democràtica. No sé per què a "los demócratas de toda la vida" no els crida l'atenció aquest fenomen. Per altra banda, crec que un Estat demòcrata ha de procurar mitjans objectius per tal de saber la voluntat dels pobles, i, un cop sabuda, acceptar-la i posar-la en pràctica.

Hem de lluitar units, car vivim en un món, que per ser globalment neoliberal, no és democràtic, encara que es presente com a tal. Per això hem de saber amb qui ens hem d'aliar i contra qui hem de lluitar. Així és que em pregunte: "Será verdad tanta mentira", com fa la mare de Luis Alegre, segons conta aquest periodista en la seua columna de El País (12/11/15). O seran mentides tot el que ens fan creure que són veritats? (dic jo). És a dir, cal estar alerta.




Estic d'acord que hem de lluitar, com diu Daniel Gil, "per societats millors, per resoldre els problemes “locals” (a la vegada locals i globals) als quals hem de fer front els éssers humans i que amenacen la nostra supervivència: des de la degradació ambiental a inacceptables desigualtats, fruit d’un sistema socioeconòmic basat en un creixement depredador i competitiu al servei d’interessos particulars".

És democràtica la UE? És democràtica Alemanya? Hi ha avui en dia alguna democràcia? Recordem el cas de Grècia. Recordem com la UE (la Troika, la Comissió Europea, el BCE, etc.) i Alemanya menysprearen la voluntat del poble grec manifestada en un referèndum. Pensem que, com sol passar, l'amenaça de pobresa, o simplement de fallida comercial a alguna empresa, llançada pel capitalisme global, pot determinar el comportament i/o la ideologia d'empreses, societats, mitjans de comunicació, Estats, individus. Cada dia estem veient que premsa de confiança, premsa crítica i objectiva progressivament deixa de ser-ho; que televisions fins adès mereixedores de la nostra adhesió, a poc a poc ens estan desconcertant pel que diuen, fan i deixen fer. Les dictadures explícites sembla que quasi han desaparegut, però no és insensat pensar que n'existeixen, més del que sembla, d'amagades, enterrades sota la necessitat de progrés econòmic o de certes lleis constitucionals. Avui la dictadura no necessita dictadors militars; és exercida pel gran capital, un gran capital que es proclama lliure, defensor de les llibertats d'una manera nova, neoliberal. I és presenta com l'única via d'acció, intel·ligent i raonable. O acates i obeeixes, o no surts en la foto, car "no hay alternativas" a les seues propostes. Si no acates, la crisi econòmica et rosegarà les entranyes com te les rosegaria un virus malèfic inoculat en el cervell. Cada dia recorde el poema de Rubén Dario, tot canviant "juventut" per "llibertat": 

Llibertat, divino tesoro,
¡ya te vas para no volver! 
Cuando quiero llorar, no lloro...
y a veces lloro sin querer...

Serà aquest tipus d'extermini neoliberal el que practica Espanya sobre la llibertat catalana (i la pròpia)? Serà veritat tanta mentida? O potser serà mentida tanta veritat aparent?


divendres, 6 de novembre del 2015

La veritable amenaça a la democràcia prové de les forces de l'Estat

Entrada anterior: "Corren de pressa per seguir corrent encara més de pressa"








"...Ja té gràcia que sigui Rajoy, els dos únics escrits coneguts del qual van en contra de la idea d'igualtat de les persones. Té gràcia que s'erigeixi defensor d'un principi del qual abomina. Diu molt sobre la seva honradesa intel·lectual. Però hi ha més: per què el nacionalisme espanyol més pur -PP, PSOE, C's- no ha volgut mai parlar d'un referèndum? Serà perquè, en el fons, com sostenen molts, temen perdre'l? Per descomptat. Però el veritable motiu és anterior: és que un referèndum relativitza els suposats principis de legitimitat del seu ordre polític-jurídic que són els de la revolta feixista del 18 de juliol de 1936". (Vide "Els gestos buits", Ramón Cotarelo a el Món).

Si llancem una mirada al passat, començant pels imperis, les monarquies absolutes, el poder quasi absolut de la noblesa sobre els seus vassalls i/o vilans; passant per les metròpolis i les colònies, les dictadures de dretes i d'esquerres, etc., etc.; el liberalisme dels poderosos econòmics (l'1%, el gran capital, el neoliberalisme...l'aristocràcia econòmica d'un país o del món), etc., constatarem que sempre hi ha hagut els paràsits econòmic-socials que xuclen la sang econòmica i la llibertat política dels ciutadans. Ara tenim la Unió Europea, la qual, en nom de la democràcia, ordena, imposa, retalla, parasita (recordem Grècia, sotmesa dictatorialment per la Troika, tot menyspreant el resultat del referèndum; recordem les ordres de Merkel a Rajoy...; recordem que la Constitució espanyola s'ha modificat -en l'article 135-, per ordre de la UE, sense participació ciutadana. Recordem que eixa modificació ens ha perjudicat molt). 



No oblidem el projecte neoliberal que s'està forjant secretament entre EEUU i la UE, el projecte conegut pel nom de TTIP, un tractat o acord de lliure comerç transatlàntic (hom està forjant un altre entre els països dels dos costats del Pacífic: el TPP, el tractat de de lliure comerç transpacífic). Ja tenim una altra vegada la llibertat dels rics, la llibertat de l'1%. I, en conseqüència, ja tenim, també, la destrucció de la resta: la classe mitja i la classe baixa. Ja tenim, a més a més, la destrucció de l'ecologia mundial. Allò que hem arribat a entendre alguns és que la dreta, el gran capital, els amos del món, quan ens parlen de llibertat estan parlant de dictadura.  Per això, la nostra llibertat significa per a ells revolta, revolució, desordre, car l'ordre per a nosaltres és desordre per a ells i l'ordre per a ells és la nostra explotació. La majoria de la ciutadania no se n'adona, perquè tenim el coco rosegat: ens l'han menjat els nostres explotadors. Hom diu que les lleis, les lleis democràtiques, són la garantia de la democràcia. Però aquí les lleis estan fetes contra l'expressió de la llibertat democràtica de la ciutadania. Els referèndums estan prohibits, el poble no pot modificar la Constitució. Però, si ho ordena la Merkel, el parlament, sense consultar-ho al poble, la modifica immediatament (contra els interessos dels ciutadans, és clar). Aquesta és la raó, segons diu Cotarelo, en la cita de més amunt: "un referèndum relativitza els suposats principis de legitimitat del seu ordre polític-jurídic que són els de la revolta feixista del 18 de juliol de 1936"

Per això crec que seria raonable que Catalunya s'independitzara i es convertira en una democràcia autònoma, aliada amb totes les democràcies autèntiques del món (si per ventura en resten algunes).

------

A continuació una cita de Vicens Navarro:

"En realidad, tal como he señalado en otro artículo (“Expolio nacional o expolio social”, Diario Público, 13.11.11) el gran déficit social de Cataluña se ha acentuado todavía más como resultado de la alianza de CiU con el PP (que fue el partido que se opuso más al Estatut) en las políticas fiscales regresivas, en la reducción de los impuestos que gravan las rentas del capital y rentas superiores, y en la privatización de servicios públicos, además de otras políticas de clara orientación neoliberal. Y ambos, tanto CiU como el PP, han hecho lo opuesto a lo que prometieron. Dijeron mil veces durante la campaña electoral que no recortarían en los servicios públicos como sanidad y educación, donde han recortado más. Ambos están siguiendo políticas para las cuales no hay ningún mandato popular. De ahí que la demanda de un referéndum sobre si la ciudadanía aprueba tales políticas de austeridad sea tan aplicable al gobierno PP como al gobierno CiU". (Vicenç Navarro: ¿qué ocurre en Cataluña y en España?: www.vnavarro.org).



Però, com diu R. Cotarelo més amunt: "Un referèndum relativitza els suposats principis de legitimitat de l'ordre polític-jurídic, que són els de la revolta feixista del 18 de juliol de 1936. En última instància, el sistema (i el poder derivat d'aquest) no venen del poble, com caldria en una democràcia. Estan ja establerts per sempre des del 36-39. Monarquia, unitat d'Espanya, exèrcit, (policia?), etc. estan ja decidits per sempre més. Mut i chitón!. Sols s'accepten canvis per imposicions neoliberals externes.


Mut i chitón!