Indecente, "miserable", "ruin" (digué P. Sanchez a Rajoy)...

Entrada anterior: Proletaris i jubilats, uniu-vos i voteu!

He llegit, no recorde on: "[P. Sánchez] citó los sobresueldos, Bárcenas, Rato, Bankia, Granados, la Gürtel, la Púnica y su amnistía fiscal. 'Hasta ahí hemos llegado', respondió [Rajoy], con ese tono caciquil, con ese tic autoritario que siempre le sale cuando alguien le retrata como lo que es: un político indecente. Un presidente que tenía que haber dimitido un minuto después de conocerse los sobresueldos que cobró de Luis Bárcenas y los SMS de apoyo que le dedicó..."

Està clar que la veritat ofèn, que la mentida honra. Vivim en un món en el qual no es poden dir certes veritats: les que revelen la corrupció de les persones que aparentment són honrades. Vivim en un femer de corrupció que emet una pudor fètida, de la qual no es pot parlar, perquè ofenem als responsables. Voldran que quan olorem un femer manifestem satisfacció i plaer com si aspirarem sublimes quinta essències aromàtiques?

"Cal dir-ho amb educació", comenten alguns. Perdoneu-me si pense que la mala educació, la fotuda mala educació, està en el comportament corrupte, en el fet d'enganyar-nos, de robar-nos, de torturar-nos amb les retallades, amb els jornals baixos, amb les pensions amenaçades, amb les mentides, amb el co-pagament sanitari, amb les privatitzacions, etc. etc. etc. Quina és l'educació que ha rebut, o ha assimilat? Quina educació manifesta aquest corrupte, quan ens roba i ens tortura?

...Decència, segons la RAE, és: “Dignidad en los actos y en las palabras, conforme al estado o calidad de las personas”. Un president que li desitja resistència ("Luis, sé fuerte") al seu tresorer quan li troben un botí en Suïssa, no es decent: ni en Espanya ni en qualsevol altre lloc...(o en Espanya sí?). Hauríem de dir, per educació, que és honorable? És educació la mentida i grolleria la veritat ? Com hauríem de qualificar els tractats d'ética, o els Evangelis, tant citats pels votants del PP,....?

En un altre lloc, Eldiario.es, llegesc un article d'Ignacio Escolar: "...Se fue creciendo [Pedro Sánchez] en la parte económica, acorraló a Rajoy por sus mentiras sobre el rescate a la banca o sobre los recortes y consiguió sacarlo de sus casillas cuando llegó a la herida que sangra, a la corrupción. Bárcenas, Rato, Granados, Púnica…". 

"Y al final [Rajoy] pidió al candidato socialista que fuese a un juzgado, en una de las clásicas manipulaciones de la derecha: confundir lo ilegal con lo indecente, como si para estar en política bastase con no ser un delincuente habitual."

Un altre (Isaac Rosa, en Diario.es) diu: "Pocas cosas más violentas que dos náufragos peleando por no ahogarse. Sánchez, agresivo, le metió la cabeza a Rajoy bajo el agua. Y bajo el fango... [expressió simbòlica? Perquè capbussat en el fang moral ja era des de fa temps]".

Vicens Navarro: "...la derecha, e incluso la ultraderecha, se presentan como centro, y la izquierda [es presentada] como extremista y radical..." 

Palinuro: ... [la frase] "el presidente debe ser una persona decente y usted no lo es" hará historia, traerá cola y es muy posible que signifique un vuelco a favor de la campaña de los socialistas. Hasta de los resultados electorales. Incluso los peperos más acérrimos deben ser reticentes a votar por alguien a quien millones de españoles consideran "indecente" porque lo es, porque los sobresueldos, los trajes y viajes a cuenta de la Gürtel, los SMS a Bárcenas, los tratos con Rato, la obstrucción de la justicia, las mentiras sistemáticas lo han convertido en tal. Y porque, además, ya lo tiene interiorizado. No hay más que verlo ahora: es un zombi, camina como un autómata, está ausente. ¿Cómo no, si ya sabe todo el mundo que es el peor presidente, el más corrupto, de la historia de la democracia?..."

"...El lunes [continua Palinuro] salió todo: la indecencia, los sobresueldos, los viajes gurtelianos, Bankia, Rato, Bárcenas. Ayer publicaba Sánchez Cuenca un artículo en Público, El balance de la legislatura (II): la anomalía democrática del PP, en donde se concluía que el gobierno del presidente de los sobresueldos 'es un fracaso de nuestro sistema político y una descomunal anomalía democrática'. Desde luego. Hasta ahora la pregunta universal era: ¿cómo hemos podido llegar hasta aquí, a estar gobernados por una persona indecente al mando de un partido de presuntos malhechores que es casi una mafia? Y no había respuesta..."

Mireu-lo com defensa la seua dignitat

Podríem omplir fulls i fulls de comentaris al debat. Però crec que la selecció anterior és suficient..., per ara.

                                           ------      --------      --------

Pel que fa a la Marca Espanya. Quina preferiu?

Aquesta?

O aquesta?

Proletaris i jubilats, uniu-vos i voteu!

Entrada anterior: Qui són els responsables de les injustícies socials?






Aquesta és l'ocasió: 

Proletaris i jubilats de tot el món, uniu-vos!

Proletarier und Pensionierten aller Länder, vereinigt euch!

Voteu, altra volta al PP i, també, a Ciudadanos! Tornem, per fi, al 36, la vostra arrel! Es la vostra foguera per immolar-vos davant l'altar del neoliberalisme, el deliciós sacrifici on morirem tots retorçuts de plaer!

Cantem la vella i nova cançó. 

La nostàlgia  ens tortura. 

És el vici

contra la cordura

És la felicitat del martiri

el plaer de la tortura...

la mort del masoca,

la bellesa del vençut!

És la nostàlgia de Franco

l'explotació del pobre...

l'hecatombe final

Així doncs,

Tots a una veu

canteu: 

"[Clica]: Mi rival es mi propio corazón, por traicionero..."

Rival de mi cariño, el viento que te besa,
rival de mi tristeza, mi propia soledad.
No quiero que te vayas, me duele que te alejes,
no quiero que me dejes, que ya no vuelvas màs".

"...Mi rival es mi propio corazòn por traicionero,
yo no se como puedo aborrecerte, si tanto te quiero,
no explico por qué me atormenta el rencor,
yo no se como puedo vivir sin tu amor... 
                   Pepeeero...!

Mi Peeee... Mi Peeee...P!!!
--------------              --------------              --------------              --------------

    Ara, una cita genial sobre l'altre tema del país.

"¿Por qué la gente no se manifiesta en Cáceres cuando les dicen que les van a quitar una parte de su país?" (Fernando Savater, "respecto al desafio catalán", El País 2/12/15). 

És clar, no?: Catalunya forma part del territori de Càceres. Doncs Càceres és propietària de Catalunya. Si els catalans volen la independència, que se'n vagen fora i deixen Càceres intacta. Oi que sí? O no?...

Catalunya para los cacereños!.

Qui ho havia de dir? Savater és un geni!

------------------

                                   Encara una altra cita.

[Cliqueu] http://blogs.publico.es/aquí-no-se-fia/2015/12/11/3961/

"...Si hurgamos en los datos que proporciona el Instituto Nacional de Estadística (INE), resulta que el PIB [Producte Interior Brut] se encuentra hoy en términos anuales por debajo del existente en diciembre de 2011. Y eso a pesar de los aumentos registrados desde el año pasado, que han llevado al Gobierno a decir que España es el país que más crece de la Unión Europea. En cuanto al empleo, baste señalar que, según la Seguridad Social, en noviembre había 25.000 cotizantes menos que al término de la legislatura anterior. La deuda pública, en fin, ha crecido más de un 40% desde que se sienta en la Moncloa un hombre que predica sin rubor que no se debe gastar lo que no se tiene".

Votem, doncs, al PP i Ciudadanos. En ells trobarem, si més no, el plaer del dolor i la felicitat del fracàs.

Qui són els responsables de les injustícies socials?

Les enquestes del CIS (manipulades "porsupuesto" ) ens fan pensar que la justícia social és un concepte passat de moda. El poble elector pensa (això pareix) que viurà bé si no hi ha justícia social. Aquesta és la conseqüència que es pot traure examinant els darrers resultats de les enquestes. Els partits que busquen el bé de les classes populars són perillosos. Són, en canvi dignes de confiança i admiració els partits "amiguitos de los ricos", com són PP i Ciudadanos.

Aquestes dades suggereixen (¿?) que en la ment de les classes populars la riquesa és un valor ètic i social. Per això votarien a favor dels partits dels rics. Són pobres, però tenen mentalitat de rics. La ideologia en què es mouen és la dels rics. 

Tot passa com si es consideraren a sí mateixos un perill per al progrés. Com si cregueren que la societat només pot continuar pròspera sotmetent-los. Els treballadors, els aturats, els mal pagats, els econòmicament febles, són la salvació de la societat, si continuen sotmesos, a mitges maltractats i a mitges explotats. Per això voten als explotadors: el PP i C's, que són la garantia d'una societat injusta, però amb una classe superior pròspera i falaguera. La pobresa dels treballadors és el fem que fertilitza la riquesa dels rics, que "són" la societat. 

La major part dels que manifesten la seua intenció de vot són treballadors i treballadores explotats, però tenen la mentalitat d'explotadors. Viuen en una realitat real, però se senten ideològicament en una ficció imaginativa. Per això voten als seus (que són, per desgràcia, els seus enemics reals).

Tenim alguns exemples en el passat recent, quan, desprès d'un PP valencià, que havia balafiat de diverses maneres els bens de tots els valencians, que havia provocat un accident de metro amb un centenar de víctimes entre morts i ferits i s'havia merdosament corromput en multitud d'aspectes econòmics, a la següent legislatura va ser elegit i premiat altra vegada per majoria absoluta. 

Aquell poble valencià, com el poble espanyol que manifesta la seua intenció de vot en el CIS (manipulat?), vivia i viu en un món irreal, fabricat per la ideologia neoliberal, ideologia que impregna la premsa, que impregna la televisió i és l'aliment diari amb el qual ens alimentem els pobres desgraciats d'aquest món d'esclaus, esclaus devotament auto-sacrificats al servei dels seus amos, amb una dedicació tal, que si visquérem en un altre món, consideraríem contra natura.

Fem la pau i no la guerra

                                                                  Entrada anterior: Els atemptats islàmics a París

Què fem amb l'Estat gihadista, conegut com DAES, ISIS o Estat Islàmic? El deixem al seu aire? O ens col·liguen amb altres (EU, EUA, etc) i li fem la guerra? França ja ha atacat i ens demana ajuda.

Jo, què voleu que us diga? A mi no m'agrada la guerra. Entre d'altres raons, perquè tinc por a la mort, al sofriment, a les ferides, a la invalidesa, a la fam... meues, dels familiars, de les amistats i de la gent. No m'agrada matar, ni ferir, ni perjudicar a altres persones en els seus cossos, en les seues ments, en les seues famílies o  en la seua economia. En les guerres cauen mortes o ferides moltes persones innocents, ja siguin nens, nenes o persones majors.

Ja sé que estem sotmesos a possibles atemptats terroristes, l'execució dels quals no sabem ni el dia ni l'hora. Vivim assetjats per tot tipus de mals. I si, damunt, entrem en guerra, el setge pot arribar a convertir-se en la nostra derrota total 

En guerra o en pau ens assetgen les malalties, un assetjament multiplicat per la creixent contaminació global i el canvi climàtic, el qual pot tenir el poder destructiu total de més de mil guerres. Ens assetgen les crisis econòmiques, en assetja l'explotació del gran capital...

Avui ens és necessari lluitar aferrissadament, en pau i sense violència, de forma democràtica i lliure, contra l'explotació, contra el robatori, contra el pillatge, contra el saqueig, contra el frau... a què ens ha sotmès la violència econòmica. Es tracta, per exemple, de la violència d'aquells que augmenten fabulosament les seues riqueses empobrint les classes populars. Ens és necessari lluitar contra la violència dels complexos militars que s'enriquixen amb negocis armamentístics i amb la guerra, o la por a ella (emparats amb la vella consigna: "si vis pacem, para bellum"), lluitar contra la violència de l'elit econòmica que s'ocupa de fotre'ns la vida. Ens és necessari lluitar contra la violència d'aquells i aquelles que volen desviar la llibertat d'expressió cap un altre enemic; que aquesta llibertat d'expressió, esdevinga racista i recaiga contra l'Islam, no contra ells, els culpables de la nostra situació econòmica; com si l'islam fos, ja, o dins d'un curt termini, el nostre opressor, el nostre explotador, el que diàriament ens sotmet a la pobresa a l'esclavitud i a la mort. A la mort arribarem, segur, si fem la guerra, perquè les guerres solen matar. Matarem i morirem matant. I aquells que sobreviuran, viuran com esclaus en el món neoliberal que ja tenim i contra el qual hauríem d'haver lluitat amb les armes de la intel·ligència i de la llibertat. 

No ho oblidem: aquesta insurgència guerrera d'un esperit indomable, significa riquesa per als nostres amos, explotació per a nosaltres i amenaça terrorista permanent. Contra aquesta energia guerrera, que "tira pilotes fora", caldria una veritable llibertat d'expressió: la denúncia de la violència i el terrorisme a què diàriament ens sotmeten els nostres amos capitalistes. Per què en lloc de fer la guerra contra l'Estat Islàmic no la fem contra l'escalfament global que ens amenaça amb la destrucció global?

Per altra banda, cal reconèixer que, amb els atemptats terroristes, l'Estat Islàmic demostra el seu interès en una resposta bèl·lica. Ens provoca. Per a nosaltres la guerra no serà beneficiosa. Per a ells, potser, sí. Nosaltres, en pau i en llibertat, som una amenaça per a ells, perquè esdevenim un exemple a imitar. Per això ens provoquen. En lloc de ser el refugi dels que fugen del seu infern, volen que nosaltres esdevinguem eixe infern, instigant-nos a matar indiscriminadament musulmans fanàtics i musulmans pacífics amb una guerra destructiva, que, al final, ens destruirà a nosaltres mateixos. 

Qui ens assegura que els nostres amos, capitalistes de mercats desregulats, lliures de tot control, no estan darrere d'aquest malson?

Rosa Maria Artal diu en el seu Bloc, "El periscopio":

"...Exigíamos, el 15M, con más del 80% de aceptación popular, “no ser mercancía en manos de políticos y banqueros”, y ahora, según las encuestas, les vamos a dar un cheque en blanco por 4 años. Para las sobras que hayan quedado. Se tragan recortes, mentiras, la más hedionda corrupción. Sabemos que hay mucho corrupto vocacional en España pero ni siquiera eso lo explicaría.

Cuesta también entender a un país que vivió un golpe de Estado, una guerra civil de 3 años, y 40 más de dictadura que siguió matando, con miles de muertos aún por las cunetas, con las heridas incurables de tal atrocidad, vivir semejante festín de franquismo en el aniversario de la muerte de su héroe. Con total permisividad. Y tanto o más -por lo que implica acerca de nuestro futuro- la ofensiva banalidad con la que el candidato sepia, Albert Rivera, y sus Ciudadanos equiparan a “rojos y azules” en busca de no sé qué tiempo nuevo...

...¿Qué nos ha pasado a todos?...

... “Os exprimiremos hasta la saciedad y luego os llenaremos con nuestra propia esencia”, escribía George Orwell en su libro ‘1984’...


Desprès de la primera guerra mundial (1914-18), desprès del cop d'Estat franquista i la guerra-croada subsegüent (1936-39), desprès de la segona guerra mundial (1939-45), desprès de la guerra del Golfo (1990-1991), desprès de la guerra d'Irak (2003-2011), etc., ara s'ens proposa una altra guerra contra l'Estat Islàmic en Síria. Serà possible que la guerra es convertisca en l'estat natural de la humanitat? De quina matèria estem fets els sers humans?

Mentrestant, però, l'explotació neoliberal, la corrupció político-capitalista, i la contaminació del globus terrestre continuen impertèrrites el seu camí devastador.

Els atemptats islàmics a París

Entrada anterior: I si allò que figura com veritat fos mentida?

Per què el terrorisme contra França? França és el País de la Revolució francesa, el principi del final de l'ancienne régime. És el país de les llibertats, el país del laïcisme. Un dels països colonitzadors en Àfrica i l'Orient Mitjà. A França, per tant, hi ha un gran nombre d'immigrants d'aquests països. França és el país de Charlie Hebdo. En fi, França és el país on s'hi troba un partit racista-populista ultradretà, que està creixent amb rapidesa a costa dels partits d'esquerres: el partit de Marinne Le Pen. Sembla que per tot això i perquè un sector dels musulmans immigrants se senten discriminats, ofesos i menyspreats, possiblement hom hi ha trobat gihadistes disposats a immolar-se per Alà. 

Un efecte previsible de la matança terrorista podria ser l'augment de la por, de l'odi i de la repressió francesa (tant com de les societats occidentals) envers de la població islàmica establerta en França i, per tant, del vot favorable al partit racista. Aquest fenomen podria espantar els que fugen de la guerra de Síria i busquen refugi en França i Occident. Restarien als seu país, on lluny ja de la considerada funesta influència democràtica i laica, restarien al servei de l'EI, el qual els podria manipular a pler. O eliminar-los, si no respongueren possitivament als seus interessos.

La possible reacció bèl·lica del món occidental, com ha passat quan França bombardejà llocs sensibles de l'Estat Islàmic (acció, per cert, bastant inhumana), pot tenir la conseqüència directa de l'augment de l'odi gihadista vers França i el món occidental i, per tant, ratificar-los en la seua disposició a morir matant per  Alà i per l'islam. 

Hi ha un món invisible, un món mental, psíquic que no sempre percibim i que decideix de les nostres vides. Una superestructura amagada que és difícil de percebre. Aquella mentalitat, per exemple, capaç d'organitzar la massacre de París.

Tenim altres exemples d'amenaces invisibles als ulls normals que estan a l'aguait i/o que ens han massacrat. Per exemple, la crisi neoliberal. Presenciàvem les noves maneres econòmiques del neoliberalisme, però no la massacre que ens amenaçava. Veiem les converses secretes a porta tancada sobre el TTIP, però no l'estrall que planeja sobre els nostres caps. Ara veiem el progressiu augment de l'escalfament global, però encara no la calamitat ecològica universal futura. Vivim més o menys tranquils, eufòrics, jubilosos, tancant els ulls davant de les amenaces que ens assetgen. I aquestes estan aquí, assetjant-nos, per saltar sobre nosaltres en el moment més oportú, com la crisi neoliberal. I  nosaltres, quan aplega o apleguen, ens estranyem espaordits. No sabem, però, que som nosaltres la causa, total o parcial. Gemeguem pels efectes econòmics neoliberals (la crisi) i votem a favor dels enemics neoliberals causants de la crisi. No ens agrada la corrupció dels altres, però els votem. Podríem cantar amb Antonio Machin (aquell cantaire de la nostra prehistòria): "Mi rival es mi propio corazón, por trahicionero..." Som co-responsables de les nostres desgràcies.

-----------

A França els immigrants islàmics se senten discriminats i veuen que cada dia creix el partit de Le Pen, gràcies als francesos... Mentre, allà lluny, a  l'Orient Mitjà, per contra, creix el gihadisme...

Clica, sis plau: Cómo se fomentó el islamismo en detrimento de organizaciones árabes laicas (vídeo) i, també, Por qué el "Estat Islàmic" odia a Francia (Álex Vicente).

CÓMO SE FOMENTÓ EL ISLAMISMO EXTREMISTA EN DETRIMENTO DE ORGANIZACIONES ÁRABES LAICAS

I si allò que figura com veritat fos mentida?

Entrada anterior: La veritable amenaça a la democràcia prové de les forces de l'Estat

La caverna platònica

El meu amic Daniel Gil m'escriu al correu electrònic:

"Junts lluitàrem contra el franquisme catalans, valencians, andalusos... tots els pobles de la pell de brau. I junts, en peu d’igualtat, podem seguir lluitant per societats millors, per resoldre els problemes “locals” (a la vegada locals i globals) als quals hem de fer front els éssers humans i que amenacen la nostra supervivència: des de la degradació ambiental a inacceptables desigualtats, fruit d’un sistema socioeconòmic basat en un creixement depredador i competitiu al servei d’interessos particulars".

Efectivament, junts lluitàrem contra el franquisme. I vols dir, Daniel, que ara, junts amb el franquisme (PP, Ciudadanos, etc.), lluitarem contra Catalunya? Jo no pense que la Catalunya independent, per ser o voler ser tal, ha d'estar separada de la lluita. Separada, sí, però unida, com qualsevol país no espanyol pot estar unit amb nosaltres en la lluita per societats millors, per resoldre problemes locals i globals que amenacen la nostra supervivència. La millor unitat no crec que siga la unitat de submissió, sinó la unitat lliure i volguda en Estats independents entre sí, la unitat entre iguals. 

La Transició va conservar en la Constitució el franquisme essencial de la "victòria" i la dictadura; Constitució on perduren, es conserven i actuen.

Vicens Navarro diu: "'Ciudadanos' es la derecha dura". I continua (traduïsc jo): "...Com resultat de l'enorme domini que les forces conservadores exerciren sobre els aparells de l'Estat espanyol, i també sobre els majors mitjans d'informació, durant el període de la Transició, la cultura política y econòmica del país és també profundament conservadora. En realitat, allò que en la terminologia anglosaxona s'anomena "l'establishment financer i econòmic” (és a dir, l'estructura de poder basada en els poders fàctics dels sectors financers i industrials) és aquí dels més conservadors i reaccionaris que existeixen avui en la Unió Europea. I continua exercint una enorme influència política sobre l'Estat espanyol i sobre la majoria dels grans mitjans d'informació i persuasió (com bé ha senyalat The New York Times en un article recent del 06.11.15, que analitza la premsa en Espanya)...". 

És veritablement incomprensible que una constitució democràtica prohibisca explorar la voluntat popular mitjançant referèndums. És també incomprensible que la part geogràfica amb major nombre de ciutadans (Espanya) puga decidir sobre la part més petita i amb menys ciutadans (Catalunya) i eixa decisió siga democràtica. No sé per què a "los demócratas de toda la vida" no els crida l'atenció aquest fenomen. Per altra banda, crec que un Estat demòcrata ha de procurar mitjans objectius per tal de saber la voluntat dels pobles, i, un cop sabuda, acceptar-la i posar-la en pràctica.

Hem de lluitar units, car vivim en un món, que per ser globalment neoliberal, no és democràtic, encara que es presente com a tal. Per això hem de saber amb qui ens hem d'aliar i contra qui hem de lluitar. Així és que em pregunte: "Será verdad tanta mentira", com fa la mare de Luis Alegre, segons conta aquest periodista en la seua columna de El País (12/11/15). O seran mentides tot el que ens fan creure que són veritats? (dic jo). És a dir, cal estar alerta.

Estic d'acord que hem de lluitar, com diu Daniel Gil, "per societats millors, per resoldre els problemes “locals” (a la vegada locals i globals) als quals hem de fer front els éssers humans i que amenacen la nostra supervivència: des de la degradació ambiental a inacceptables desigualtats, fruit d’un sistema socioeconòmic basat en un creixement depredador i competitiu al servei d’interessos particulars".

És democràtica la UE? És democràtica Alemanya? Hi ha avui en dia alguna democràcia? Recordem el cas de Grècia. Recordem com la UE (la Troika, la Comissió Europea, el BCE, etc.) i Alemanya menysprearen la voluntat del poble grec manifestada en un referèndum. Pensem que, com sol passar, l'amenaça de pobresa, o simplement de fallida comercial a alguna empresa, llançada pel capitalisme global, pot determinar el comportament i/o la ideologia d'empreses, societats, mitjans de comunicació, Estats, individus. Cada dia estem veient que premsa de confiança, premsa crítica i objectiva progressivament deixa de ser-ho; que televisions fins adès mereixedores de la nostra adhesió, a poc a poc ens estan desconcertant pel que diuen, fan i deixen fer. Les dictadures explícites sembla que quasi han desaparegut, però no és insensat pensar que n'existeixen, més del que sembla, d'amagades, enterrades sota la necessitat de progrés econòmic o de certes lleis constitucionals. Avui la dictadura no necessita dictadors militars; és exercida pel gran capital, un gran capital que es proclama lliure, defensor de les llibertats d'una manera nova, neoliberal. I és presenta com l'única via d'acció, intel·ligent i raonable. O acates i obeeixes, o no surts en la foto, car "no hay alternativas" a les seues propostes. Si no acates, la crisi econòmica et rosegarà les entranyes com te les rosegaria un virus malèfic inoculat en el cervell. Cada dia recorde el poema de Rubén Dario, tot canviant "juventut" per "llibertat": 

Llibertat, divino tesoro,

¡ya te vas para no volver! 

Cuando quiero llorar, no lloro...

y a veces lloro sin querer...

Serà aquest tipus d'extermini neoliberal el que practica Espanya sobre la llibertat catalana (i la pròpia)? Serà veritat tanta mentida? O potser serà mentida tanta veritat aparent?

La veritable amenaça a la democràcia prové de les forces de l'Estat

Entrada anterior: "Corren de pressa per seguir corrent encara més de pressa"

"La veritable amenaça a la democràcia, les llibertats i el dret de la gent a expressar-se no prové d'una organització violenta de caràcter terrorista sinó de les forces de l'Estat..." 

"...Ja té gràcia que sigui Rajoy, els dos únics escrits coneguts del qual van en contra de la idea d'igualtat de les persones. Té gràcia que s'erigeixi defensor d'un principi del qual abomina. Diu molt sobre la seva honradesa intel·lectual. Però hi ha més: per què el nacionalisme espanyol més pur -PP, PSOE, C's- no ha volgut mai parlar d'un referèndum? Serà perquè, en el fons, com sostenen molts, temen perdre'l? Per descomptat. Però el veritable motiu és anterior: és que un referèndum relativitza els suposats principis de legitimitat del seu ordre polític-jurídic que són els de la revolta feixista del 18 de juliol de 1936". (Vide "Els gestos buits", Ramón Cotarelo a el Món).

Si llancem una mirada al passat, començant pels imperis, les monarquies absolutes, el poder quasi absolut de la noblesa sobre els seus vassalls i/o vilans; passant per les metròpolis i les colònies, les dictadures de dretes i d'esquerres, etc., etc.; el liberalisme dels poderosos econòmics (l'1%, el gran capital, el neoliberalisme...l'aristocràcia econòmica d'un país o del món), etc., constatarem que sempre hi ha hagut els paràsits econòmic-socials que xuclen la sang econòmica i la llibertat política dels ciutadans. Ara tenim la Unió Europea, la qual, en nom de la democràcia, ordena, imposa, retalla, parasita (recordem Grècia, sotmesa dictatorialment per la Troika, tot menyspreant el resultat del referèndum; recordem les ordres de Merkel a Rajoy...; recordem que la Constitució espanyola s'ha modificat -en l'article 135-, per ordre de la UE, sense participació ciutadana. Recordem que eixa modificació ens ha perjudicat molt). 

No oblidem el projecte neoliberal que s'està forjant secretament entre EEUU i la UE, el projecte conegut pel nom de TTIP, un tractat o acord de lliure comerç transatlàntic (hom està forjant un altre entre els països dels dos costats del Pacífic: el TPP, el tractat de de lliure comerç transpacífic). Ja tenim una altra vegada la llibertat dels rics, la llibertat de l'1%. I, en conseqüència, ja tenim, també, la destrucció de la resta: la classe mitja i la classe baixa. Ja tenim, a més a més, la destrucció de l'ecologia mundial. Allò que hem arribat a entendre alguns és que la dreta, el gran capital, els amos del món, quan ens parlen de llibertat estan parlant de dictadura.  Per això, la nostra llibertat significa per a ells revolta, revolució, desordre, car l'ordre per a nosaltres és desordre per a ells i l'ordre per a ells és la nostra explotació. La majoria de la ciutadania no se n'adona, perquè tenim el coco rosegat: ens l'han menjat els nostres explotadors. Hom diu que les lleis, les lleis democràtiques, són la garantia de la democràcia. Però aquí les lleis estan fetes contra l'expressió de la llibertat democràtica de la ciutadania. Els referèndums estan prohibits, el poble no pot modificar la Constitució. Però, si ho ordena la Merkel, el parlament, sense consultar-ho al poble, la modifica immediatament (contra els interessos dels ciutadans, és clar). Aquesta és la raó, segons diu Cotarelo, en la cita de més amunt: "un referèndum relativitza els suposats principis de legitimitat del seu ordre polític-jurídic que són els de la revolta feixista del 18 de juliol de 1936"

Per això crec que seria raonable que Catalunya s'independitzara i es convertira en una democràcia autònoma, aliada amb totes les democràcies autèntiques del món (si per ventura en resten algunes).

------

A continuació una cita de Vicens Navarro:

"En realidad, tal como he señalado en otro artículo (“Expolio nacional o expolio social”, Diario Público, 13.11.11) el gran déficit social de Cataluña se ha acentuado todavía más como resultado de la alianza de CiU con el PP (que fue el partido que se opuso más al Estatut) en las políticas fiscales regresivas, en la reducción de los impuestos que gravan las rentas del capital y rentas superiores, y en la privatización de servicios públicos, además de otras políticas de clara orientación neoliberal. Y ambos, tanto CiU como el PP, han hecho lo opuesto a lo que prometieron. Dijeron mil veces durante la campaña electoral que no recortarían en los servicios públicos como sanidad y educación, donde han recortado más. Ambos están siguiendo políticas para las cuales no hay ningún mandato popular. De ahí que la demanda de un referéndum sobre si la ciudadanía aprueba tales políticas de austeridad sea tan aplicable al gobierno PP como al gobierno CiU". (Vicenç Navarro: ¿qué ocurre en Cataluña y en España?: www.vnavarro.org).

Però, com diu R. Cotarelo més amunt: "Un referèndum relativitza els suposats principis de legitimitat de l'ordre polític-jurídic, que són els de la revolta feixista del 18 de juliol de 1936. En última instància, el sistema (i el poder derivat d'aquest) no venen del poble, com caldria en una democràcia. Estan ja establerts per sempre des del 36-39. Monarquia, unitat d'Espanya, exèrcit, (policia?), etc. estan ja decidits per sempre més. Mut i chitón!. Sols s'accepten canvis per imposicions neoliberals externes.

Mut i chitón!

Corren de pressa per seguir corrent encara més de pressa

Entrada anterior: La llibertat era verda i se la va menjar un burro

Estava llegint el llibre de Carlos Fernàndez Liria, "Gramsci y Althusser", publicat per El País en la col·lecció "Filósofos", quan la notícia del projecte català d'independència em va colpejar, tot despertant-me la il·lusió que estem assistint al naixement d'una nova esperança: la col·laboració de dos països independents i sobirans, com, per exemple, França i Espanya o Catalunya i Espanya. Però deixem-ho madurar i agafem el tema que m'havia plantejat per avui.

En el llibre que acabe d'esmentar havia seleccionat dues cites (que acabe de traduir i reproduïsc a continuació) relatives a l'essència del capitalisme. 

Una, de la pàgina 62, és: "Marx deia que una màquina és una màquina. Sota determinades condicions aquesta màquina esdevé un capital. En tant que és màquina, allibera l'ésser humà de la necessitat de treballar i li permet dominar les forces naturals. En tant que capital, al contrari, imposa a l'ésser humà la servitud de la naturalesa i allarga indefinidament la necessitat de treballar... [perquè] en tant que capital, les camises [fabricades per la màquina] no són camises, són benefici empresarial en forma de camises... ...[I aquest tipus de benefici] no pot detenir-se, sinó que necessita créixer en escala ampliada tots els dies, com si corregués [...] en una roda de ratolí, on els capitalistes corren de pressa per a seguir corrent encara més de pressa (John Kenneth Galbraith)". 

"En aquesta roda de ratolí, les necessitats de l'economia tenen poc que veure amb les necessitats humanes...". (p. 62).

Ara podrem comprendre el que ens passa sota el capitalisme doblement desenfrenat que coneguem pel nom de neoliberal. Ara les camises (el benefici empresarial) s'ha alliberat de les màquines. El benefici empresarial de la nostra època és més propi d'un casino (capitalisme de casino) que d'una fàbrica. Es tracta d'allò que diuen hedge funds o fons d'inversió lliure o fons d'esbarzer.  

L'altra cita (p. 63): "...allò que per a l'economia són solucions, per a la majoria dels éssers humans són problemes... En 'La doctrina de Shock' de Naomi Klein (2007), les guerres, els tsunamis, els terratrèmols o les grans fams són problemes molt greus per a la humanitat, però des del punt de vista empresarial són una ocasió privilegiada per a fer negocis. A més a més, el llibre de Klein..., "L'auge del capitalisme del desastre", demostra fefaentment que, en l'actualitat, el capitalisme no funciona més que en situacions humanament catastròfiques." (p.63)

Supose que, a partir d'aquí, comprendrem millor la famosa crisi econòmica, que ha contribuït a (o ha causat) l'augment vertiginós dels beneficis (el 40%) als grans capitalistes (una suculenta inversió, aquesta crisi, oi?). Mentrestant, Rajoy pretén fer de mag. Però no passa de ser un polític maldestre que vol enganyar el poble projectant ombres en la paret.

Caldrà pensar-ho bé abans de decidir a qui votem.

La llibertat era verda i se la va menjar un burro

Entrada anterior: Resposta al comentari de Jordi

No hay alternativas

El sistema judicial, pensat i muntat en Espanya amb l'objectiu, entre d'altres, de controlar i sotmetre la independència popular dels ciutadans, es queixà l'altre dia en Catalunya d'un atac a la seua independència per part dels independentistes catalans quan es manifestaven a favor dels convocats a declarar per haver organitzat un referèndum. Havien estat convocats per aquesta "Justícia independent"; independent de Catalunya i sotmesa al govern d'Espanya. Estaven convocats precisament (mira per on!) el dia de l'aniversari en què Franco assassinà a Companys (vulgues que no, qui més i qui manco pensava en el fi que espera als capdavanters independentistes i que aquesta possiblement era la intenció de Govern i judicatura). Aquesta circumstància i altres esdeveniments dels darrers anys ens feia dubtar de la independència del poder judicial respecte al poder del govern d'Espanya. En canvi, sí que sabem que els independentistes catalans volen independitzar-se d'aquest govern, de les lleis espanyoles i del poder judicial espanyol. Per això reclamen la independència.

Ara bé, des d'un punt de vista més general, se m'acudeix pensar que estem vivint sota una dictadura, una dictadura que ve (i va més enllà) de l'Estat espanyol. Una dictadura "sui generis", una dictadura que ens impedix realitzar el que volem, com correspondria a una democràcia com il faut, una democràcia que fos el govern del poble. D'antuvi cal dir que en la democràcia que vivim, la inventada per la Grècia clàssica, el govern del poble s'ha convertit en el govern dels representants del poble. I no de tots, sinó de la majoria absoluta (i prompte, si no ho remeiem, de la majoria relativa, a no ser que li parem els peus al PP). És a dir, el govern del poble s'ha convertit en govern d'intermediaris, els representants; circumstàncies aquestes que ja retallen prou la concepció clàssica de la democràcia grega.

A més de tots aquests entrebancs que desvirtuen la paraula democràcia en el seu significat original i etimològic, ens estavellem contra un mur, el mur d'unes lleis que venen del passat i que no hem fet gran part de nosaltres ni dels nostres representants. També lleis actuals que limiten la democràcia, com la "llei Mordassa", com la que ens obliga a pagar si recorrem als tribunals per obtenir justícia, les retallades, les rebaixes dels salaris, les relatives a les relacions laborals en general, etc.. En tot cas, són del gust de la majoria de representants actuals i dels seus amos. El poble, doncs, no fem el que volem, està clar.

A més de les lleis no volgudes per una part del poble, ens estavellem contra les adversitats i calamitats naturals que tampoc volem, gran part de les quals són conseqüència de l'egoisme neoliberal dels nostres amos: guerres (guerres per vendre armament, guerres per pous de petroli, guerres per causes religioses, etc), catàstrofes naturals, conseqüència de transgressions ecològiques per l'afany de riquesa dels rics. I damunt de tot això ens colpegen les crisis econòmiques. Crisis que nosaltres tampoc no hem fet, però que patim (i amb la causa de les quals desgraciadament molts de nosaltres hem col·laborat), les alteracions del clima i altres aspectes ecològics, etc. Són els causants de les crisis, els que se'n beneficien d'ella, els que incrementen un 40% els seus ingressos. Mentre que, per contra, a nosaltres se'ns rebaixen tant els ingressos, que molts ens arrosseguem per l'abisme de les carències i fins i tot de la pobresa (sembla, doncs, que el nostre sofriment genera riquesa per als rics). Són aquests amos els que, a les solucions que proposem, ens responen sempre: "no hay alternativas". És a dir, estem en un món a través del qual no ens podem bellugar. Tot són entrebancs i prohibicions. Vivim en una selva entrecreuada de nombroses lianes que ens barren el pas. Catàstrofes naturals, catàstrofes econòmiques, catàstrofes bèl·liques, epidèmies,... Qualsevulla siga el camí que elegim, trobem sempre quelcom semblant a cartells que ens diuen: "No hay alternativas". És la cantarella de sempre, "la cançó de l'enfadós": "No hay alternativas" a les normes que ens cauen de dalt (de més amunt, fins i tot del nostre govern) referides, per exemple, a qüestions econòmiques. 

"Cal modificar l'article 135 de la 'untouchable' Constitució", ens ordenaren des de dalt i des de fora, malgrat que la Constitució no accepta "alternativas"... Ara veiem que no accepta "alternativas", solament si aquestes venen del poble. Però, ai quan aquestes venen de dalt (del poder econòmic neoliberal)! Aleshores, els independents i obedients  governants canvien el seu tarannà. Així és que modificaren l'esmentat article en el sentit que els ordenava l'egoista poder econòmic. Ja podien sotmetre (i sotmeteren) el poble espanyol a una pobresa indigna. I és que la riquesa s'alimenta de la pobresa. El poder veritablement independent, el poder quasi diví (l'única divinitat que existeix, a la qual se sotmeten tots, l'Església inclosa) és el complex de poder local-internacional-neoliberal, el poder dels diners de l'1%. Els perdonavides espanyols, com els de l'Oest cinematogràfic nordamericà, estan al servei d'aquest perdonavides superior i omnipotent, del qual no són més que esbirros (i bé que cobren: ho hem vist en la "casta" de representants i la corrupció que rosega les nostres institucions dirigides pel PP).

Hi ha una sèrie de limitacions de la nostra voluntat política (de la nostra llibertat democràtica, doncs), darrere de la frase: "no hay alternativas". Aquestes limitacions a les alternatives que necessitem per viure relativament bé, venen determinades per un excés de llibertat i de poder concedida a un sector de la població mundial: els grans empresaris, els grans inversors i grans financers; en dos paraules: els mercats desregulats.

La frase que sintetitza, doncs, la dictadura dels rics és: "No hay alternativas". La voluntat democràtica del poble no és possible (ho hem vist a la Grècia actual): la democràcia és impossible. S´ha acabat. Era verda i se la va menjar el burro neoliberal dels empresaris, bancs i inversors.

El dia que el poble vulga governar-se (i el deixen) quedarà desterrada l'expressió: "No hay alternativas". Però haurà de voler. I aquesta voluntat ha de ser una voluntat intel·ligent que es manifeste en les eleccions. Si no és així, "las alternativas" seguirán inexistents. I el poble anirà convertint-se en el rastre de fem que deixa el carro de les escombraries.

Resposta al comentari de Jordi

Entrada anterior: Sobre la ideologia

Resposta a les preguntes del comentari de Jordi a l'entrada anterior:

"De quines fonts ha de beure la consciència? Quin tipus de societat hem d'idealitzar? On és el barem que ens diu que una societat està en consonància amb l'home/dona?"

En primer lloc diré que hom me planteja un problema complex que va més enllà, no sols de les meues llums, sinó també d'un espai tan reduït com aquest bloc. Em limitaré a uns apunts discutibles.

La consciència capta allò que ens rodeja, es capta a sí mateixa, capta el llenguatge, tant el parlat, oït o llegit, com el gestual i en general les formes de comportar-se les altres persones. Al mateix temps el llenguatge intervé en la constitució del contingut de la consciència. La consciència interpreta el món a través del llenguatge (és difícil distingir entre pensament i llenguatge o idioma. Tots coneixem el proverbi italià: "traduttore, traditore"). La realitat percebuda es valorada positiva, negativa o indiferentment quan aquesta s'amalgama amb tot el que hi ha en el subjecte perceptor (del qual també forma part l'inconscient). Guardem en el nostre interior (per dir-ho d'alguna manera) tot un conjunt de situacions agradables o desagradables, de temor o esperança, etc. Tot açò colora cada percepció, cada record, etc. En general, hi ha experts que saben per on han passat els ciutadans, quines experiències han tingut... I, d'acord amb això, assessoren als polítics, als empresaris, als periodistes, als creadors d'opinió. El fet que Inda, un periodista de poques llums i ni un bri d'ètica, recorde Veneçuela cada vegada que interroga a algun polític de Podemos, relacionat en sessions anteriors amb el govern d'aquest país, és perquè se suposa que els espectadors han de sentir repugnància moral pel sol fet d'oir aquest nom. Aleshores, per desqualificar el susdit polític davant d'un sector d'espectadors, basta recordar que està relacionat amb el govern bolivarià. Gran part de la propaganda de la dreta es basa en parlar de manera que se suggerisquen imatges, agradables o desagradables, dignes o indignes, corruptes o incorruptes segons el que es vulga fer sentir. No els interessa l'aspecte verídic o racional, sinó la imatge d'immoralitat o no, el sentiment de repugnància o d'amor, a la qual o al qual va unit allò que es diu sobre el polític o el partit de què es tracte. No expressen idees: suggerixen images relacionades amb sentiments. Prefereixen que el espectador senta i no pense. Pretenen que desprès vote el sentiment i no la idea.

Autor: Oswaldo Guayasam

Amb l'expressió: "No hay alternativas", és a dir: "O açò o el desastre", fingeixen que accepten la democràcia, però amb mesura. Han estat abusant de nosaltres i ens han suprimit la democràcia a seques. Democràcia, sí, diuen, però respectant la llei (una llei que el poble actual no ha fet i que retalla la democràcia). Quan la democràcia no beneficia a la dreta, la qualifiquen de "populisme". Democràcia, sí, diuen; "populisme", no. (Franco deia més o menys: "Libertad, sí; libertinaje, no"). La paraula "populisme" adquireix, aleshores, un poder negatiu quasi religiós, com: "Satanàs"; o: "infernal". Ens tracten com a nens tot dient-nos: "populisme, caca. Fuig!". "Veneçuela" o "bolivariano" són paraules amb recialles repugnants i maleïdes que equivalen a la infantil "caca". 

Les fonts reclamades per Jordi, haurien de ser fonts que no distorsionen la realitat, que no mentin. Així, hauríem de desconfiar de totes aquelles persones, institucions, organismes que tenen poder i interessos econòmics, pels quals els puga interessar mentir. Per exemple, totes aquelles persones o grups socials que depenen de bancs, partits de dreta, de certes ordres o congregacions religioses, etc. Però sobre tot, examinar fil per agulla tot el que exposen uns i altres. La consciència hauria de ser el reflex de l'experiència i no la mistificadora de l'experiència. El problema és que, en general, tots hem sigut atacats, des de molt prompte, per bombes publicitàries, per convencions socials, per aparents sentits comuns que ens han format una consciència deformadora dels fets de l'experiència. Sovint és la nostra consciència la que deforma l'experiència. Per això, necessitem una consciència formada, ideologitzada, per a descobrir i llevar el vel a allò que ens havien envelat. 

Desconfieu de la premsa escrita: de la premsa de dretes (p. e. "La Razón"), d'aquella que es presenta com independent (p. e. "El Mundo") o de socialdemòcrata (p. e. "El País"). En internet tenim informacions i anàlisis acceptables en "Público", en "El diario.es", en "Vilaweb"...). En la premsa escrita hi ha una de confiança: "Le monde diplomatique-en español". "Ara.Cat" es pot considerar acceptable. Etc.

Disposem, també, de blogs ("Palinuro", de Cotarelo; www.vnavarro.org, de  Vicens Navarro; "El periscopio", de Rosa Maria Artal; "Ganas de escribir", de juantorreslopez.com; "Saque de esquina", de eduardogarzonespinosa@gmail.com"... etc.). Amb l'ajuda d'una bona informació i d'intel·ligents anàlisis  que ens donen eines per poder desenmascarar les manipulacions a què estem sotmesos homes i dones, podrem ajudar a construir una societat a la mesura de l'ésser humà. La d'ara està feta a la mesura del gran capital i dels seus acòlits.

Autor: Jurjo Torres