Libres e iguales?

                                                                                               Entrada anterior: Què és una putada?

Sovint basta saber la denominació, el títol de qualsevol activitat, de qualsevol organisme, de qualsevol premi, per suposar que encobreix qualque cosa diferent del que significa. 

Dic açò a propòsit d'un nou col·lectiu aparegut en la premsa, al qual pertanyen coneguts intel·lectuals, com Savater o Vargas Llosa, enemics de qualsevol independència, llevat d'aquelles del seu gust. Es tracta de "El colectivo de libres e iguales", que planeja actes en tota Espanya contra el 9-N català. En el seu manifest fundacional, la plataforma advocava per "rechazar qualquier negociación", amb els nacionalistes catalans, "que limite la soberania del conjunto de los ciudadanos y el ejercicio de los derechos". Volen dir que la sobirania i els drets dels espanyols no catalans es veurien disminuïts si els catalans assoliren la seua? És que se suposa que la sobirania i els drets dels espanyols estan composts: a) per la pròpia sobirania, més la expropiada als catalans, i b) pels propis drets, més els expoliats als catalans?  Si no és així, com s'explica que la recuperació de la sobirania i dels drets catalans limite la sobirania i els drets dels espanyols? Ens estan dient que Catalunya és un predi, un feu, una finca d'Espanya? Que si Catalunya decideix, Espanya perd gran part del seu patrimoni privat? 

És de sentit comú pensar que no hi ha democràcia sense llei, però és també de sentit comú pensar que si la llei prohibeix una manifestació democràtica, com és la manifestació de la voluntat popular catalana en referèndum, no és una llei democràtica. 

La denominada democràcia espanyola es regeix per algunes lleis antidemocràtiques, com, per exemple, la Constitució, quan prohibeix, si més no, el dret a decidir. Antidemocràtica, per l'objecte prohibit: el dret a decidir, l'essència de la democràcia. I antidemocràrica, per la forma de promulgar-se. Recordem que la Constitució es va elaborar i es va aprovar al final de la dictadura, sota el poder d'aquesta, perquè encara manaven els sequaços de Franco: el nacional-catolicisme (el rei, Suàrez, Fraga, l'exèrcit, la policia, els jutges, l'Esglèsia, etc.), amb una amenaça perentòria implícita: "o lo tomas o lo dejas", o açò o no res. Així, la unitat d'Espanya, amb l'apèndix català, va quedar "atada y bien atada". Es va fer una Constitució i unes lleis que salvaguardaven l'essencial de la dictadura. Cedien l'accident per conservar l'essència. Recordem, també, que els vencedors eren els autodenominats "los nacionales". Com diu Pura Peiró en el comentari a l'entrada anterior d'aquest bloc: "...Franco també es va alçar contra la II República 'por la unidad de España'". Amb el triomf bèl·lic havien conquerit un nou territori i els seus habitants, que consideraren part de la seua propietat nacional. Una nació que definien: "UNA, GRANDE i LIBRE". 

Centrem-nos ara en això de "UNA". Els nacional-catòlics conquistaren un territori i sotmeteren els seus habitants. Per tal que això quedara "atado y bien atado", l'anexió del territori conquerit i la 'submissió' dels seus habitants a l'esmentada "unidad" quedà consignada en la Carta magna, aprovada pels ciutadans, moguts per la por a que la dictadura continuara. En conseqüència, el fet que tinguem una constitució que prohibeix la llibertat de decidir és efecte de la victòria de "los nacionales". Més clar: Catalunya no pot decidir, perquè el feixisme nacional-catòlic està viu i mana, amagat al nínxol ecològic de la Constitució, confeccionada justament per a aquest menester i altres d'índole pareguda. 

El col·lectiu citat demana en un manifest "que la negociación entre el Gobierno y la Generalitat sea "transparente" y que se desarrolle sin "pervertir" los derechos de los españoles". Sembla que, per al col·lectiu, si els catalans decidideixen sobre sí "pervierten los derechos de los espanyoles". Els espanyols poden votar sobre els drets propis i els dels catalans, però els catalans no poden votar sobre els seus propis drets perquè perverteixen els drets dels espanyols. Està, doncs, clara la mentida del títol: "libres i iguales"? Lliures els espanyols respecte a decidir sobre sí i sobre els catalans, però no els catalans a decidir sobre sí. On està la igualtat i la llibertat que pregona l'esmentat col·lectiu? És flagrant el domini dels espanyols sobre els catalans. És també cridanera la desigualtat bàsica entre les dues nacions i el sotmetiment de Catalunya a Espanya. Ni llibertat ni igualtat: dictadura. 

Si cada vegada que se li permet votar a Catalunya, ha de votar tota Espanya, com que Espanya té més habitants que Catalunya, el vot espanyol sobre Catalunya ("con el permiso de la autoritat competente") serà sempre superior al vot dels catalans sobre sí mateixos.

És perentori establir ja per sempre la igualtat Catalunya-Espanya: Estat espanyol i Estat català. Si els dos Estats són independents un de l'altre, aleshores són iguals entre sí, ningú és predi de l'altre. La llibertat es deriva d'açò: si són iguals, són els dos lliures: ningú domina l'altre, com ara: Espanya contra Catalunya, Espanya dominant Catalunya. Axí ho diuen les lleis, lleis fetes per a mantenir sotmesa Catalunya i per impedir qualsevol intent d'aquesta per alliberar-se. I tot en nom de la unitat, en nom de la solidaritat, en nom de l'universalisme. Com si la igualtat fos uniformitat i submissió, com si no fos possible la relació col·laborativa entre dues persones o grups o nacions o Estats diferents, però independents. Com si no existira la possibilitat del diàleg, de la transacció, del compromís. Com si la unitat de dos o més col·lectivitats solament fos possible sota el model de l'imperi. Com si l'única forma d'unió, de pacte, no fos possible sense la submissió de l'una a l'altra o l'extermini d'una de les dues; com si una persona no pogués ser ciutadana del món, si en el món hi ha nacions i estats independents, però lligats per llaços de col·laboració lliurement negociats i pactats. Solament es pot ser ciutadà del món respectant les diferències de cada nació. Hi ha tres classes de nacionalisme: el que no tolera la diferència i vol la uniformitat imposant-la, el que es defensa contra aquesta intolerància i el que respeta les diferències. 

Així, doncs, està clar que el títul del col·lectiu "Libres e iguales" encobreix el veritable significat: "Oprimidos i desiguales".

Què és una putada?

                                                                                           Entrada anterior: És l'home mesura de totes les coses?

                                    https://www.youtube.com/watch?v=TtaP6tGqhHo
            http://www.ecorepublicano.es/2014/01/que-es-una-putada-por-antonio-gala.html

També seria (o serà?) una putada si els diputats i senadors, elegits perquè prometien acabar amb aquestes putades, va i continuen practicant-les. És aquesta una altra de les putades possibles. Hi ha més putades que les enumerades al vídeo i a l'escrit d'Antonio Gala a través dels links que encapçalen aquesta entrada. Les putades són plurifacètiques. Són plagues que creixen i es multipliquen com els virus i les paneroles, les mosques i els mosquits. 

Efectivament, les putades que Antonio Gala ha citat no són les úniques ni les més gruixudes. Ens en fan tantes, que és difícil enumerar-les. Tenim les putades de la banca, les putades dels empresaris, les putades dels mercats internacionals, les putades de la judicatura, les putades de l'Església, les putades de la UE, les putades del capital financer. En fi, les putades dels nostres conciutadans que voten a partits el tarannà dels quals ha sigut i és (ho sabem) fer-nos putades tots el dies a casi tots i totes, ciutadans i ciutadanes. 

No obstant això, han disminuït les intencions de vot a partits que disposen de membres situats en nivells polítics des d'on es practiquen les putades. Han augmentat, en canvi, a partits que no han estat en llocs de representació política o es manifesten combativament contra la continuació del merder (reviscola l'esperança). És comprensible i, per a mi, lògic. Allò que no considere lògic des d'aquest punt de vista (potser des d'un altre menys honorable, sí) és l'actitud d'aquells ciutadans que continuen fidels als partits que mantenen el nivell de privilegi on es practiquen les putades.

Aplegats aquí, he d'afegir que és impossible acabar amb les putades, mentre no es netege, fumigue, desinfecte l'economia, tant la nacional com la mundial i s'esborren determinades mentalitats heretades de la història. Cosa bastant difícil, perquè un dels focus contagiosos de la corrupció es troba en el neoliberalisme, que concentra en sí el present i el passat, una epidèmia que gose comparar a la del virus de l'Ébola. 

Aquesta pesta polifacètica, la neoliberal, està tan arrelada i és tan contaminant que malgrat haver-nos contaminat amb el mal que denominem crisi, hom ha col·locat metges contaminats i contaminadors al front dels equips terapèutics. Els neoliberals que han contaminat l'economia són els mateixos que han estat elegits per a descontaminar-la (uns contaminadors que descontaminen? La rabosa, vigilant el galliner?). Per això un sector dels electors, que s'ho ha ensumat, desconfia dels partits.

El diputat més pur, un cop ha pres possessió, i veu les prerrogatives que comporta, prerrogatives comunament acceptades en qualitat de prerrogatives naturalment unides a la dignitat que ell acaba d'adquirir, continua la tradició i s'hi acomoda, gràcies a una ceguesa moral que acaba d'adquirir amb el lloc de diputat.

Venim d'una història de putades que es remunta fins la prehistòria. Pel que fa a temps més recents, citarem els règims monàrquics envoltats de aristòcrates i gentilhomes superiors que gaudien de privilegis, que ara diríem putades. Al voltant d'aquests voletejaven eixams de paràsits que s'hi arrimaven per xuclar alguna que altra putada. Fer putades era el nivell més alt en l'escala de la honorabilitat social. I tots ho acceptaven.

Es transformà la societat monàrquico-aristocràtica i vingué la capitalista-democràtica, però les putades no desaparegueren: canviaren, s'hi adaptaren: hi havia uns que tenien poder i feien putades; hi havia, però, d'altres que no tenien poder i eren putejats. En la dictadura franquista, a banda dels puters oficials que actuaven a gran escala, hi havia, també, l'eixam de paràsits que voletejaven a l'entorn. Com d'habitud, "se arrimaban al sol que más calienta" i s'ajocaven a l'arbre que més ombra feia ("Quien a buen árbol se arrima, buena sombra le cobija"). Gràcies a la transició, els puters oficials del règim han continuat com presidents, ministres, diputats, consellers, bisbes, canonges, pares priors, cardenals, banquers, empresaris, policies, etc. És la tradició espanyola, tan firme com "el toro de la Vega", de Tordesillas i les curses de bous de tota Espanya. Tot molt tradicional, com les putades dels polítics: les monàrquico-aristocràtiques d'antany, que han esdevingut neoliberals ara. Sempre les mateixes.

Aquesta és l'educació del poble espanyol: fer putades és un toc de distinció per aquell o aquella que es pree. Una condició natural de l'home o la dona superiors, la flor i nata de la societat. 

Per això cal nous polítics i nous ciutadans que miren el món amb ulls nous alliberats de la càrrega del trist passat i que no es deixen engalipar per mentides com la llibertat del neoliberalisme, la qual és llibertat per a ells i pobresa per a nosaltres. La crisi i la superació que maquinen els puters de sempre amb els anuncis de "brotes verdes" o de "raices profundas (o vigorosas"): una enorme putada. Cal modificar, de soca-rel, tota la legislació espanyola, inclosa la constitució. 

"Juventud, divina tesoro..."   [hereva de la tradició].
"...Cuando quiero llorar no lloro
i a veces lloro sin querer". 
(La "hidalguia" es demostra 
xafigant els vençuts, desprès d'haver-los torturat.)

"Solució Final". Una més?

                                                                        Entrada anterior: "Som els conductors de la nostra vida?"

Començaré avui demanat perdó per la meua existència de jubilat. Si fos solidari i volgués contribuir a la malmesa societat del benestar, ja m'hauria mort. Una de les causes de tal pèrdua del benestar és l'existència de jubilats, jubilats que no s'han mort un cop acabat el període de la vida laboral. Aquesta informació la devem a la noble senyora Lagarde. 

"El Fondo Monetario Internacional (del què Lagarde és directora gerent) considera un riesgo financiero para la economía mundial el aumento de la longevidad en los países del globo, razón por la cual recomienda disminuir las pensiones y aumentar la edad de jubilación". Vide: http://comunicacionpopular.com.ar/fmi-sin-anestesia-los-ancianos-viven-demasiado-y-eso-es-un-riesgo-para-la-economia-global-hay-que-hacer-algo-ya/

El govern del PP en més d'una ocasió ha manifestat la conveniència d'adequar la pensió de cada jubilat a l'esperança de vida que, segons els metges, tinga aquesta persona. A més anys d'esperança de vida, més escarransida la pensió. A una esperança de vida curta correspondria, doncs (imagina la meua innocència), una pensió de luxe. Hem aplegat a un nivell de civilització tan perfecta que adequa als nostres temps la màxima del general Philip O. Sheridan: "L'únic jubilat bo (home o dona) és el jubilat mort" (el que va dir ell sembla que que va ser açò: "L'únic indi bo és l'indi mort").

Allò que no aplegue a imaginar és què farà el govern quan una persona jubilada amb esperança de llarga vida es mora repentinament per causes bastant habituals (accident, infecció inesperada, infart no previst, assassinat, etc.). Imagine que depositaran les pensions que li deuen en el taüt. Però què faran si l'incineren? Pense que a Rajoy, de Guindos, Montoro i altres famosos cerebrets, els ve gran el càrrec que tenen. El càrrec, sí, dirà un que jo em sé, però l'avarícia, no, car pensa que aquests són uns vius que s'alimenten dels morts.

Tant d'investigar per allargar la vida, tantes esperances en el progrès, tant d'entussiasme, tant, que quasi pensavem arribar a ser eterns gràcies al desenvolupament capitalista, per a que, al final, l'instrument més gran del capitalisme, el FMI, sota la batuta de Lagarde, ens vinga a dir que la longevitat és un risc financer. Les finances en què es basa el món que hem (o han) construït sembla que necessiten alimentar-se dels jubilats i jubilades morts (1). La qual cosa significa que el capitalisme neoliberal no és més que un sistema necròfag carronyaire que no podrà subsistir si no s'alimenta de carronya humana. 

Està previst que el capitalisme neoliberal s'alimente de jubilats i jubilades morts. Quant més gran quantitat de morts, més progrés. En algunes religions pre-colombines de Mesoamèrica els presoners de les guerres eren assassinats i/o cremats en el altar dels déus i desprès se'ls menjava la població. En certa manera el poble vivia de la mort dels enemics (en altres parts del món els convertien en esclaus i també vivien d'ells). Ara els ciutadans del món capitalista viuran gràcies a la mort dels jubilats i jubilades. Perquè "se considera un riesgo financiero para la economia mundial el aumento de la longevidad en los países del globo." Està clar el que volen dir: els jubilats i jubilades vius i cobrant la pensió som els enemics del poble treballador (existeix un progrés més gran que aquest?). Així, doncs, s'acompleix d'una manera sarcàstica el refrany castellà adaptat a les circumstàncies: "El viejo al hoyo i el vivo al bollo".

A la porta del crematori

Per això he començat aquests romanços demanat-vos perdò per la meua existència. Però també he continuat citant-vos l’origen de la noticia: el Fons Monetari Internacional, la directora gerent del qual és la citada Christina Lagarde. Em veig en l'obligació d'afegir que una persona tan competent i de posició tan elevada en l'escala del poder econòmic neoliberal era difícil que romangués incontaminada. I efectivament, així és: està imputada en un assumpte econòmic tèrbol de quan era ministra d'economia en el govern francès, poc abans d'acceptar el càrrec al front del FMI, desprès de Strauss-Kahn (personatge rodejat d'escàndols) i de Rodrigo Rato (ex president de Bankia i un dels principals responsables de la catàstrofe d'aquest banc, caixa o fèretre).

L'economia mundial es menja una de lles seues filles: la longevitat dels pobres. Ja ho havia previst Goya i, abans, la mitologia grega, amb Saturn menjant-se els seus fills.

...   ...   ...   ... 

(1) La informació del FMI que he citat més amunt no parla de matar jubilats, simplement proposa "disminuir las pensiones y aumentar la edad de jubilación". Ara bé, si els vells i velles, en lloc de descansar, som obligats a treballar i, en el cas que apleguem a la jubilació, s'ens entrega una pensió escarransida, el percentatge de morts serà esborronador. En el fons, allò que volen dir sense dir-ho és que cal disminuir la longevitat dels humans, perquè és "un riesgo financiero... el aumento de la longevidad". Les morts prematures li senten bé al FMI.