La débâcle

Saenz de Santamaria li diu a Zapatero en el Congrés (no recorde exactament les paraules) que els retalls fets contra el poble els corregirà ella i els seus en aplicar el projecte del partit.

Només per saber finalment quin és aquest programa, seria capaç d’alegrar-me que el PP assolira el govern de l’Estat. Ja que, en tot el temps de la crisi, l’única cosa que ens ha comunicat el PP és que hi ha força atur i retalls, dels quals el PSOE és responsable, i que, per això aquest devia deixar el govern convocant eleccions per a que el PP de Rajoy les guanye i retorne l’abundància a Espanya. Com? Encara és un secret. Ara bé, coneixem els programes dels partits europeus (Anglaterra, França, Alemanya...), de centre dreta com el PP i el de CIU, també de centre dreta (és a dir: els programes propugnats pel neoliberalisme capitalista global). Aquests fan retalls en les despeses públiques i exigeixen que aquí se’n facen més encara.

Quan jo era petit, ja fa molts anys, es publicaven uns acudits titulats: El mundo al revés, por Calleja. Me’n recorde d’un: hi figurava un brau torejant un torero. Doncs bé, la parella PSOE i PP sembla el mundo al revés. El PSOE fa el que li correspon al PP i viceversa. No serà aquest un cas concret d’una situació general? No serà que el món s’ha girat de cap a peus, de dins a fora com un mitjó? El PSOE afavorint els rics (bancs, empreses, financers, a costa dels treballadors, dels malats, dels jubilats) i el PP aviciant i afalagant els pobres, la qual cosa equival a proferir amenaces als rics, per bé que aquests no se les creguen.

L’elector espanyol deu estar poc dotat intel·lectualment, car, per tal d’evitar els retalls en les despeses públiques, vota a un partit la política econòmica del qual es basa en els retalls de les despeses públiques, en privatitzar-ho tot i, per tant, en posar preu a tot. I el vota solament perquè diu (diu, només diu) que vol eliminar-los.

 Quina persona amb una intel·ligència normal pot imaginar que u canvie d’essència i es convertisca en el contrari voluntàriament? Que sàpiga jo, açò només ha passat, a més de al poble valencià, a Saule de Tars (conegut desprès per Sant Pau), a Pio Moa i a Jiménez Losantos. Caigueren del cavall en plena carrera, uns més prompte que d'altres. I encara hauria que precisar que aquests passaren de l’humanisme a la reacció, mentre que el trajecte del PP seria al revés.

Me’n recorde d’aquell cubà que, malgrat tenir sanitat i ensenyament bons i gratuïts, preferia patir malalties i no tenir escola per als fills als EUA, ja que allí, deia, podia esdevenir milionari, encara que es passara la vida mort de fam. Amb la possibilitat d’unes quantes estafes, quatre suborns i uns quants amics al poder, pensava fer-se ric en quatre dies.

El problema que tenim amb l’exigència de Democràcia real, ja! és que per aplegar-hi cal eleccions realment democràtiques, per a la qual cosa es imprescindible la democràcia real. I ambdues coses no seran possibles mentre no fem passar per la pedra els intercanvis financers internacionals, mentre no posem regles als mercats globals. En altres paraules, mentre no controlem democràticament aquells que ara, sense ésser elegits, controlen els governs elegits. Aquí està la mare dels ous. Per tant una de les coses primeres que ha de buscar el moviment 15-M és coordinar-se internacionalment amb moviments semblants i/o fomentar-los. Per poder canviar les regles del joc del país cal sortir del país, perquè el terreny del joc està dins i fora. La batalla es lliura fora, però també dins. Les decisions es prenen fora, per modificar la situació de dins. El poder i el maneig dels diners estan dins i fora (el poder i els diners són com Isabel i Fernando: tanto monta monta tanto). Doncs, per assolir democràcia real dins hem de sortir fora i aliar-nos amb gent de fora.

El poder de fora està constituït per poderosos de dins que actuen dins recolzats pel seu poder exterior. Les polítiques dels mercats busquen els beneficis dels bancs interiors als estats, les finances, les indústries, explotant al màxim les seues riqueses, tant naturals com humanes. D’aquí l’imperatiu dels retalls en despeses públiques. D’aquí, l’imperatiu de la privatització general a corre-cuita. D’aquí la campanya mundial de descrèdit de l’economia espanyola, per les urgències que el PP assolesca el poder i, amb aquest, consolidar l’explotació dels recursos naturals i humans, fins que s’esgoten. És allò que han perseguit sempre els que abans se’ls anomenava burgesia, que estava i està dins, i ara també fora, d'on li ve gran part del poder.

La desfeta

Franco i l'Esglèsia celebrant la Victòria

Al dia d’avui, captius i derrotats els polítics rojos, les tropes nacional-catòliques han assolit llurs darrers objectius electorals. La corrupció multiforme i ubiqua s’ha implantat definitivament a Espanya i al País a la Comunitat Valenciana. Burgos 22 de maig de 2012, any de l'enèsima victòria nacional.

La victòria electoral del PP a la Comunitat és la victòria de la majoria del poble valencià. Ja va dir Camps en més d’una ocasió que ell i els seus pertanyien a aquest poble del qual formaven part natural. És veritat. S’ha demostrat una altra volta i de manera fefaent, ja que en mig d’una corrupció descomunal, amb implicacions per tot arreu i coneguda fins Kamxatka, els electors han persistit.

De totes maneres, no us amoïneu. Hi ha indicis que no està tot perdut. La Victòria no durarà quaranta anys.

Un graffiti popular

Cal reconèixer, tanmateix, que els valencians (i gran part de la península) majoritàriament no volen llibertat d’informació ni d’expressió. Són partidaris de la privatització progressiva de la salut i de l’ensenyament, la qual cosa suposa que aquella i aquest tinguen com a objectiu el benefici dels propietaris abans que la salut dels malalts i l’aprenentatge dels seus fills.

El Roto

Volen (els valencians) que l’educació siga primordialment ensenyança del castellà i de l’anglès, per davant del valencià. Creuen que són espanyols i que ser espanyol per als valencians vol dir ser espanyol i prou. La qual cosa suposa extirpar tot allò que té de genuïnament valencià, perquè és un defecte (cliqueu aquí).

La victòria d’Almansa s’ha consumat. El projecte de la dictadura franquista s’ha realitzat: els descendents dels derrotats en les dues guerres es consideren vencedors fent ara el que en els dos casos volien els vencedors reals i per la qual cosa van fer les guerres: extirpar el valencià (amb la cultura, la política i l’economia que comporta). Els valencians actuals han confirmat amb el seu vot que de vençuts han esdevingut vencedors de les dues guerres, vencedors de si mateixos, perquè els vençuts que portaven dins de sí han sigut exterminats, destruïts, xafats de la manera més radical: els han fet experimentar una metamorfosi, com les granotes, com les papallones (que canvien tot l’organisme i n’assoleixen un altre) i, a més, l’oblit. S’han identificat totalment amb els vencedors reals.

Dibuix de Peter Kuper

Sortosament, alguns partits, fins ara de petita rellevància, s’han deslliurat a mitges de l’aclaparadora derrota i han millorat la seua situació democràtica. Aquests, juntament amb els joves del 15M, són habitualment menystinguts pels partits majoritaris que ara i adés toquen poder. Els consideren fora de la realitat i que no saben per on van. Més aviat, però, els que no saben per on van són els polítics que així opinen, als quals hauríem d’afegir els financers, els banquers i els experts en economia política, sobre tot els que operen en organismes d’abast mundial, els quals ens han conduït a aquest degenerat aplanament econòmic i anorreament polític que és la crisi.

Els experts, els polítics, els banquers, els financers d’abast mundial, els que ignoraren què anava a caure’ns damunt amb la crisi, pretenen ara saber i ens volen guiar? Els experts, els polítics, els banquers, els financers d’abast mundial els que ho sabien, ho amagaren i ens mentiren són ara els honorables que van a posar decència, rectitud i transparència en l ‘economia i la política?

Mentre dure aquest sistema de neoliberalisme global amb els mercats financers fotent a dojo, com els rote, i amagant-se als paradisos fiscals per tal de robar-nos millor, no podem dir que vivim en democràcia ni que el vot siga democràtic. Vivim en una democràcia fictícia, censatària, selectiva, manipulada. El que vulgueu. Però no en una democràcia real.

Açò que tenim no sols no es pot anomenar amb exactitud democràcia, però ni tan sols política. Abans era el borbó; desprès, Franco; ara, els mercats desregulats. Són aquests els que fan la política, els que la dicten als governs dels estats. I aquests fan el paripé. Continuem sent dirigits i manats per uns poders que aparenten ser exhalacions directes de la realitat. Són, no obstant, poders capitalistes amb identitat ben clara, amb nom i cognom, ben organitzats per l’absència intencionada de les lleis adients. Estan per damunt dels estats i no hi ha qui els plante cara ni tan sols els faça pessigolles. Estableixen uns dogmes, dibuixen un marc fora del qual no podem eixir, so pena de caure en les tenebres de la pobresa exterior on no hi més que plor i grinyols de dents.

Qui vulga democràcia real haurà de posar fre a aquesta disbauxa neoliberal.

Democràcia real, ja!

La batalla d'Almansa

                                  Aquí s’originà l'obligació d'ofrenar noves glòries

El xiquet va néixer en un país l’essència del qual estava fora, en un altre, per les glòries del qual lluitava. Els còmics que llegia narraven historietes que transcorrien en paisatges i països diferents del seu. Els rius, les muntanyes, el clima que estudiava a l’escola o llegia als còmics no eren mai els que ell coneixia; la llengua de l’escola i dels còmics, tampoc.

                                          Ofrenant les glòries, velles i noves

Els herois que més li agradaven no eren del seu país i, a vegades, ni tan sols del país per les glòries del qual lluitaven tots. Ara bé, estaven ben elegits, car eren herois racistes, de tarannà feixista, que recolzaven l’orgull d’una massa endarrerida, feble, pobra, inculta i agraïda.

Llegia novel·les d’aventures, a mesura que madurava el seu psiquisme. Cap d’elles tampoc transcorria a la seua terra. A poc a poc anava entrant-li un complex d’insignificança, de nul·litat, de poca cosa. Allò important estava fora. Al seu país no hi havia res de bo, ni de bo ni de dolent, res. Perdó, de dolent, sí: moltes coses.

Les lectures que vingueren a continuació, excepció feta d’autors estrangers traduïts, foren llibres d’escriptors del país glorificat, entre els quals predominaren els d’allò que s’anomenà “La Generación del 98”. El xiquet, que anava creixent, s’havia assabentat de la seua existència gràcies a un llibre del mateix nom escrit per un home del país de les glòries, el qual havia estudiat mitjançant una beca del país del xiquet. Per això aquest pensava que el seu país donava a l’altre, no solament glòries, sinó beques, també. Era en l’altre on estava la glòria, la cultura, el saber i la importància.

Entre els autors de la generació esmentada, n’hi havia alguns més fàcils de trobar que d’altres. Un que podies encontrar en qualsevol llibreria tenia per nom Azorín. Curiosament aquest era del país del xiquet, però no ho semblava. Només escrivia sobre l’altre, amb la llengua de l’altre i descrivint persones, pobles i paisatges de l’altre. Escrivia bé. Donava, però, la impressió que tenia vergonya de no haver-hi nascut (en l’altre).

Han passat els anys. Aquell xiquet ha crescut, ha viscut en el país de les glòries, i en els de més enllà. Ha tornat a la seua terra i ha trobat la gent igual que quan era jove, bé que ara la majoria són noves generacions. Moltes festes, processons concorregudes i populoses, poca cultura, excés de futbol (espectacle i passió, vàlvula que descarrega tensions ocultes), molta ignorància, desmesurat amor als diners, lluita contínua per ofrenar noves glòries a l’altre país i meninfotisme selectiu de tot allò que signifique defensa del propi país, de la llibertat i transparència mediàtica, de l’honradesa en els negocis i en la política, del paisatge, de la natura, de l’ecologia en general.

Només ha trobat una diferència: les prohibicions de la dictadura han desaparegut de les lleis. Tot passa, però, com si no foren necessàries: que ara formaren part de les neurones populars. És com si hagueren esdevingut conviccions, gusts i plaers. De manera que, quan es tracta d’eleccions, si hom troba algú que s’assemble al dictador, diríem que corren a votar-lo massivament. Com si estimaren força els governants que fan els ulls grossos davant de negocis tèrbols o il·legals. Si alguns d’aquests es deixaren corrompre per negociants de tal mena i foren perseguits per la justícia, millor. Això seria una garantia. Ja ho va dir Jesucrist: dels perseguits per la justícia és el regne del cel, o el poder de la comunitat, que és una cosa pareguda.

http://buscantraons.blogspot.com

Perseguit i canonitzat

pel seu comportament incorrupte

Serà veritat el que acabe de dir? No ens indignarem? No reaccionarem? No exigirem? No ens revoltarem? Mira per on, de sobte, ja n'hi ha qui ho fa: els joves que es manifesten, a les places de les ciutats espanyoles, per recuperar la democràcia. I mireu el que diu La Junta Electoral Provincial de Madrid: "La petición del voto responsable", a la que hacen referencia muchas de las personas que acampan en la plaza madrileña, "puede afectar a la campaña electoral y a la libertad del derecho de los ciudadanos al ejercicio del voto".

Si demanar el vot responsable és una amenaça a la democràcia, què és la democràcia? En què s’ha convertit? 


       Per això és necessari, imprescindible, urgent exigir democràcia real, ja! Una altra política és possible, malgrat els presagis i premonicions. A partir d'ara podríem albirar un nou món: Si el pueblo se uniera jamás nadie le venciera.

Veieu també i llegiu, sis plau:

Avatars de la raó il·lustrada

La Il·lustració es desenvolupà i metamorfosà de diverses maneres a mesura que passava el temps. Inclús adoptà formes contràries a sí mateixa, fins a tal punt que la distorsionaren: es convertí, a vegades, en la seua antítesi.

Hem recordat, en un altre post, la definició de Kant: que il·lustració era sortir de la minoria d’edat i arriscar-se a pensar sense guies o tutors, com persones adultes. Això suposava i suposa regir-se per la raó sense la guia del dogma; és a dir, l’autoritat divina i la tradició en “l’ancien régime”, com a fonts no-racionals de coneixements; les quals, a més, li marcaven els límits que no devia traspassar. Amb la revolució, els francesos i la resta d’occident, uns més prompte que d’altres, s’alliberaren de la tradició, de l’argument d’autoritat i derogaren lleis i drets arrelats en ella (monarquia, aristocràcia i clergat).

La raó il·lustrada, lliure d'imposicions i límits externs, contra el que ara podríem pensar esdevingué dogmàtica, en lloc de romandre lliure i oberta a un progrés cognitiu indefinit; els que s’arriscaren a pensar ho prohibiren als altres; els que anul·laren les tradicions i la submissió a principis no-racionals, supraracionals o sobrenaturals, n’imposaren uns altres (adquisicions cognitives temporals convertides en definitives). Podríem dir que d’alguna manera imitaren els seus enemics.

Aquestes vicissituds tingueren lloc en la revolució francesa, passaren als moviments, revoltes i/o revolucions socialistes, anarquistes i comunistes que proliferaren a partir de la francesa, especialment a les revolucions comunistes del segle XX, i es reproduïren als escrits dels seus guies intel·lectuals. El dogmatisme anterior renasqué basat en una raó quasi divinitzada, esclerotitzada, erta i rígida com un fus.

Ara, en canvi, alguns ja sabem que la raó és flexible, crítica, disconforme amb sí mateixa, més aviat escèptica, en el sentit que no està mai satisfeta d’allò que es consideren les seues adquisicions. Més amiga de la controvèrsia que de la unanimitat, tan amiga del contrari com dels amics. Les tesis antagòniques no la preocupen, ja que l’ajuden a progressar. Però tots, o quasi tots, sabem també que la controvèrsia, l’antagonisme, la pluralitat d’idees, no és fecunda si una part es recolza en una força extra-racional: el poder, com a l’ancien régime. I com ara, per no anar més lluny, a la Comunidad valenciana (oi que sembla el nom d’un convent?), on el poder polític i el poder econòmic ens tapen la boca, els ulls i les orelles i ens omplin el cap amb els seus mantres repetits indefinidament.

Aquest dogmatisme il·lustrat, també anomenat modern, originà amb el temps una reacció coneguda per postmodernitat. De la qual parlarem en un altre post, si us sembla bé.

A mesura que una nova classe (diguem-ne proletariat) anava prenent consciència, anava, també, enfrontant-se a la burgesia, la qual s’aliava al seu torn amb els enemics anteriors. Així, la burgesia, d’antuvi revolucionària, esdevingué conservadora i obrí la seua raó a principis externs no racionals. D’aquesta tendència encara no ens hem alliberat. Pensem, per exemple, en l’imperatiu del creixement econòmic indefinit i en els mercats desregulats que s’autoregulen providencialment.

El creixement de la raó generà dins de sí la raó científica i tècnica, instrument del progrès, anomenada desprès pels filòsofs de l’Escola de Frankfurt, raó instrumental. Es tracta del pensament calculador i pragmàtic que ha produït el progrès en el qual vivim, però que ha debilitat el pensament meditatiu i reflexiu. Amb el pas del temps s’ha convertit en l’única raó, incontrolada com un bòlid sense fre ni conductor, mogut per la desaforada cobejança de posseir cada vegada més. Ens ha portat a la crisi econòmica, a Txernòbil, a Fukushima, a la contaminació global, al canvi climàtic, a la destrucció del planeta i de l’ésser humà…

         Continuarà (la destrucció, evidentment, i jo contant-la).

oSBama

        Osama Bin Laden i Barac Hussein Obama. El primer, Osama, representa l'islamisme radical i és l'encarnació del terrorisme. El segon, Obama, és el president dels EUA i representa el seu bel·licisme, consagrat pel Nobel com un bel·licisme pacífic. Osama fa la guerra contra Obama i Obama fa la guerra contra Osama. Islam-Occident; Occident-Islam (Islam radical-Occident radical i viceversa). Osama-Obama; Obama-Osama. Dos noms pareguts, que ens confonen; dos procediments pareguts que són un: el terrorisme els uneix; estan units per la guerra. Dos conjunts de comunitats enfrontats amb odis i pors paregudes. Els interessos d'unes s'oposen als interessos de les altres. Els uneix la guerra i els enfronten els interessos, sense els quals no hi hauria guerra i no hi hauria unitat; l'Orient islamista i l'Occident cristià estarien separats. Gràcies als interessos que els enfronten hi ha la guerra que els uneix. És el que ens diu aquest graffiti, trobat en un carrer perdut: el nom i la bala formen una sola cosa. Osama i Obama, Orient i Occident, Cristianisme i Islam formen una sola cosa: la bala. Si lleves la bala, una de tres: o desapareixen els dos, o desapareix un o continuen els dos sense relacionar-se, totalment separats: desapareix la unitat, consagrada pel Nobel amb el premi de la pau. Pau=guerra=unitat=bala. Donem les gràcies al Nobel noruec i als neoliberals globalitzats que l'han atorgat, ja que vetllen per la unitat del món.

        Què farem ara amb Osama mort i amb part de l'Islam democratitzat? Els dictadors d'obediència occidental eren, i són els que resten, Israel inclòs, retransmissors de la bala d'Obama. Si desapareix la bala, desapareix la unió. Desapareixerà, també, la pau? O es convertirà en crisi econòmica, pobresa creixent i mercats desregulats?

        En realitat, l'origen de tot el conflicte rau en l'Occident cristià, devorador de riqueses, de primeres matèries, de petroli, de gas, etc., per la qual cosa es llança a dominar-el món i espoliar-lo. És l'Occident cristià l'origen del capitalisme, del neocapitalisme, del liberalisme, del neoliberalisme, de la globalització, de l'energia atòmica, de les bombes atòmiques, de les centrals nuclears, de Txernòbil i Fukushima, de la crisi econòmica actual, de les crisis passades i de les que vindran. És l'origen de la democràcia, però gran part de les dictadures del món porten la seua marca.

        La bala no va d'Osama a Obama, sinó d'Obama a Osama. Qui ha assassinat és Obama, sense judici ni minúcies democràtiques de justícia universal. La bala s'origina en Occident i va dirigida a Orient. És l'Occident cristià qui devora i l'Orient qui es nega a ser devorat. Per això reacciona i ataca. Aquí està la clau i el busilis de l'assumpte.       

Impertinències sobre la mort de Bin Laden i l'anul·lació de Bildu

 Bin Laden ha mort per una acció terrorista d’Obama. El terrorisme reviscola. Es pot acabar amb el terrorisme per mitjà del terrorisme: el terrorisme reduplicatiu?

“Quien a hierro mata a hierro muere”. Ergo el ferro es immortal.

La forma de matar Bin Laden garanteix la continuïtat de la tortura per la seua eficàcia, garanteix el progrés econòmic dels fabricants d’armes antiterroristes i dels que es dediquen a la lluita antiterrorista (lluitant, espiant, torturant, ensenyant a torturar, informant, assessorant, fent por per guanyar eleccions, etc.), al temps que anima els terroristes a continuar la seua empresa, per l’afany de venjança i perquè el procediment s’ha demostrat eficaç.

El premi Nobel de la pau fa la guerra. La pau és guerra. Tots els guerrers haurien de rebre el premi de la pau. Ja tot és més senzill: fent la guerra es fa la pau. Ja no es correcte dir: “Si vis pacem, para bellum”, sinó: “Si vis pacem, fac bellum”. La pau es converteix en guerra, tortura i terrorisme. La pau ha perdut la pau. Definitivament, la pau és guerra.

…   …   …

 Sortu i Bildu

La política és una befa, la política i la justícia, una befa, una conya, una burla, una seriosa diversió; una mentida sabuda per tots (o no?): els mentiders i els presuntament enganyats. Tots (o no?) ho saben. Ho saben i juguen el joc.

Juguen per jugar?, juguen per distreure's? No. Juguen seriosament. Hi ha molts interessos en el joc. Juguen per guanyar. Més que joc és cinisme. Ja ningú creu en la sinceritat i en la rectitud. Tot és fals: “El gran teatro del mundo”, de Calderón.

“No olvides que es comedia nuestra vida
y teatro de farsa el mundo todo
que muda el aparato por instantes
y que todos en él somos farsantes”.

Si tot és fals i tots (o no?) ho saben i ho volen així, res té importància, tot és una cosa i la contrària, el dret i el revés, blanc i negre, bo i dolent. La disjuntiva de Hamlet, “to be or not to be, that is the question”, ja no té sentit, perquè ara és el mateix ser que no ser i no ser que ser. Si bé reconec que hi ha una excepció: no és el mateix guanyar que perdre, augmentar el capital que disminuir-lo, ser ric que pobre. “That is the question”.

         Encara, hi ha, però, qui lluiten per millorar el món i acabar amb la farsa.