Pensaments

La corrupció judicial

2012-02-14T20:12:00.004+01:00

Fem corromput

La condemna de Garzón pel tribunal suprem ha estat examinada i criticada per experts juristes. Han mostrat que és una sentència injusta, no justificada per unes lleis, que, a tot estirar, són imprecises en alguns aspectes. Imprecisió que ha facilitat la sentència distorsionadora. Ha sigut motivada, diuen, per l'enveja, el resentiment, el rancor, l'odi o els compromisos polítics i/o econòmics.

Jo no soc jurista. Per tant, no intervendré en aquest tipus de debat. Però sí que diré la meua en una altra vessant de tal abominació: la vessant socio-política.

Sabem que a un tal Carlos Fabra (el Padrino, diuen, del PP a Castelló), inculpat de diverses irregularitats econòmiques, la judicatura no ha sigut capaç de jutjar-lo durant anys, possiblement per a no condemnar-lo o declarar-lo innocent, cosa aquesta última que podria originar un escàndol a l'estil del causat per la sentència contra Garzón. No sé. Però és estrany, oi?

Sabem que Camps i Costa han sigut declarats innocents per un tribunal de justícia, innocents d'haver rebut regals cars, en forma de vestits, de la trama Gürtel, és possible que en agraïment per les muntanyes d'euros que els ha ajudat a guanyar en detriment dels cabals públics de la Generalitat valenciana. Lladronici, per tant. Algú podria dir que nos són els jutges, sinó un tribunal popular qui els ha jutjat. Però, tantes han sigut les manipulacions, les mentides i la corrupció en aquesta comunitat durant 16 anys, que l'objecció només és vàlida per als fidels.

Sabem que a Madrid el tribunal suprem ha condemnat el jutge Garzón per intentar esbrinar els racons de la mateixa trama Gürtel, les complicitats polítiques i els paradisos fiscals on tenen amagat el resultat dels lladronicis als cabals públics del País Valencià i d'arreu de l'Estat espanyol.

No seria estrany que un espectador aliè veiés la justícia espanyola com la defensora de determinats tipus de lladres, d'aquells que estan més o menys organitzats en màfies vinculades al poder polític PP. No podem descartar alguns sectors del PSOE, no massa nombrosos, per quant alguns jutges aferrissats perseguidors de Garzón se situen en l'àrea d'infuència d'aquest partit.

A Mèxic, les màfies actuen violentament creant situacions d'inseguretat ciutadana i vessament de sang mitjançant utilització de sicaris o esbirros, que exerceixen l'ofici individualment o en forma de bandes o comandos. Aquestes màfies planten cara a l'Estat i són una amenaça a la democràcia. En Espanya, en canvi, les màfies són pacifiques, ben relacionades amb els polítics, amb els quals solen confondre's. No planten cara a l'Estat. Al contrari: són aquells que les persegueixen, com el jutge Garzón, els que s'enfrontarien a aquest Estat de dret. Per això el Tribunal Suprem els condemnaria tot defensant les tals màfies; és a dir, l'Estat de dret, del qual sembla que forma part. En Espanya l'Estat de dret, segons aquesta interpretació, seria mafiós, i tendria com a defensor el Tribunal suprem. Així, doncs, els que no són mafiosos ni defensen aquest Estat de dret, podrien ser perseguits per la justícia, a la qual cosa ja estan acostumats els que visqueren sota el franquisme.

Podria ser el tribunal sentenciant Garzón
Però és Rajoy acaronant els treballadors.

El fet de declarar Camps i Costa innocents i poc desprès Garzón culpable significa que la justícia, velis nolis, ha declarat innocent la trama Gürtel i polítics implicats. En València, absolent-los de forma positiva en les persones dels polítics (Camps i Costa); en Madrid, de forma negativa, condemnant el jutjador (Garzón). Gràcies a la justícia, la trama Gürtel, amb els seus lladronicis a l`estat i al poble espanyol, no serà investigada ni condemnada. Innocent, per tant. Això ens porta a pensar que la justícia, un poder constitutiu de l'Estat, és objectivament corrupte. Com té vinculacions importants amb la majoria absoluta dels altres dos poders, l'executiu i el legislatiu, podem dir que el nucli de l'Estat espanyol està corromput, si és correcta la nostra intrerpretació. Què significa el que acabem de dir? Que l'Estat espanyol, en el seu cor, podria ser un femer polític i moral, com poden ser les escombraries del cas Brugal, d'Alacant: fem moral, fem polític i fem fem. Mèxic és un país endarrerit. Per això té màfies violentes. Quan progresse podria tenir-les pacífiques com Espanya.

Corol·lari: un consell a tots els que llegisquen aquest bloc: si no sou lladres corruptes, si no sou catòlics sector bisbes, si no sou feixistes demòcrates de tota la vida, procureu viure desapercebuts, en l'anonimat, com clandestins. Perquè podeu caure en mans de la justícia, la qual, en aquest cas, us perseguirà i us condemnarà. Cal ser lliures, però dins d'un ordre, com aconsellava Franco.

Tribunal deliberant

La mala fe

2012-02-09T21:21:00.309+01:00

Personatge, de Tàpies

La realitat se'ns escapa o ens menja

Ordinàriament, per no dir sempre, la realitat se’ns escapa. Tenim davant de la nostra mirada una pantalla que se’ns presenta com la realitat i no és més que la seua deformació, sovint agradable, però sempre mentidera. Sabem del que passa fora, un cop filtrat i transformat per la pantalla del televisor o pel que ens conten. I si passa davant nostre tampoc ho veiem com és en realitat. Ho modifiquem amb la imaginació, arrossegats pel costum, per experiències anteriors o per la creença. Quan veiem el cel estelat, ens envaïx el sentiment d’allò sublim (en paraules de Kant). No veiem el cel en sí, ni tampoc solem imaginar l’horror que suposa les milions d’explosions atòmiques simultànies i successives, que són el constitutiu de cada estrella. L’aparença d’una nit serena modifica com una pantalla la realitat que hi ha darrere. Una cosa semblant ens passa respecte a la societat que ens envolta. Un dia ens assabentem que les serioses, responsables, treballadores i piadoses autoritats valencianes no són més que bandarres, lladres, poca-vergonya, vanitosos comediants irresponsables i mentiders. Però la cosa és més greu quan ens assabentem que nosaltres som igual, que vivim una comèdia com si fóra realitat, tenim la mala fe, com deia Sartre, de pensar que som persones serioses, honestes i lliures, arrossegades per les circumstàncies a elegir els polítics lladres i farsants. Aquesta és la mala fe: amagar-nos que som lliures tot fugint de la responsabilitat. Ens auto-enganyem d’una manera fosca en quant fingim haver sigut arrossegats per les circumstàncies o simulem actuar honesta i desinteressadament. A vegades ens tranquil·litzem fent-nos creure que tots són iguals de lladres i de cínics. D’aquesta manera contribuïm a la mala fe social, a la comèdia que tots desenvolupem perquè no ens agrada la realitat que som, “un joc en el qual tothom es menteix i menteix als altres tot sabent que aquests es menteixen…” (Pierre Bourdieu).

Foll, de Tàpies

Podem trobar referències al problema en la història literària i en la cinematogràfica. En citaré dues: El gran teatro del mundo (Calderón de la Barca) i Johnny Guitar (film de Nicolas Ray).

Deixem a banda Calderón, per problemes d'espai, i considerem Johnny Guitar. En aquesta obra la mala fe casi no es veu, sembla conscient, però és més subtil del que aparenta. Llegiu el diàleg següent i ho comprendreu:

Johnny, en tornar desprès d’una llarga absència, troba Vienna, la seua antiga promesa:

JOHNNY: Menteix-me. Digues-me que m’has esperat tots aquests anys.

VIENNA: T’he esperat tots aquests anys.

JOHNNY: Digues-me que hauries mort, si jo no haguera tornat.

VIENNA: Hauria mort, si tu no hagueres tornat.

JOHNNY: Digues-me que m’estimes encara com jo t’estime.

VIENNA: T’estime encara com tu m’estimes.

JOHNNY: Gràcies. Moltes gràcies.

Els dos juguen una comèdia irònica que reflexa un fracàs, el dolor del qual no volen manifestar. És una comèdia irònica i trista. Johnny sembla voler oir les paraules que fingeix desitjar, però li les demana com un retret per la seua infidelitat, la d'ella. Es menteix i no es menteix: es menteix a mitges. Els espectadors suposem que la resposta de Vienna no és sincera, que li diu a Johnny allò que ella pensa que ell desitja en fingir teatralment que encara l’estima desprès de tants anys de voluntària absència. Els dos saben o sospiten que l'amor s'ha acabat, i mostren una actitud de fracàs irremeiable, molt pròxim al cinisme, del qual se senten i no se senten responsables, però es mostren venjatius. En tot cas, ho lamenten d'amagatotis. A més hi ha la gelosia entremig.

La realitat del poble elector és tant o més complexa. Però el que acabe de dir n’és un esquema que pot servir per a comprendre alguna cosa del que passa fora i dins de nosaltres. Per exemple, com és possible que hom haja elegit per majoria absoluta el partit d’un subjecte que, desprès de ser declarat innocent d’haver devastat el país valencià (com tots veuríem si no tinguérem mala fe), li ha fet l’ullet a déu i al tribunal? I com és possible que, damunt, la justícia haja condemnat (a Madrid) el jutge que intentà jutjar els responsables (Gürtel i polítics vinculats) de tal devastació? La mala fe la tenim tots els que encara creiem que vivim en un estat de dret siga Espanya, Europa, EUA o la figa mandanga. Els que no tenen mala fe, sinó mala llet en aquest cas, són els jutges, els polítics i els financers que els manen, els quals saben el que fan en el cas Gürtel (hi ha identitat entre jutges i lladres) i en el cas Memòria Històrica (la Falange i els jutges són la mateixa cosa): avarícia irrefrenable, franquisme untouchable, franquisme in aeternum. L’Església, també, ja que perillen els ingressos i els clients, si hom furga en la memòria històrica: s’hi trobarà una croada i quaranta anys de nacional-catolicisme. That is the question.

Per a acabar, una cita més: Jean Paul Sartre ens diu en "Les Mouches": "El secret dels déus és que l'home és lliure" (no els mercats, els diners, el poder, els jutges, sinó l'ésser humà). Un secret ben guardat, gràcies a la mala fe, tan pròpia de l'espècie.

I ara, una confessió: Per a mí València i Espanya estan representades en el quadre de Tàpies: Porta metàl·lica i violí. 1956: una porta vella rovellada i un violí al damunt, amb el qual es menteix a sí mateixa creient que és pura i espiritual.

Neoliberalisme i lluita de classes

2012-02-04T20:42:00.005+01:00

La premsa va publicar, fa poc, els noms dels titulars dels diferents ministeris. En llegir-los, m’ha vingut al cap que no sols no els hem elegit (els ha elegit Rajoy o els amos que serveix), tampoc representen els nostres interessos. Són més aviat els nostres adversaris (per no dir enemics). A partir del que diuen i repeteixen uns i altres, la seua funció primordial i quasi única seria la de crear llocs de treball. Però a mesura que passa el temps, els llocs de treball disminueixen sense parar, tossudament. I la pobresa va estenent-se com la boira, tragant-se cada volta més gent. Passa com si els llocs de treball augmentaren minvant, com si només se’ls creara destruint-los, com si creixeren decreixent i es multiplicaren reduint-se. Com si les paraules es buidaren de sentit i n’adquiriren un altre: l’oposat.

Podríem pensar que no és així? Vegem-ho.

Economia ha caigut en mans de la banca (de Guindos). Representa la banca els nostres interessos? Quan hi haja conflicte entre els seus i els nostres interessos (com passa amb l’espoliació de l'habitatge per cobrar la hipoteca), es sacrificarà per nosaltres o serà a l’inrevés? Què diu el manament neoliberal: sacrificar-se pels altres o sacrificar els altres per mi? Oi que diu llibertat absoluta per al màxim benefici privat? No estan privatitzant tot allò que era públic? Doncs?

Hisenda. En mans de qui ha caigut Hisenda? En mans d’un assessor fiscal (Cristóbal Montoro), expert en la disfressa d’ingressos pel que fa a la declaració de la renda (frau?). A benefici de qui? De l’Estat? Del poble?

Agricultura i Medi Ambient serà dirigit per Miguel Arias Cañete, vinculat a la Família Domecq, ramaders. Té interessos en petrolieres. Així doncs, el medi ambient tant com l’agricultura mitjana i la petita trontollen.

Present i futur de la taronja

El ministeri de l’exèrcit serà dirigit pels interessos armamentístics de les fàbriques que dirigia l’actual ministre, Pedro Morenés. Aquests interessos són incompatibles amb la pau i els drets humans (recordeu les bombes de dispersió o “cluster” utilitzades per Gadafi, gràcies a Morenés?). La creació de llocs de treball en aquest ram de la producció i els drets humans estan en relació inversa: més llocs de treball, menys drets respectats.

Bombes de dispersió

Els interessos eclesiàstics, juntament amb el ressorgiment del franquisme polític, judicial i sociològic, estan representats en els ministeris d’educació i de Justícia. Un cos de jutges injusts acaba de rebre un ministre a mida. El respecte a la llibertat de la dona inicia el retrocés amb la modificació de la llei d’avortament (darrere de Gallardón estaran els bisbes?) i la carcor judicial acabarà d’imposar-se totalment en acabar amb l’elecció parlamentària del Consejo General del Poder Judicial (un altre poder que se li escamoteja al poble), ja que la majoria de jutges són d’obediència franquista.

Pel que fa a Educació, bé hom comença, tot suprimint l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania. Es tracta del control de la ment practicada des de segles pels eclesiàstics. Tornem a la Croada. La victòria franquista no es va produir el “Dia de la Victoria”, sinó durant els quaranta anys següents amb l’aniquilació del pensament lliure i el genocidi dels que el practicaren. La situació actual n’és el resultat.

Veieu, doncs, que es tracta d’un govern poc preocupat pel poble, menys encara pels treballadors. És un govern de tècnics, de “los mejores”. (Dels millors en relació a què?) Ens fan creure que els tecnòcrates administren imparcialment. És a dir: no són polítics. Com és possible que algú puga pensar o dir un tal disbarat? Per ventura aquests tècnics no s’han fet un nom produint beneficis per a sí mateixos o per a les corporacions al servei de les quals treballaven? Espere que ningú em contradiga si assegure que han estat elegits gràcies a la demostrada capacitat de produir beneficis per al poder econòmic, no per a les masses populars. Vull dir que, si de cas sorgeix un conflicte entre el poble i el poder econòmic, com ara, els susdits tècnics imparcials optaran per aquest i no per aquell. Són, per tant, clarament polítics, polítics de dreta, polítics, com es deia abans, burgesos, adversaris, si no enemics, de les classes populars. A açò ens ha portat la crisi neoliberal que estem patint, a reintroduir en el concert social, polític i econòmic una nova versió (un avatar?) de la vella lluita de classes. Si el liberalisme ha esdevingut neoliberalisme i el capitalisme neocapitalisme, als responsables i beneficiaris podríem anomenar-los neoburgesos. En conseqüència, paral·lelament hauríem de parlar d’un proletariat que ha deixat de ser tal per a esdevenir neoproletariat. És a dir, una classe més ampla que englobaria totes les víctimes de la crisi i de les polítiques neoliberals emprades per a sortirse’n: allò que resta del proletariat i allò que resta de la classe mitjana.

La burgesia precursora (Botero)

Política i democràcia no són conceptes equivalents. Hi ha política democràtica i política que no ho és. Per això es correcte estar en contra dels polítics (de certs polítics en realitat) i no de la democràcia. I per això cal considerar la tecnocràcia com una política rebutjable. No és millor el polític tecnòcrata, triat per considerar-lo no polític, que el polític democràtic, tècnic o no, honest representant del poble elector.

Qui manipula la màquina?

I una última paraula. El neoliberalisme, tema del nostre temps, en Espanya ha connectat amb el franquisme sociològic que s’havia endormiscat i s’està despertant. Compte! Preparem-nos a resistir. Passaran, però resistirem!

Resistirem

Així, doncs, al neoliberalisme devem tres coses, si més no: la crisi, el resorgiment de la lluita de clases i el reviscolament del franquisme.

La matèria obscura

2012-01-27T19:59:00.004+01:00

Reproducció virtual de la matèria obscura

El diumenge passat emprava Manuel Vicent en la seua columna de El País el concepte cosmològic de matèria obscura, per a explicar fenòmens sociopolítics. Segons els científics del ram, la matèria obscura és una massa la radiació electromagnètica de la qual no ha estat encara detectada (vista, diríem nosaltres) amb els mitjans tècnics a l’abast. És obscura, doncs, perquè no es veu. És matèria real, perquè sense ella és impossible explicar importants fenòmens tals com la rotació galàctica o determinades estructures cosmològiques.

Si el traslladem a un àmbit no cosmològic ni de física quàntica, el concepte pot assenyalar la invisibilitat i la realitat d’alguna cosa, que, tot i ésser invisible, produeix efectes visibles que racionalment no s’expliquen d’altra manera. Suposat que hi trobem fenòmens sociopolítics, econòmics i, fins i tot, psicològics, inexplicables per causes visibles o altres de les quals estiguem informats, podríem aleshores pensar que hi ha una matèria obscura, fosca, que ens els produeix tots.

Estic jo explicant-li tot açò al meu amic, Peret, contertulià del bar del cantó, quan aquest m’interromp per a dir-me: - “Oi que és el cas, per exemple, de l’ex honorable Camps i del seu acòlit, Costa? Vestien tratges cars que no els pagaven, però els pagaven; tenien un amic, els Mostatxos, que era amic però que no ho era del cos, però sí de l’ànima. Pertanyien i no pertanyien a la trama Gürtel, de la qual formaven i no formaven l’última branqueta. Per això varen afanar i no varen afanar tants milions. Per això els varen balafiar i no els varen balafiar en visites papals, en programes televisius de Canal 9, en Fórmules 1, en Ciutats de les ciències, Ciutats de la llum, aeroports, projectes començats i no acabats, acabats i mai ben començats, etc., etc. I, per tant, el tribunal popular els ha declarat innocents”.

Burlant-se de la justícia

- “Sí, podria ser un exemple”. Li responguí. “Ha d’haver-hi una matèria fosca i ben fosca que explique aquest fenomen. No creuràs que són les oracions dels devots seguidors, les espelmes, candeles i bugies enceses a l’altar de la mare de déu i d’altres sants i santes allò que els ha salvat?” – “Crec que sí, digué. Perquè Déu ha creat un món corrupte i cruel. I per algo serà”.

No li fiu cas i vaig continuar: "Es tracta de la matèria fosca en la qual estem tots immergits com en una sopa negra. És aquesta sopa la que explica que en València hom córrega un atapeït vel damunt dels dubtosos negocis de la trama Gürtel i en Madrid hom encause maliciosament el jutge que havia de jutjar-la. És la mateixa sopa negra que ens tragarà a tots en el negre tsunami de la crisi".

"Aquesta és una hipòtesi tan probable com la cosmològica. Podem fàcilment trobar-hi molts indicis, si tenim l’actitud adequada. Tenim notícia dels mercats, dels paradisos fiscals, tenim notícia que als EUA, el país més ric del món, aproximadament l’u per cent de la població posseeix el quaranta per cent de la riquesa. Podem suposar, per tant, que arreu del món el tant per cent posseït per l’u per cent ha de ser força superior. No hi haurà una ma invisible que ho dirigisca?"

"És molt probable que les finances internacionals, obsessionades per l’imperatiu del lliure creixement del guany per damunt de tot, màxim valor ètic, social, polític, estètic i científic, estiguen enllaçades unes amb les altres formant una xarxa complexa de manera que cadascuna estiga relacionada amb totes les altres. Per exemple, el grup dels 20, el banc mundial, el fons monetari internacional. No l’ONU o la UNESCO, sinó els potentats de l’ONU i de la UNESCO. Aquesta complexa xarxa ha d’haver creat un complex conjunt d’organismes manipuladors. Sabem que hi ha think tanks neoliberals arreu del món, que hi ha una tendència progressivament accelerada a l’acumulació en poques mans dels mitjans de comunicació i estem assistint a l’intent obsessiu de controlar internet, de controlar l’educació, de controlar la política. Concretament pel que fa al món occidental, es nota una tendència molt clara a sotmetre la democràcia als interessos bancaris, que la política democràtica es convertisca en administració tècnica d’experts, que progressivament arraconen les ideologies (i sols quede la d’ells), que els polítics siguen substituïts pels administradors de l’economia dels bancs, dels grans inversors, del negoci lliure, gràcies al 99% d’esclaus voluntaris, una política dictatorial on el dictador estiga en el cap de cada ciutadà (dictador i súbdit al mateix temps)".

"Ja no necessitaran un index de llibres prohibits: voluntàriament no en llegirem cap; serem incapaços no ja de llegir, sinó ni tan sols de seguir un raonament seriós de més de deu línies. Fugirem, com de la pesta, de pel·lícules, novel·les o poemes que ens revelen la realitat, viurem encisats contemplant simulacres, realitats virtuals, però no la realitat tal com és, de la qual fugirem, per tediosa".

"Aquesta és la matèria obscura, la sopa negra que ja està tragant-nos i que ens tragarà, si no ho remeiem".

Control de la ment

"Ja ho estem veient: desprès de 16 anys de disbauxa pepera, d’explotació, d’estafa que ens ha deixat pelats, Camps ha obtingut majoria absoluta i, desprès, encara més fotuts, un tribunal popular l’ha absolt de tots els milions robats o balafiats (és un espectacle estrany veure la xusma d’espoliats aplaudir i votar plens d’entusiasme els espoliadors)".

Els desemparats de la mare de déu dels desemparats

agraïnt-li la salvació de Camps

"La matèria obscura està en nosaltres, ens està rosegant el cervell i qualsevol dia no massa llunyà, eixirà el sol i no hi serem: ens haurem difuminat obscurament, sense cervell i sense sang".

Ens varem acomiadar, Peret i jo. Una hora desprès em proporcionava les il·lustracions que he introduït en aquest post.

Les cavil·lacions d’en Peret

2012-01-19T21:15:00.006+01:00

Dibuix de Sergio García

Peret el Tirabufes seu a la barra del bar al meu costat. El trobe pensarós. Sembla mut, trist i moix. Li ho dic i em contesta que no entén res del que passa, ni tan sols del sentit de la vida. Dubta que puga anar al cel quan es mora. Tant com s’ha esforçat durant tota la vida per portar una conducta honesta! Ara pensa que no li ha servit de res.

- Per què? Li pregunte.

- No veus el que està passant? Va morir Franco i se’n va anar al cel. Ara mor Fraga, i també. Tony Blair deixa el govern anglés, es fa catòlic i, tot seguit, amic del Papa. Fraga, de conviccions profundes i immutables, quan es mor Franco, elabora la Constitució, per tal que l’herència franquista no es perda. Desprès, funda el PP, un partit que gaudeix de l’amor dels bisbes espanyols i de la benedicció de la Santa Seu. Aznar n’és la perla decorativa. “¡A la vi, a la va, a la vista està: Franco, Falange y nadie más!” Excepte la Corona i l'Esglèsia.

Ratzinger de jove

Aquesta és la memòria històrica. Qui en vulga una altra, que es prepare. L’enxamparan els jutges. No la policia ni la guardia civil, ni tan sols l’exèrcit. Basten els jutges i el poble, o casi. D’antuvi el partit era Alianza popular. Ara ja no necessita aliances: és el poble fidel en forma de partit, el Partido Popular. No, el nom no ha creat la realitat com passava amb la cova dels quaranta lladres, que s’obria al mot d’ordre: “obre’t, sèsam!”. No, és el poble fidel, avatar dels vencedors de la Cruzada, que eren avatars de Franco, qui fa el partit. Per la propietat transitiva, el poble actual és avatar de Franco. Així doncs, el seu partit és popular. El poble fidel es vota a si mateix. És corrupte, com l’original. Quan li fan retallades és ell qui se les fa a sí mateix. Li agraden. El que no entenc és quina mania li ha entrat per privatitzar, si ja està tot privatitzat: l’Estat i tot els seus bens són d’ells. Mira, si no, la comunitat valenciana en mans de la Gürtel. I el poble fidel no es cansa de votar-los, perquè és ell mateix, es vota a sí mateix (Gürtel, Camps, Costa, Urdangarin, etc.). El fidel poble valencià i la Generalitat corrupta són una mateixa cosa. Dos en un, units per la religió. “Lo que dios ha unido que no lo separe el hombre”.

I no ho separa, no. Es queixen, això sí, del procés a Camps: Quant sofreix el poble valencià per quatre malvats que no tenen sentimens ni tenen res! Mentiders i hipòcrites. Mira quin calvari li estan fent passar al pobre Camps, tan bo ell, per quatre trages de no res que ell pot pagar amb un alè! Quina barra! Són franquistes des dels ous i els ovaris fins la glàndula pineal. Ja ho he dit adés: avatars de Franco. Això és el que són. I, se n’aniran tots al cel! Cel ací i cel allà! Déu meu, i jo què? Si òbric la boca m’enxamparà el Tribunal de Orden Público, de la mateixa manera que n’acaben d’enxampar un, que, per cert, és jutge, un jutge insubmís, Garzón. Podria ser, també, qualsevol altre. Basta que un siga lliure i que estime la justícia: el jutgen perquè la llibertat i la justícia que busca atempten contra la democràcia orgànica popular. Els jutges, amb alguna excepció, també són avatars fidels de Franco i del poble vencedor. Cal fugir d’ells com de la pesta. Ells i els advocats són una maledicció universal. Jo sempre he sentit dir: “En pleitos no te veas aunque los ganes”.

Tribunal de orden público en la dictadura

El nou tribunal de orden público contra Garzón

Aquest jutge rebel va voler jutjar uns lladres que havien col·laborat amb el lladronici habitual dels polítics avatars fidels. I això és inadmissible. Què seria de la democràcia orgànica? L'empresonarien tota. Si no roben, qui se’n farà càrrec? Aquest jutge, a més a més, ha gosat inculpar de crims a respectables herois de la Cruzada i del posterior restabliment de la “España Eterna”. Ai, déu meu! No aniré al cel. Estic condemnat. Els bisbes i els capellans que queden, avatars dels avatars dels avatars, de la sèrie eterna d’avatars, aquells que, amb el signe de la creu, varen fer que l’emperador romà Constantí, un cop fet fidel, guanyara la seua particular guerra, des d’aleshores varen escomençar a fer-se els amos del món i ho prosseguiren amb el dogma, la prohibició de llibres i lectures, les tortures, la crema d’heretges, el control de la política (car el poder té un origen diví i la seua obligació és conservar-lo), les croades, una de les quals, la més trascendental, va ser la nostra: “La Cruzada de Liberación Nacional”. Heu aquí la mare del ous. Aquí rau tot el problema. Caldria afegir-hi els quatre problemes d’ara: matrimoni homosexual, avortament, el dret a la mort digna i Educació per a la ciutadania. Ja no n’hi ha d’altres: ni pobresa, ni atur, ni crisi. Res més. Ai, déu meu, no aniré al cel! Però…, ben pensat, és que no vull anar-hi. Com puc compartir la felicitat eterna amb Franco, Fraga, el Rei, Aznar, Camps, Blair, Bush, el fidel poble avatar, el Papa, els bisbes? No podria suportar-ho. Preferisc l’infern, on aniran tots els rebels i desgraciats de la terra. Ai, déu meu! Què faré, mentrestant? Què faré?... Desconnectaré el televisor, anul·laré la wi fi, m’enclouré en un cau i viuré en el món fabricat pel meu cervell? Perquè fora, a la sortida, es pot llegir, si no ets fanàtic, un cartell absent que diu: “Lasciate ogni esperanza”.

- Pobre Peret!

Neoliberalisme i modernitat líquida

2012-01-14T20:17:00.001+01:00

Com molta gent pensa, som a la postmodernitat. Zygmunt Bauman l’anomena modernitat líquida. Se l'anomene com se la anomene, postmoderna o líquida, la modernitat i la corresponent acció de modernitzar supondran sempre un canvi. Modernitzar és, si més no, canviar, rompre motlles, inaugurar quelcom de nou, crear.

Paul Klee

Zygmunt Bauman distingeix dues classes de modernitat: la sòlida i la líquida. Les modernitzacions sòlides, que tingueren lloc en el passat, efecte de la Il·lustració (independència dels EUA, revolució francesa, revolució comunista, etc), mantenien la il·lusió que el canvi modernitzador comportaria una solució permanent, estable i definitiva, dels problemes anteriors. Per tant, ja no caldria canviar més. Era el pas d’un estat imperfecte a un altre de perfecte.

El paradís, de H. Rousseau

En la modernitat líquida, ens informa Bauman, el canvi modernitzador no comporta una solució permanent, estable ni definitiva, sinó una de provisional, mentre no se'n trobe una altra millor.

Aquesta circumstància, característica de la modernitat líquida, ens produeix una sensació de precarietat. Ens sentim més lliures, diu Bauman, però més insegurs. És la situació en què ens trobem ara, una manifestació de la qual (no l’única) és el neoliberalisme i, conseqüentment, la crisi que ens oprimeix.

Beggari

Malgrat tot, pense que el neoliberalisme és una falsa manifestació de la modernitat líquida. Efectivament, el fluid és una substància que no pot mantenir la seua forma durant una porció llarga de temps. Una modernitat que no es modernitza és com un riu que no flueix. Heràclit, ja en l’antiguitat greca, es va aproximar al concepte. "Ningú es banya dues vegades en el mateix riu", va dir. Aquesta frase sols és un exemple imperfecte, perquè s'hi ha de suposar un punt fix no fluent a la vora del riu des d’on hom hi entra a banyar-se. Podríem dir: "Ningú es banya dues vegades en el mateix riu, si hom s'hi escabussa dues vegades des del mateix punt de la vora". Vull remarcar que la fluència de l’exemple heraclitià s’hi dóna respecte un marc permanent, estable com les vores del riu. Per tant, l'exemple no ens parla d'una modernitat líquida: les vores del riu són sòlides. Només valdria com exemple en el cas de representar-nos el riu sense riberes.

Així doncs, em pregunte si no passarà una cosa semblant amb la manifestació neoliberal de la modernitat líquida. Recordem el Xile del dictador Pinochet, l’Argentina del dictador Videla, la Gran Bretanya de la guerra i victòria de Thacher en les Malvines, el bombardeig del parlament a Moscou per les forces de Yeltsin, etc, etc. El schok dels cops d’Estat i les repressions van ser el big bang de la instauració del sistema neoliberal per la força, contra la voluntat popular.

Tractament de schok neoliberal

Ara el schok de la crisi, provocada potser intencionadament, s’està aprofitant per descapitalitzar l’Estat en Europa, amb la imposició de dràstiques privatitzacions (salut i educació), brutals polítiques d’austeritat i desmantellament dels sindicats, davant l’amenaça dels mercats (és remarcable la similitud del procés actual i els seguits en les implantacions anteriors). No podem, doncs, estar-nos d'evidenciar la semblança entre el riu que flueix emmarcat per les dues vores immòbils i sòlides d’Heràclit i la fluència de la llibertat econòmica dins d’el marc acerat, ferm i repressiu neoliberal. Hi ha una constant que ve de segles i no canvia: els rics viuen dels pobres i controlen el poder.

És un àmbit de llibertat encotillada dins d’un sistema clos, que s’està implantant gràcies a la famosa doctrina del schok. Ens ofèn, doncs, la intel·ligència i ens ferix les fibres sensibles del cor l’esment de la llibertat en el nom: neo (nou) liberalisme (sistema de llibertats). Com recorda el refrany castellà: “Dime de qué presumes y te diré de qué careces”. Ja en la nit dels segles la propietat era privada, no hi havia sanitat ni educació públiques. Aquesta és la novetat del neo: una antigor més antiga que l'arna. És una llibertat tan nova, que quasi no és llibertat. Ni modernitat, ni liquiditat.

Una autèntica modernitat líquida exigiria modernitzar aquest marc, trencant-lo, canviant-lo, fent-lo fluid, tot instal·lant la llibertat total de bell antuvi, sense més límits que la llibertat dels altres. D’aquesta manera podríem dir amb Heràclit, no solament l'exemple citat del riu, sinó també la frase que resumeix el seu pensament complet: "Tot flueix, no res perdura", gràcies a la nostra acció modernitzadora.

Caldrà, doncs, modernitzar la modernitat neoliberal, tot superant-la? Caldrà decidir-nos a ser lliures de veritat tot establint la democràcia ja?

Luis de Guindos i les hipoteques "subprime"

2012-01-07T20:57:00.004+01:00

El pare etern

El ministre d’economia i competitivitat, Luis de Guindos, ens obsequià l’altre dia amb unes paraules emocionants i patètiques: “el desempleo es una lacra social y constituye el principal elemento de vulnerabilidad de la economía española”.

Veiem, però, que les mesures que van adoptant-se (austeritat i retallades a les classes mitjanes, funcionaris i treballadors), molt possiblement agreujaran l’esmentada xacra social. Per què hom necessita agreujar la xacra per a curar-la? No recordem que les hipoteques de fem aparentment pretenien millorar l’economia mundial? I quin va ser el resultat? La crisi que patim? I què dir de les guerres d’Irak o d’Afganistan? Hi ha més pau, més riquesa, més salut, menys tortures i menys morts? Què de la presó de Guantánamo? S’hi ha desterrat la tortura, s’hi han respectat els drets humans, s’hi han complert al menys les lleis dels EUA? En tot cas, és un gran risc posar tota la carn a la graella. I si, al cap i a la fi, s’hi acompleix el refrany castellà: “Santa Rita, Rita, lo que se da no se quita”?

El senyor de Guindos continuà dient: “Si el Gobierno no hubiera adoptado estas medidas, se las hubieran impuesto sus socios europeos”. Ai, Déu meu! On ha quedat l’España Una, Grande y Libre? Pel que fa a “Grande i Libre”, amb els socis europeus imposant-nos retallades, austeritats i misèria, vosaltres em direu. Pel que fa a l'Espanya Una, on quedaran Catalunya i el País Basc? Ja no serà Madrid qui imposa, sinó Brussel·les i els socis europeus. Ja no serà “España Una”, sinó Europa Una (la UE?). La famosa Constitució, serà substituïda pels mercats.

Quant a l’impost de societats, De Guindos ha dit que amb aquest impost s’està recaptant poc, “por lo que no se planteó la posibilidad de subir el mismo”. No l’augmenta perquè suposa pocs diners? I quants diners suposa l’ajuda a les persones dependents? Amb tota seguretat, el que es podria recaptar amb l’impost de societats superaria notablement la petita despesa d’ajuda a les dites persones. Per què tanta discriminació? Per què no paguen tots la crisi proporcionalment al seu haver i a la seua responsabilitat en la desfeta?

Des del secretisme i simulació del Rajoy anterior a les eleccions i la seua posterior i lenta sortida de l’armari, estem aprenent que hem de malfiar-nos del contingut i de les intencions d’allò que manifesten ell i els seus. Sobre tot, què hom calla i oculta.

No heu oït parlar de la neollengua, terme que Orwell empra a la novel·la “1984”, prou citada aquests dies a la xarxa? El llenguatge polític està convertint-se en un llenguatge xifrat que aparenta dir, com la publicitat, una cosa fàcil de comprendre pel ciutadà, però en significa una altra d’interès per al poder i no sempre grata al ciutadà corrent. Així, doncs, el primer pas per a saber allò que s’esdevé en economia i en política és sospitar del llenguatge econòmico-polític dels economistes, dels polítics, de la premsa, de la tele, de la literatura, dels bestsellers i intentar desxifrar-lo.

Tota persona mitjanament informada sap que el ministre De Guindos és un tecnòcrata responsable de la crisi, ja que era el director financer per Espanya i Portugal de Lehman Brothers, la primera entitat financera que va caure atropellada per la crisi de les hipoteques subprime. Si responsable era l’empresa en la qual actuava com un alt directiu, responsable també era ell. Ara bé, una de dos: si s’adonava del que estava passant, era un responsable irresponsable, immoral i delinqüent. Si no se n’adonava, era un maldestre. No hom ha condemnat Zapatero per ignorar la crisi durant un temps? Per què no hom condemna de Guindos per ignorar-la tot pertanyent al staff superior dels alts funcionaris que l'originaren?.

Delinqüent o incompetent, per què l’han fet ministre? Serà perquè, essent un savi delinqüent, ha caigut del cavall i s’ha convertit a la solidaritat? O serà perquè, no havent caigut del cavall, roman obedient als seus amos anteriors, els quals volen que concloga la missió que tenia encomanada: consolidar en el món el poder de la classe social de l’1%?

Ara bé, posat el cas que fos incompetent (i ho saberen els seus caps polítics), la seua designació per al càrrec significaria una fe sòlida en la messiànica llei neoliberal del “laissez faire, laissez passer”, deixeu fer, deixeu passar, perquè “le monde va de lui-même”, el món marxa per sí mateix, ell sol s’autoregula camí de l’apoteosi final. La missió que li pertocaria a un tecnòcrata maldestre en la marxa del món econòmic-neoliberal seria una missió secundària: fer surar els seus damunt de l’ona dominant en el surf econòmic, pels mitjans que fora (enganys, manejos fraudulents, suborns, calúmnies, amenaces, pors…). Així, un vers de Manuel Machado amb el sentit una mica distorsionat podria haver-ho esculpit en lletres eternes dient: “Que las olas me traigan y las olas me lleven”, però sempre surant damunt l’ona més gran.

Fins ara ha sigut aquesta l’obsessió de les classes poderoses: surar damunt l’ona més gran, caiga qui caiga. Asserció aquesta que ve corroborada per la següent notícia periodística: “Los ricos ganan un 6% más en el peor año de la crisis. Los millonarios españoles logran 2.150 millones más y atesoran 37.700 millones, casi el recorte de déficit que prevé el Gobierno este año”.

Per què serà tan habitual fer més pobres els pobres tot fent més rics els rics? Per què rics i pobres no són com els vasos comunicants i sí com els extrems de la corda de la corriola? Per què uns baixen per a que altres pugen? Misteri etern de la creació, una creació que sembla de dretes. Com diu Manuel Vicens: “Dios también es de derechas de toda la vida”. I així ens va.

Vasos comunicants

Llegiu, si us plau, més sobre la neollengua amb un clic.

Contradiccions

2011-12-31T11:40:00.007+01:00

"¡Arriba los de la cuchara y abajo los del tenendor!"

Crit subversiu republicà.

Vicenç Navarro diu que els mercats són entitats bancàries, companyies d’assegurances i fons especulatius, totes i tots espanyols, les quals i els quals posseeixen la meitat del deute públic de l'Estat; l’altra meitat està en poder d’organismes europeus pareguts, la majoria vinculats als espanyols. Afegeix que les classes populars d’Espanya, s’han d’estrènyer el cinturó per culpa de les retallades que l’Estat espanyol els fa, retallades que li serveixen per a pagar als esmentats poders econòmic-financers (coneguts com “els mercats”).

I què és allò que els paga? A més de tornar-los, en els terminis establerts, els préstecs manllevats, els paga uns interessos feixucs, amb primes de risc afegides.

Prèviament, en anys anteriors, aquestes entitats bancàries, empresarials, asseguradores i especulatives, han estat i estan obsequiades per l’Estat amb la reducció progressiva de tota classe d’impostos. L’impost que hi restava l’evadien i l’evadeixen mitjançant el recurs als paradisos fiscals o a la tan estesa fórmula d’experts assessors que assessoraven i assessoren sobre com defraudar Hisenda sense que s’hi note. Així que l’economia real espanyola, la privada i la pública és un ignotum que mai s’aclarirà. La realitat putrefacta era i és encoberta per una ficció acolorida amb colors atractius (la Bíblia deia sepulcres emblanquinats). Així, l’erari públic solament s’alimentava i s’alimenta dels impostos, directes i indirectes, que pagaven i paguen les classes populars (perquè no poden ni saben defraudar) treballant, consumint, vivint.

La burgesia (les entitats esmentades), gràcies a legislacions favorables, incrementava el seu patrimoni mitjançant pràctiques especulatives neoliberals, que, concebudes i practicades amb una neciesa incomprensible, l’ha duta i ens ha dut a la situació crítica actual d’asfíxia agònica. Ha viscut per damunt de les seues possibilitats (ella, és clar, no les classes populars). El dipòsit d’Hisenda s’ha quedat buit per la reducció dels impostos, pels fraus comesos, per l’evasió de capitals a paradisos i pels préstecs de milions i milions d’euros que li ha fet l’Estat a fi que que no col·lapsara el sistema financer. Col·lapse que ella havia propiciat amb les seues estúpides pràctiques especulatives. Són aquestes pràctiques les que, desprès de crear la bombolla immobiliària, la van fer esclatar. Podríem dir, doncs, que el poble senzill paga a la burgesia, a través de l’Estat, per a que aquesta continue robant-li (en resum: 1. l’Estat regala a la burgesia financera els impostos i li permet depositar els beneficis en paradisos fiscals; 2. li presta milions a fi d’evitar el col·lapse produït per les hipoteques subprime i la bombolla immobiliària; 3. li paga interessos i primes de risc elevades per les inversions dels mercats en el deute estatal. Tots aquests diners els obté el Govern de les classes populars castigant-les amb austeritat, retallades i privatitzacions.

Tot passa com si l’enemic principal de la riquesa dels rics siga, ara com ara, el benestar del poble i que els rics no pogueren ser rics sense eixe poble benestant, al qual espolien per a augmentar la riquesa i el busquen per a que els ajude a eixir de la crisi. És a dir, sembla que sols es pot incrementar la riquesa, incrementant la pobresa; augmentar els llocs de treball, disminuint-los o, el que és igual, reduint els salaris i els drets dels treballadors. Car només s’incrementen els beneficis disminuint les despeses de producció. Sembla que la meta apuntada pel progrés rau en la substitució dels treballadors per la tècnica i en allò equivalent: la substitució de les despeses i serveis públics, per serveis privats, aquells que, essent un negoci, cobren per servei (no co-pagament ni re-pagament: pagament a seques).

Ara, però, resulta que, en lloc de progressar amb les mesures adoptades, estem en regressió, o casi. Sorprenentment, però, la causa està en la pobresa. Necessiten provocar pobresa per a sortir de la crisi i la pobresa agreuja la crisi. Perquè la riquesa dels rics la genera el poble quan pot viure, pagar impostos (indirectes, pel consum i directes, pel treball) i traficar (compra-venda). Els rics, potentats, burgesos, milionaris, financers, hisendats, etc., per a continuar essent el que són i progressar, necessiten les classes populars com els arbres necessiten el fem i l’adob per a produir. Però les classes populars empobrides són com el fem desbravat, un fem que ha perdut els elements nutritius. El consum dels pobres fa rics als rics.

A l’època de la guerra freda (capitalisme-comunisme), hom podia sovint oir o llegir un argument que declarava il·lícit sacrificar el benestar del present per un futur paradís comunista. Per això no puc empassar-me el fet que es vulga ara crear pobresa, incultura, malalties, sofriments amb la prometença d’un futur neocapitalista paradisíac. Si aleshores era intolerable sacrificar una generació per un futur incert, ara és també intolerable el sacrifici del present per un futur semblant, contra-predicat pels antics predicadors.

Versos

2011-12-25T20:27:00.009+01:00

Sang que colpeja el meu cap,
Quan la memòria està absent,

Cant melancòlic que entona
Silenciós càntic planyent.

Escolteu la sang que plora
Recorrent camí de venes,
Amb la consciència fugida
I el cor batent a penes.

Escolteu el mut gemec,
Escolteu el cos clamant.

És l’immens dolor que aflora
Pels porus adolorits
Des de fondàries ignotes

De l’univers maleït.

---- ---- ----

Els ocells callaren.
La tarda moria.
Queien les ombres,
Queia el silenci.

Un sospir s’inicià
Dins del cor oprimit.

Un plor…, un sanglot…
Del cor oprimit.

Brassens i el discurs de Rajoy

2011-12-21T18:39:00.008+01:00

Quand Rajoy dégrafait son corsage

Pour donner la gougoutte à son chat

Tous les gars, tous les gars du village

Etaient là, la la la la la la

Etaient là, la la la la la

Et Rajoy qu'était simple et très sage

Présumait qu'c'était pour voir son chat

Qu'tous les gars, tous les gars du village

Etaient là, la la la la la la

Etaient là, la la la la la

Jo pensava que Rajoy mostraria en el discurs d'investidura la seua pitralera programàtica, però, ai las!, sembla que no pot fer miracles, contra el que ens havia promès. Per això no gosà manifestar els projectes que té, per no espantar el personal. S'ha limitat a mostrar, una vegada més, les bones intencions, si bé ens ha pegat alguns colpets per a que anem acostumat-nos, com masoques que som, a allò que ens espera. Jo tenia preparada la cançó de Brassens sobre Margot pensant que, per fí, ens ensenyaria la sinada. Havia oblidat que al fons de l'abisme es pot aplegar de dues maneres: de colp o progressivament. Caure-hi de colp és una topetada massa forta, difícil de resistir. Però anar-hi caient de mica en mica és més suportable per a una majoria que sembla ximple, desinformada i masoca. Açò mateix haurà pensat Rajoy.

De tota manera el contingut del discurs té un significat profund bastant esglaiador. Tot allò bo i agradable que ens podia dir sense esglaiar-nos, ja ens ho ha dit. Ara resta allò desagradable. No ens dirà res més de bo. Si n'hi haguera, ja ens ho hauria fet saber. Tot el que anirà dient-nos desprès, i anirà posant en pràctica quan s'escaiga, ens esborronarà i ens deixarà agònics, segur.

Ens ha promès reduir la despesa pública, així com genèriques reformes estructurals. Està clar que les reformes no es faran per a augmentar els gastos, sinó per a reduir-los. És previsible, doncs, que empitjoraran la situació. No ha dit, per tant, quines seran eixes reformes. Si n'ha esmentat algunes, d'aquestes no ha dit res en concret. Perilla, així, el sistema de pensions, els avantatges laborals assolits fins ara, l'ensenyament públic, les televisions autonòmiques... Caldrà, doncs, prendre vàlium per a suportar el que ens caurà damunt. Amb 16 anys de govern absolut al País Valencià un cervell evolucionat sap ben bé de què són capaços els peperos alabats per Rajoy.

Com hem pogut assabentar-nos pel telediari, un ministre alemany ha assegurat que allò que importa més que res és ser competitius. Ara bé, pense jo, l'única forma que sap el neoliberalisme de ser competitius és usar l'obrer com una mercaderia barata d'usar i tirar. El cervell on s'arrela aquest sistema no dóna per a més, perquè és un cervell arcaic, l'anomenat cervell reptilià que regeix el comportament instintiu de supervivència, sense sentiments i sense previsions de futur, que tenien els rèptils ja fa milers d'anys, dels quals per evolució ha sorgit la humanitat.

Si hom necessita vèncer les empreses de la competència, si hom veu útil llançar a la mort, a la fam, a les malalties milions de persones, hom fa el que siga, caiga qui caiga, sense sentiments humans ni previsió de futur (no hi ha moral, no hi ha política, no hi ha compasió; hi ha guany). En aquest cervell és on s'originen les retallades, l'austeritat, la manca de sentit ecològic, etc. El neoliberalisme, comportament reptilià, és una amenaça per al futur de l'espècie i del planeta (els mercats són cocodrils). Tan de bo que Rajoy fóra capaç de no obeir Merkel i els alemanys en el seu intent de dirigir-nos, ara també, com ho varem ser en temps de Franco i de Hitler.

Aleshores ja donaren bastants proves d'estar dominats pel cervell reptilià instintiu (espai vital, raça, lluita, subsistència, sexe, cap sentiment, cap emoció, ni passat ni futur...).

---- ---- ----

Quan Rajoy destapà el seu programa

Per donar de mamar als votants

(ja vorem quan ho farà)

Tots els nois, tots els nois el miraven

Esglaiats, espantats, esglaiats.

La natura, més que mare, és voltor

2011-12-17T13:21:00.000+01:00

Papadimos, Draghi i Monti (Grècia, BCE i Itàlia)

El comportament de la natura no viva i el de la natura viva no humana són comportaments amorals, irresponsables. La moralitat és una qualitat especifica de l’ésser humà. Només el comportament humà pot ser qualificat de moralment bo o moralment dolent, compassiu o cruel, humà o inhumà, responsable. Quan el comportament humà s’assembla als comportaments habituals de la natura no humana sol ésser profundament immoral i cruel, pròpiament inhumà. És el cas del comportament neoliberal. La mare natura és una mare que no té sentiments, no té cura dels seus fills, se’ls menja, els destrueix, els tortura, segons li ve de gust, és una mare que, si fóra humana, la consideraríem desnaturalitzada. Això mateix podríem i podem dir del neoliberalisme. Solament amb una senzilla precisió: que és producte humà. Responsable, per tant. És una creació humana profundament inhumana. Exactament, com la mare natura, és una mare desnaturalitzada.

La crisi sísmico-volcànica de l’illa de El Hierro que acomiada treballadors, tanca negocis, acaba amb els peixos, paralitza les labors de pesca i expulsa de les seues cases els veïns, els terroritza i els empobrix; el recent terratrèmol de Turquia; les innombrables tempestes i les inundacions provocades en Espanya i arreu del món, etc., etc., són tragèdies, és clar, però són tragèdies amorals, naturals, diríem. El comportament de la natura és un comportament, a vegades tràgic, però innocent. Si imaginàrem un comportament així producte d’éssers humans, qualsevol pensaria que és un comportament insuportablement cruel i horriblement immoral. Però, ah sorpresa!, en tractar-se del sistema neoliberal, inhumà i cruel, últim crit de la civilització humana, compta incomprensiblement amb el suport d’una aclaparadora majoria i amb la benedicció de cristians, de jueus i de xinesos auto denominats comunistes, tan neoliberals o més que els europeus auto denominats socialistes demòcrates.

L'amorosa natura

El sistema neoliberal no és el causant de les esmentades crisis naturals, però n’ha causat i n’està causant altres de pitjors al 99% de la població planetària. Només a Espanya 5 milions d’aturats; famílies desnonades (“desahuciadas”), foragitades al carrer; el sistema de salut pública, ensorrat; l’educació, abandonada; la cultura, menyspreada; els funcionaris, acomiadats; les cases d’acollida, clausurades; els bilions d'euros, incrementats als paradisos fiscals; les primes de risc, engreixades; els adinerats, sense impostos, tributs o contribucions… Dins i fora: milions de persones arreu del món, abandonades i perdudes en el desert de la misèria… La democràcia, llançada per l’aire esbotzada; la dictadura alemanya, de nou cavalcant...

La civilització, que, segons diuen, ens ha portat a aquesta meravella, que ens ha tornat a la mare natura, aquella mare que mata o deixa morir al feble, com passa amb els terratrèmols o les tempestes, i desprès se'l menja, és la civilització neoliberal.

Quan diuen: “Ens estem aproximant al final”, volen dir: “estem tornant a la barbàrie primigènia”. Com és possible que els recursos per a sortir d’una crisi feta pels rics sols puguen ser extrets dels pobres? Com és possible que una civilització que hom considera i es considera cristiana estiga sempre al costat dels neoliberals? Com s’explica que quant més neoliberal és un partit, quant menys caritat demostra, quant més egoista és, quant menys desitjos de repartir els bens manifesta, quant més lladre i menys respectuós de les lleis es mostra, quant més corrupte és, més vots obté?

A vegades pense, no obstant, que aquesta civilització neoliberal té grans possibilitats de ser eterna, perquè trau els recursos i la riquesa de la misèria i de la pobresa, de la corrupció. Sempre quan una gran necessitat sorgeix s’hi genera pobresa i de la pobresa el neoliberalisme extrau riquesa. Una civilització carronyaire com aquesta té possibilitat de perviure sempre perquè menja morts. Convertix la mort en vida, la pobresa en riquesa, el dolor en goig. Però mai es tracta de la mort, la pobresa, el dolor propis. Sempre són mort, pobresa, dolor dels altres.

El trucatge és una operació habitual en ella. Res és allò que aparenta: aparenta democràcia i no ho és, aparenta honestedat i és corrupció, aparenta caritat i és crueltat, aparenta generositat i és egoisme. Estem en una crisi i es venen cada dia més objectes de luxe; es retallen els sous i els directius se'ls apugen sense vergonya; un pobre furta uns euros, el jutgen de seguida i l'envien a la presó, però un opulent en roba milions, triguen a jutjar-lo i, si no prescriu, el govern l'indulta; un altre opulent, que ha robat a mansalva, amb l'ajut de polítics neoliberals i ha omplit d'euros els paradisos fiscals, li'ls deixen allí ben guardats i destitueixen al jutge que gosà jutjar-lo; el 99% és cada vegada més pobre i l’1% cada vegada més ric. Una civilització cruel i explotadora, estimada cada dia més per les víctimes, com si patiren permanentment el símptoma d’Estocolm, o com si foren lemmings suïcides...

Aprofitant les eleccions egípcies

2011-12-11T10:57:00.001+01:00

Seria democràtic que els partits islamistes d'Egipte, en guanyar les eleccions, imposaren una constitució calcada de la sharia?
I si en Espanya s'imposaren els criteris polítics dels bisbes?

I si en la Unió Europea dirigira el cotarro només el cap de govern d'un sol estat (per exemple, la senyora Merkel), o de dos (per exemple, la senyora Merkel i el senyor Sarkozy) per damunt de la Comissió, del Consell de la Unió, del Consell Europeu i del Parlament?

L'arca de Noé-Merkel salva la UE

I si els poders econòmics no elegits imposaren un cap de govern, tampoc elegit, a Grècia i un altre a Itàlia per a resoldre els problemes que ha causat la crisi, crisi provocada per les idees i els interessos d'aquestes persones (els piròmans, posats a bombers; els lladres, administradors econòmics de les víctimes)?

Origen de Lucas Papadimos i de Mario Monti

Si, doncs, ni Espanya ni Europa són democràcies clares, no és estrany que Egipte tampoc ho siga.

Què és la democràcia, aleshores? Segons he oït dir per aquí fora, seria el compliment d'allò que determina la majoria, la majoria exigida per la llei.

En aquest cas, ens podríem preguntar per la identitat d'aquell o d'aquells que elaboren i promulguen aquesta llei: qui són els que tenen el poder de fer lleis en democràcia? El poble, diuen. Un cop dit açò, de seguida venen les precisions, els "distinguos", les excepcions, les reserves, les interpretacions. El poble sí, però no. És a dir: a través dels seus representants. I qui són els seus representants? Com els coneixerem? Mitjançant unes eleccions. I com es fan les eleccions? D'acord amb la llei. I qui fa la llei? El poble, però no directament, sinó a través dels seus representants. I qui són els seus representants? Els elegits pel poble d'acord amb la llei (hmm!? Algú fa ganyotes dubitatives).

Pensareu, i jo també, que en algun moment haurem de sortir del cercle viciós del peix que es mossega la cua. Doncs sí, no cap dubte, però açò ens obliga a sortir fora de la democràcia, a una fase anterior: l'autor d'aquesta llei prèvia (que desprès hom pot corregir, és clar) és el poder de fet, predemocràtic.

El tal poder, si es tracta de la postguerra (com en Alemanya, Itàlia, França... desprès de la guerra mundial) o d'una revolució (com en Rússia...), són els vencedors. Si es tracta d'un canvi de règim (Espanya, Egipte...), són aquells que, provenint del règim anterior, mantenen cert poder d'una manera més o menys dissimulada (ex franquistes en Espanya i ex seguidors de Mubarack en Egipte; grans fortunes, exèrcit i policia, en ambdós països). I no oblidem que, supervisant-ho tot, acostumen a estar sempre els EUA i aliats.

Els legisladors predemocràtics

Per tant, aquesta llei, que determina com s'han d'elegir els representants del poble per a elaborar la Constitució, és una llei secretament orientada a defensar i salvaguardar uns interessos concrets. No és una llei imparcial, ingènua, sinó més aviat maliciosa. Així doncs, la llei que en sorgisca, la Constitució i les altres lleis, és i són lleis marcades per l'origen, pel pecat original que totes porten en la seua ànima, unes més i altres menys, depèn del tipus d'origen, de la clarividència dels ciutadans i, sobre tot, de la seua honradesa.

Podem posar alguns exemples: la Constitució espanyola, en la mesura que fa possible la sentència del tribunal constitucional sobre l'Estatut de Catalunya; la llei electoral, també espanyola, segons la qual determinats partits necessiten menys vots per a tenir més diputats que altres, també bastant determinats. D'aquí deriven una sèrie de desigualtats no gaire democràtiques, moltes de les quals passen desapercebudes pel comú dels ciutadans, ja que les consideren naturals, pròpies de la llibertat democràtica. Podríem posar més exemples. Em faria, però, massa llandós. Ja n'he suggerit prou al principi del post. Malgrat tot, m'és impossible oblidar la prohibició del tractat de la UE, segons la qual el BCE no pot prestar als estats membres ni un cèntim. En canvi sí pot prestar, no solament cèntims, sinó milions d'euros, als bancs privats mitjançant un interès mínim, perquè aquests els presten als estats membres, tot penyorant-los amb un elevadíssim interès.

No em negareu que aquesta bestiesa ha de tenir un significat econòmico-polític claríssim.

Quina felicitat! Avui és el dia de la constitució!

2011-12-06T20:20:00.001+01:00

Un cop reformada, la col·loquen on li correspon

L'obligació d'una dona violada és casar-se amb els violadors.

Gran saviesa: destruir l'estat de benestar per a recuperar-lo

Constitució orgànica europea

L'imperatiu fonamental de la democràcia

---- ---- ----

El futur ens pertany. Està en el passat: http://www.youtube.com/watchv=LNMVMNmrqJE&feature=player_embedded

Nacionalisme i privatització

2011-12-02T20:56:00.014+01:00

“El que està passant a Espanya, amb la reducció de la despesa social en sanitat, educació i pensions (entre altres), és l'intent d'expandir el sector privat en pensions i sanitat. En aquests dos últims sectors, per exemple, les asseguradores privades, dependents de la banca, estan beneficiant-se de les retallades realitzades en aquests àmbits. Aquesta és la realitat ignorada en els mitjans de major difusió del país” (Vicenç Navarro: “por qué lo que ocurre en la Eurozona es indignante”, http://www.vnavarro.org/?p=6557).

Les asseguradores privades, que depenen de la banca, depenen, per això, del capital financer neoliberal. Aquest capital és conegut amb el nom de “Els mercats”, terme que últimament ens afeixuga i aclapara l’ànim. “Els mercats”, com ja sabem, dicten la política que han de fer els governs, els quals, a les seues ordres, es limiten a ser-ne els canals de transmissió.

Estant així les coses, he arribat a qüestionar-me com un partit nacionalista, ja siga espanyolista com el PP o el PSOE, ja siga catalanista com CIU, o basquista com el PNV defensen i executen (quan governen) programes privatitzadors. Què és un país sense el domini d’un territori, sense la propietat pública d’uns bens materials, sense la capacitat ciutadana de decidir (car els amos són qui decideixen)? Què és un país que lliurement s’ha venut tot sencer: territori, bens materials i llibertat de decidir? Ja va dir J. J. Rousseau que si l’home renuncia a la llibertat renuncia a la seua qualitat d’home, i torna així a la condició d’animal. L’home i la dona són humans per la llibertat, la qual els és tan essencial que resulta contradictori emprar la llibertat per a renunciar a la llibertat. No som lliures d’elegir l’esclavitud, no som lliures d’elegir la dictadura. Qui actua així, pensa Rousseau, esdevé un animal. Si un país es ven, si un país es lliura a un altre, en aquest moment ha capitulat, s’ha sotmès, s’ha rendit voluntàriament;

Henri Rousseau

aleshores aquest país deixa de ser un país, deixa de ser una nació i es converteix en una regió, com un nínxol ecològic o un territori animal marcat per secrecions orgàniques externes dels seus habitants. A la llarga perdrà els costums, perdrà la llengua. Li passarà com als lloros, que acaben parlant la llengua dels amos. Què es un nacionalista privatitzador del seu país? Una contradicció terminològica: o no és nacionalista o no és privatitzador, o en tot cas és privatitzadior d’un altre país. Aquesta darrera possibilitat té un altre nom: imperialista. Encara hi ha una altra possibilitat per a no caure en la contradicció: que l’esmentat nacionalista privatitzara el seu país perquè professara secretament el nacionalisme de l’imperi de "l’u per cent" de la població (1).

Per a què un pacte fiscal entre el govern privatitzador de Madrid i el privatitzador de Catalunya, si els mercats que operen a Madrid són els mercats que operen a Catalunya, si "l’u per cent" espanyol és "l’u per cent" català, "l’u per cent" europeu, "l’u per cent" del món; si tot queda en casa, en la casa de "l’u per cent", no en la casa de la nació?

Quin sentit té reclamar el dret de decidir, si ho hem lliurat tot al poder dels mercats per a que aquests decidisquen per nosaltres a través del govern que siga? Per què volem el dret de decidir si prèviament hem decidit no decidir? Quan retallem i privatitzem la salut, quan retallem i privatitzem l’educació, és "l’u per cent" qui decideix si hem d’estar malalts o sans, si hem de rebre alguna educació, i quina, o cap, o qui ha de treballar i qui no, etc.

J. Escurra

El món actual, privatitzant, privatitzant, marxa irremissiblement cap a un imperi universal, l’imperi dels mercats, l’imperi del capital financer; un poder que està per tot arreu i en cap part concreta, com l’aigua de pluja en un camp de cultiu quan ha fet saó (les males herbes creixen luxuriosament fins que són desbrossades per la rella). Resideix en els bancs, en els nuclis de convergència dels capitals financers, en el FMI, en el BM, en el G20, la OCDE, en Wall Street i en el cervell esclau dels habitants voluntàriament sotmesos.

Si no ens alliberem prompte d’aquest poder, el final està clar: dictadura universal, representada en la UE per la senyora Merkel, la qual dicta les ordres (aquelles que li dicten els poders financers) a les gallines ajocades a sota d’ella en el galliner europeu, tot seguint la jerarquia del nou ordre neoliberal: les gallines de dalt embruten les gallines de baix. I mut.

Gràcies a Mari-Carme Girau, que, en trametre'm aquesta imatge, em va suggerir la idea del present escrit.

(1) Segons el premi Nobel d’economia, J. Stiglitz, l’1% de la població nordamericana rep el 40% dels ingressos, percentatge que no roman quiet, progressa. Per tant al 99% de la població restant només li queda el 60% o menys. Això, als EUA, el país més ric del món. Com estarà la cosa en Espanya? I al tercer món? I en el futur neoliberal que s'albira?

Eleccions 2011

2011-11-26T18:15:00.014+01:00

Heu aquí uns versos coneguts, parcialment adulterats:

Volverán las oscuras golondrinas

en tu balcón sus nidos a colgar,

y, otra vez, con el ala a sus cristales

jugando llamarán;

pero aquellas que el vuelo refrenaban

tu hermosura y mi dicha al contemplar,

aquellas que aprendieron nuestros nombres…
esas…

¡no volverán! (¿?).

Mas aquellas que tanto nos dañaron

tu desgracia y mi miedo al provocar

aquellas que marcaron nuestros nombres…

esas…

¡ya están aquí!

Què ha passat? Què han votat els peninsulars, diguem-ne espanyols?:

En les eleccions d’enguany el PP ha assolit la majoria absoluta amb 10.830.693 vots, 552.683 més que en 2008, any en què les va perdre (obtingué el segon lloc en nombre d’escons). L’any 2000 havia assolit la majoria absoluta amb el mateix nombre de vots que obtingué desprès, l’esmentat any 2008. És curiós el fet que la mateixa quantitat de vots servisca tant per a perdre les eleccions com per a guanyar-les, no de qualsevol manera, sinó per majoria absoluta. Fenomen typical spanish, que depèn, com és natural, del nombre d’electors i de les seues eleccions, dels vots en blanc, dels vots nuls i de les abstencions, però més que res, i no tan natural, de la llei electoral i del sistema d’Hont.

Paciència! Resistiré...

Què haguera passat si aquesta llei fixara equitativament igual nombre de vots per a cada escó? Per a saber-ho, hauríem de dividir el nombre total de vots útils (23.932.453) entre el total d’escons (350). El resultat seria 68.000 vots per escó. Dividint per aquesta quantitat el nombre de vots del PP en aquestes eleccions (10.830.693), li correspondrien 159 escons. La qual cosa vol dir que li’n mancarien 17 per tenir majoria absoluta (la meitat més u dels escons: 175+1). Seria el partit amb més escons, però necessitaria aplegar a acords amb altres partits per a governar.

Gràcies a la llei electoral i al sistema d’Hont, ultra el tipus d’elecció feta per l’electorat, el PP té la majoria absoluta i no necessita acords amb altres partits per aprovar lleis, lleis que podrien perjudicar-nos. Tant més quant que és bastant obvi amb quanta cura ha mantingut en secret el programa que ha d'executar, si és que en té algun, per tal d’assegurar-se l’anuència dels ciutadans a les promeses generals que feia. Car davant les queixes d’aquests amb les mesures adoptades pel PSOE i la situació econòmicament desastrosa de treballadors i classe mitjana, prometia resoldre cada problema, però no deia com. Només s’adjudicava un saber, una decisió i un poder no explicitats tot suggerint tàcitament unes amistats econòmiques poderoses a nivell nacional i internacional. Era qüestió de generar confiança.

Les promeses de Rajoy

Ha estat fent campanya electoral des que començà la crisi, criticant el govern i prometent la solució com si tinguera una vareta màgica o “los polvos de la madre Celestina”. Canviar el partit i les persones que governen (“súmate al cambio”), actuar “como Dios manda”, “con sentido común”, crear riquesa i llocs de treball, etc. i no dir mai quins podrien ser els procediments, és tot el bagatge de solucions que ens espera, si no en té altres amagades. És una cosa pareguda a la promesa religiosa de la felicitat celestial post mortem. Totes les desgràcies i patiments terrenals seran substituïts per felicitat. Com? No es diu. “Menjant coquetes en mel”? Expressió metafòrica per a ments senzilles. Allò que amb més seriositat hom diu és la contemplació de déu: passarem l’eternitat contemplant déu. Això ens farà feliços i felices. Com? Gràcies al poder, al saber i a la bellesa de déu. De la mateixa manera ens diu Rajoy que sortirem de la crisi. Com? Gracies al saber i poder de Rajoy i del PP (no inclou aquí la bellesa, però sí la capacitat de generar confiança). Qui ens assegura, però, que, en lloc d’anar al cel del PP, no caurem a un infern més profund que el del PSOE? Anticipacions i premonicions ja les tenim, falta que hi fem atenció (“tenen ulls i no veuen; orelles i no ouen”). Només cal mirar les autonomies caigudes en mans de la dreta i les que ja hi eren abans de les eleccions autonòmiques.

Una política como dios manda

Encara sort que hi ha hagut una pujada de vots cap a opcions d’esquerra anys enrere menystingudes i algunes prohibides (IU, Compromís, Amaiur, etc.). Açò podria ser el principi d’una nova remuntada. Així mateix, cal fer una altra consideració: si als vots dels partits més o menys d’esquerres, oposats al PP, sumem els vots nuls, els vots en blanc i les abstencions, aconseguirem una quantitat que gira al voltant de 20 milions. Això ens fa suposar que, si volem un futur més adient a les necessitats del benestar comú de les persones, un món més humà lliure de la dictadura neoliberal dels mercats, haurem d’imitar i prosseguir l’exemple de les coalicions Compromís, Amaiur, IU-LV, etc. i ampliar-les (“similis similem quaerit”) en allò que siga possible sense perdre el nucli que ens alimenta (unitat, sí, però respectant la pluralitat). I no oblidem mai el diàleg, l’esperit democràtic, les relacions horitzontals. Hem de practicar la democràcia real ja i sempre, que ningú puga fer-nos mai el retret: “no ens representen”.

Tecnòcrates i submissos

2011-11-17T13:53:00.003+01:00

"Aquí yace un cortesano,

que se quebró la cintura

un dia de besamano"

Martínez de la Rosa

De Velázquez

De tal manera els poders neoliberals són refractaris a la democràcia que no sols han impedit el referèndum grec, sinó que, obligant Papandreu a dimitir, l’han substituït per un tecnòcrata, porque han hecho lo que hay que hacer (com pensa Rajoy) sense cap procediment democràtic. Els polítics grecs i els electors que ho han tolerat són mereixedors d’un epitafi com el que figura al principi.

Les mateixes consideracions caldria fer envers la substitució de l'impresentable Berlusconi (que, al cap i a la fi, havia estat elegit, mal que bé, amb la incorrecta democràcia vigent), per un tecnòcrata del gust dels amos neoliberals, haciendo, també, lo que hay que hacer, sense cap procediment democràtic. Els dos casos ens indiquen per on van les intencions del poder neoliberal de l’u per cent amb l’anuència dels polítics i del poble “cortesano”, al qual se li trencarà la cintura qualsevol “dia de besamano”.

Els dos substituts imposats, Lukas Papadimos a Grècia i Mario Monti a Itàlia, són tecnòcrates. I què significa aquest mot?

Segons el diccionari.cat, per tecnòcrata s’entén un “funcionari que exerceix un càrrec públic en virtut de la seua preparació tècnica i situa l'eficàcia per sobre d'altres factors polítics, econòmics, socials o ideològics”.

En quant a allò d’estar el tecnòcrata per damunt dels factors polítics i dels socials, és aquí evident, si per política s’entén democràcia, ja que han estat nomenats per tal d’evitar la participació popular. En quant als factors econòmics i ideològics la definició no hi és gaire acceptable, ja que han estat nomenats per a incrementar els beneficis de l’elit econòmica tot seguint una ideologia discriminatòria de dretes.

El mot eficaç (del qual deriva l’abstracte eficàcia) sol aplicar-se a aquell que “té la virtut de produir l'efecte volgut” (diccionari). El tecnòcrata és eficaç perquè té la virtut o capacitat de produir els efectes que acompleixen els seus interessos (l’efecte volgut).

Ordinàriament es diu que una persona és capaç perquè hom ha vist que les seues actuacions han produït en el passat l’efecte volgut. És per això que hom espera, cara al futur, resultats semblants.

Ara bé, què passa amb els tecnòcrates Papadimos i Monti? On han sigut eficaços? Evidentment en bancs i altres empreses neoliberals. Pappadimos, en el Banc central de Grècia i en el Banc Central Europeu; Monti, en la Comissió Europea, en la direcció de la Comissió Trilateral (lobby neoliberal), en la direcció del think-tank econòmic-empresarial Bruegel, en el consell assessor internacional de Goldman Sachs i en l'europeu de Coca Cola.

Està perfilant-se, cada dia amb més claredat quin és el programa del neoliberalisme internacional. O, dit amb altres termes: quin és el tipus de dictadura que estan elaborant les forces d’aquest sistema amb la col·laboració de la dreta i la socialdemocràcia europees: la dictadura d’allò que volen que siga la llei natural. Ens estan persuadint que el sistema neoliberal és la llei de la natura, la llei del plat de llentilles: “esto son lentejas; si las quieres las tomas; si no, las dejas”. O aquella que per al cas és la mateixa, la shakespeariana de Hamlet: “to be or not to be”. O aquella més antiga de Parmènides: “el ser és i el no ser no és”, és a dir: no hi ha abans ni desprès, no hi ha canvi, no hi ha pluralitat ni diversitat; només el ser immòbil, i prou. Així és la política econòmica neoliberal: la negació de la política democràtica, canviant i plural: la postpolítica que deia Slavoj Zizek.

Aquesta dictadura és una dictadura emmascarada de democràcia, una democràcia como Dios manda, con un gobierno que gobierna, una democracia que reforma lo que haya que reformar y que no reforma nada que no haya que reformar (Rajoy?).

Ja s’hi està conformant la ment dels ciutadans, els quals s’acullen a aquesta llei de la natura, a allò únic que hi ha, a les llentilles, al to be, al ser u, únic i immòbil. Rebutgen allò que creuen plat buit, not to be, no ser. Els tecnòcrates neoliberals estan aconseguint que l’única política possible siga la dels mercats desregulats, la de l’u per cent, la del 99 per cent callat i submís, perquè hauran convençut la gent que fora d’açò no hi ha res. Ja no calen policies a la caserna ni al carrer, la policia està dins del cervell de cada ciutadà. Aquest serà el miracle del PP, no canviarà la política, canviarà la percepció que d’ella tenen les persones. D’ara endavant no serem càmeres que registren el que passa, sinó projectors de cine que projecten sobre la pantalla del món els films posats pels neoliberals en el nostre cervell.

Ja no serem mai més càmera fotogràfica

Serem projectors de films infiltrats al cervell

Compte, però, que, segons diuen, qui vota en blanc vota al banc.

La cerimònia de la confusió

2011-11-11T18:21:00.003+01:00

A sobre tenim la foto dels oficiants de l'ofrena sacrificial a punt d'accedir a l'altar del poder neocapitalista i neoliberal dirigits pel mestre de cerimònies. La víctima expiatòria és la democràcia espanyola.

La immolació d'una víctima en un sacrifici ritual religiós (segons digué el filòsof Zubiri) és un atemptat contra allò més íntim d'ella: la seua vida, el seu ésser constitutiu. En oferir-la a la divinitat, hom lliura a aquesta allò més real de la realitat, tot reconeixent-n'hi la sobirania. La qual és, en aquest cas, la dictadura dels mercats, lliures i globals, l'actual divinitat.

Per això tots sabem que el debat no és democràtic. Diuen que és democràtic; sabem, però, que no ho és: més encara, és la cerimònia en què s'immola la democràcia. Com tota cerimònia es tracta d'un ritus simbòlic, que aquí és el ritus d'una competició com la del Barça-Madrid, en la qual dos contendents, que fingeixen discrepància, aparenten debatre sobre programes econòmics diferents que en el fons són el mateix. L'un l'amaga, l'altre el metamorfosa en sentit plublicitari. Els dos enganyen. Però l'engany més important és un engany anterior, primer i bàsic: fer creure als electors que aquestes són les dues úniques opcions possibles; que les altres són morralla. Per això aquesta cerimònia és la cerimònia de la confusió, amb la qual comença la campanya electoral. Comença, doncs, amb un atemptat contra el dret dels electors a saber per poder decidir i el de les altres opcions polítiques a debatre i informar. La campanya comença amb aquesta publicitat d'estil comercial, fraudulenta com totes les del sistema, que vol fer creure allò que no és: centra l'atenció en dos protagonistes, com si fora dels quals no hi haguera salvació, i anorrea els altres. Allò que passa per ser un acte democràtic és en sí mateix, sense additaments, un acte subtilment antidemocràtic.

És la democràcia un centre dispensador de privilegis, un sistema basat en la desigualtat d'oportunitats, on és habitual la mentida i l'agressió a les llibertats, o la repressió encoberta...? No? Doncs la campanya electoral ha començat amb un atac a la democràcia, un més dels que estem patint i dels que patirem.

Mal començament, doncs. Si l'ombra del xiprer és allargada, la del neoliberalisme és ampla i fosca com la capa del vampir que ens cobreix a tots i ens xucla la substància del cervell. O una xarxa entrecreuada de fils d'aranya que, a més de tenir-nos atrapats i d'impedir-nos moure'ns al nostre arbitri, ens controlen, ens dirigeixen i, tot xuclant-nos el cervell, ens injecten els pensaments i creences que hem de tenir.

"Atrapados", instal·lació de Marcela Navascués

Sí, ens injecten. Els mitjans de comunicació no tracten igual tots els partits, ni en la campanya ni abans ni desprès. En la campanya, per exemple, els espais electorals gratuïts a la televisió i radiodifusió públiques no són iguals per a tots: beneficien més a uns que a altres, segons els escons obtinguts en les anteriors eleccions. I si mirem els canals privats (o altres sistemes publicitaris no televisius), veurem que cada partit obté la publicitat d'acord amb els euros que posseeix. Les campanyes són molt cares i l'èxit sovint depèn de les despeses. Qui pot gastar pot guanyar les eleccions i moltes coses més (les guerres, per exemple). Qui no pot gastar no pot guanyar. De manera que el poder adquirit és poder econòmic. La tal democràcia és economia. Una economia privatitzada determina una política privatitzada. A una política privatitzada "la llaman democracia i no lo es". Si els partits s'empenyoren per guanyar les eleccions, els escons obtinguts pertanyen als prestadors, són la seua penyora.

No ens enganyem, doncs, i no ens deixem enganyar, siguem o no la penyora d'algú. Darrere del poder polític estan els seus amos prestadors. Darrere de la senyora Merkel, darrere de Sarcozy, de Berlusconi, de Cameron, de Papandreu o Papademos (l'home dels mercats al govern grec), de Zapatero, de Rubalcaba o de Rajoy, ...; darrere dels seus partits i darrere dels seus electors, ho sàpiguen o no, estan els mercats, l'economia privatitzada, la banca, els propietaris dels capitals amagats als paradisos fiscals, l'u per cent de la població... Malauradament tots estem atrapats per la teranyina publicitària, la qual, al tems que ens immobilitza, ens xucla el cervell.

Bé, parlant amb més propietat, tots no. Hi ha un sector de la població inconformista, reflexiu, de pensament lliure (no confondre'ls amb els neoliberals) que no es deixa menjar el coco. I, a més a més, hi ha d'altres que ara tenen l'ocasió de sortir del somni, somoguts per la crisi que ens han portat els manipuladors de la teranyina. Cap, per tant, l'esperança que el nombre d'eixerits i alliberats d'aquest teixit aracnoide vaja augmentant progressivament.

La democràcia perjudica greument l’economia neoliberal

2011-11-06T22:14:00.002+01:00

El sacrifici d'Ifigènia (Grècia?), de L. Bramer

Grècia té deutes, uns deutes que no pot satisfer, perquè se li han acabat els diners. Aquests deutes els va contraure el govern anterior, conservador i neoliberal, d’amagatotis. La quantia dels deutes no figurava en els documents comptables de l’Estat, els quals havien sigut manipulats per aquell govern amb l’ajut de dos executius del banc Goldman Sachs: Mario Draghi i Antonio Borges, ara president, el primer, del Banc Central Europeu i director l’altre del Fons Monetari Internacional en Europa. Tampoc ho sabia la UE quan va acceptar Grècia com a membre de la comunitat, però no es va preocupar de saber-ho: es va deixar enganyar. Atesa la gravetat de la situació, hom determina rescatar el poble grec del deute inesperat. I ho controlaran, entre d’altres, Draghi i Borges (rabosots guardant el galliner).

Una cosa remarcable: el rescat (o alliberament) de Grècia paradògicament no allibera Grècia, allibera els creditors: hom presta euros a Grècia, però no suficients, per a que pague als creditors; a més a més ha de fer una política d’austeritat, a fi de sostraure als pobres allò que li manca per a liquidar el deute. En resum, Grècia s’endeuta per a satisfer el deute (no li regalen els diners, li’ls presten. Un deute se salda amb un altre deute) i, damunt, ha d’empobrir-se més encara. Per això el poble protesta, es revolta i fa vagues. La policia reprimeix.

El Peix menut alimenta el gran

Ara bé, com el creixement econòmic necessita capital, és a dir, crèdits (préstecs), i els crèdits rebuts han servit per a satisfer els crèdits anteriors, amb l’ajut de l’austeritat (ajustaments, retallades, acomiadaments, privatitzacions, etc.), a Grècia li falta capital per a fer progressar l’economia. Això vol dir que no ha pogut saldar tots els deutes, perquè no hi ha euros fora dels rebuts en préstec, car les retallades li han paralitzat les empreses. Aquesta és la raó per la qual hom prepara un segon rescat per tal d’alliberar… el poble? Nooo. Els creditors, car necessiten incrementar les despeses en luxes i plaers. Un nou rescat suposarà més política d’austeritat, més plans d’ajustement, més retallades, més privatitzacions, més acomiadaments d’assalariats, més pobresa, menys drets socials i laborals (i tornarà a paralitzar-se l’economia i tornarà a plantejar-se un altre rescat i… i… i…).

Per això hom proposa un referèndum a fi que el poble expresse la seua voluntat pel que fa als ajustaments, etc. En resum, decidir si ha de continuar rescatant els acreedors en lloc de rescatar-se a si mateix de la misèria creixent (atur, fam, suicidis…) o no. Però aquesta notícia ha caigut com una bomba en la UE, un cataclisme, com diu Rosa Maria Artal. La Comissió Europea, tots els dignataris europeus, les borses, s’han posat a tremolar i han prohibit el referèndum de la manera en què ara neoliberalment es prohibeix: negant el pa i la sal, condemnant a la pobresa i a l’ostracisme tota la nació. Als que ja són pobres, no els afecta. Però els que encara no hi han caigut del tot potser s’ho pensen. I així ha estat: el referèndum no es farà. La democràcia perjudica seriosament l’economia, com diu Ignacio Escolar.

El sistema econòmic neoliberal aconsegueix que siguen impossibles decisions polítiques contràries als seus interessos. Açò em fa recordar la repressió soviètica a Hungria en 1956 i la de la Primavera de Praga en 1968. Així com el règim soviètic feia impossible un comunisme democràtic (decisions contràries al seus interessos), el neoliberalisme fa impossible un capitalisme democràtic, mutatis mutandis, per la mateixa raó. Ambdós sistemes són dictadures, cadascuna té una manera diferent de procedir per tal de frustrar actuacions polítiques contraries als seus interessos. Però les dues ho aconsegueixen… fins que implossionen. No sabem encara quant temps li queda al capitalisme neoliberal. Però tampoc ens imaginàvem l’enfonsament del sistema soviètic i es va desfer inesperadament davant dels nostres ulls estupefactes.

De la mateixa manera que la repressió xinesa de Tiananmen en 1989, no va impedir que alguns anys desprès el capitalisme neoliberal, que no la democràcia, hi triomfara, de la mateixa manera podria ocórrer que la present crisi neoliberal i la repressió de la democràcia que estem patint foren el preludi d’un enfonsament neoliberal inesperat.

La democràcia, que va nàixer en Grècia, ha estat sempre més o menys jugulada, unes voltes totalment i altres parcial, però mai hem tingut una democràcia real i completa. El poder sempre se n’ha malfiat. Sempre hom ha fet creure que el poble no està preparat, que no sap les complicacions de la política, de la diplomàcia i de l’economia i que si el deixen sol actua contra els seus propis interessos, com els nens (“No se os puede dejar solos”). Si és o no veritat, hom procura que ho siga, tot amagant les informacions adients i desviant l’atenció popular cap a esports i espectacles refractaris al pensament lliure i fonamentat; donant, per altra banda, interpretacions doloses, tergiversades, o mentint descaradament.

El cas del referèndum grec fa actual allò que temps enrere un professor del Movimiento en l’època de la Formación del Espíritu Nacional, coneguda com FEN, deia: “¿Como puede valer igual que el mío el voto de un obrero o un labrador sin cultura?”. És precisament això el que pensa del poble grec la UE neoliberal dirigida per Alemanya. (Déu n’hi do!, si Hitler alçara el cap i vera els seus objectius -"Deutschland über alles, über alles in der Welt!"- acomplerts per altres mitjans!).

És el sistema, amigues i amics, és el sistema. Però, compte! No és l’únic possible, per més que a Espanya parega haver-se soldat fermament amb les neurones d’un munt de cervells.

Som idiotes o som necis?

2011-10-30T13:21:00.000+01:00

L’home del sac campa pel món amenaçant apoderar-se de tot i abocar-ho al sarró (no sols les criatures entremaliades com abans, sinó cases, sous, drets, salut, educació, tots aquells bens que hi càpien). I el món, la gent del món, atemorida com els infants del passat, fa el que li ordena: donar-li-ho tot. Així, doncs, per tal d’evitar que s’apodere de tot, l’obeïx i li ho dóna enterament tot. El món està ple de necis. Ja ho van dir de forma pareguda l’Eclessiastès a la Bíblia i Ciceró en una de les cartes familiars.

Gonzalez Pons, en la seua guerra particular, qualifica d’idiotes els votants del PSOE (“Diu el mort al degollat: qui t’ha fet eixe forat?”). Quina diferència hi haurà entre idiota i neci? Sembla que l’idiota està mancat d’enteniment; el neci és simplement ignorant. Per què, doncs, “idiotes” ? Qui diu massa no diu res… racional. O volia dir “necis”?

Què direm, doncs, del món, de la gent del món, que ho dóna tot per a que no li ho sostreguen tot? Que és idiota (infradotat)? Que és neci (capaç de saber, però ignorant o capaç de fer el bé i fa el mal)? Li ho haurem de preguntar a Gonzàlez Pons. Què farà? Respondrà sabent el que diu i dient el que sap, sense astutes ficcions de perversa ignorància?

Deixem-ho estar, i tornem a la qüestió inicial, que podríem resumir així: la via elegida per a superar la crisi (aquella que han elegit els governs i gran part dels electors aquí i allà), és una via nècia: donar de bon gust allò que ens amenacen robar, per tal d’evitar que ens ho roben.

Des dels anys 80, el neoliberalisme, implantat progressivament, ha perseguit amb tossuderia tres objectius, si més no: l’absoluta llibertat mundial per a les transaccions financeres (acomplert), l’eliminació de càrregues impositives fiscals als potentats (acomplert) i l’eliminació de les propietats públiques amb la privatització total (encara, ai las!, acomplert a mitges). Aquest és, doncs, l’objectiu que ara vol acabar d’assolir totalment. D’aquí provenen les retallades econòmiques, les retallades legals en l’àmbit dels drets, les privatitzacions. Sobre tot les privatitzacions, ja que aquest és el rovellet d’ou de la tortada, el paradís somiat. Quan ja res siga públic i tot siga privat, ja tot serà d’ells (és clar, oi?), de l’u per cent de la població, i no gens ni mica del percentatge restant (segons el premi Nobel d’economia, J. Stiglitz, l’1% de la població nordamericana rep el 40% dels ingressos, percentatge que no roman quiet, progressa. Per tant al 99% de la població restant només li queda el 60% o menys. Això als EUA, el país més ric del món. Com estarà la cosa en Espanya? I al tercer món?).

i el neoliberalisme ha triomfat

Cada retallada concedida pels governs a l’home del sarró són passets que es donen cap a l’espoliació final (la retallada a l’ensenyament públic és un increment del privat; igual direm de la sanitat pública: si aquesta va mal, es beneficia la privada, els amos de la qual remenen milions d’euros en detriment dels malalts). Són passets graduals que van incinerant a poc a poc la nació a l’altar de l’imperi mundial de l’u per cent: renunciant a la nació estem abocant-nos dins del sac de l’esclavitud, al servei de l’u per cent imperial.

Desprès de tres anys de rebre ajuts dels estats i dirigir la suposada sortida de la crisi tot apujant-se els sous i repartint-se beneficis desmesurats, a més de portar els capitals als paradisos del ram, embrions de l’imperi, resulta que els bancs estan descapitalitzats i hem de recapitalitzar-los altra vegada (el recapitalitzador que els recapitalitze bon recapitalitzador serà).

Tot indica que ens passen amb raons i ens amaguen la realitat, una cosa pareguda al que fa Rajoy.

Sabem (o devíem saber-ho, si no som idiotes o necis) qui són els responsables de les nostres desgràcies. Jo us ho diré de totes formes, amb el permís de l’home del sac: la banca, els grans inversors, les grans finances, les grans fortunes: l’u per cent. A aquests cal afegir els col·laboradors necessaris: tots els connivents amb el sistema neoliberal, entre els quals està Gonzalez Pons and company.

Tots aquests volen fer-nos creure que els responsables som nosaltres, el 99 per cent de la població, que hauria viscut per damunt de les seues possibilitats. Ens han traspassat la seua culpa. Així que ara els culpables són els cinc milions d’aturats, els desnonats dels seus habitatges, els jubilats, els malalts, els treballadors, etc. Per això aquests s’han de sacrificar i han de patir per a que els innocents de l’u per cent puguen continuar vivint en el luxe i l’abundància en què han viscut sempre.

Però nosaltres, mut, a votar-los. Els ho hem de donar tot per a que no se ho emporten tot. Som idiotes o som necis?

És líquid el moviment del 15-M i 15-O?

2011-10-22T19:27:00.009+02:00

Zygmunt Bauman, filòsof i sociòleg polonès, famós pel concepte de la modernitat líquida, tan fèrtil, que ha estat aplicat a l’amor (líquid), a l’art (líquid), a la por (líquida), al temps (líquid), etc., fa, en una entrevista de Vicente Verdú publicada a El País, 17/10/11, una afirmació que m’interessa comentar. Desprès de qualificar el moviment del 15-M com un moviment “emocional”, afegeix: “Si l’emoció es apta per a destruir resulta especialment inepta per a construir res. La gent de qualsevol classe y condició es reuneix a les places i criden els mateixos eslògans. Tots estan de acord en allò que rebutgen, però hom rebria 100 respostes diferents si hom s’els interrogara per allò que desitgen”.

Que l’emoció no siga apta per a construir és una afirmació que no comptaria amb l’acord de tots els psicòlegs. Concretament de Daniel Coleman en el seu llibre “Inteligencia emocional”. Aquest i altres autors opinen que la intel·ligència emocional té, a més de la capacitat de motivar-nos, la de perseverar en allò que ens hem proposat. L’emoció, doncs, no sempre és canviant i líquida, també a vegades és perseverant i sòlida. Esperem que siga açò el que passe amb el 15-M.

Pensareu, però, tot seguint Z. Bauman, que aquesta jovenalla vol destruir la democràcia realment existent, el sistema econòmic en que estem vivint (malvivint, diríem) i que les propostes per a construir-ne un de nou poden ser tan nombroses, que equivalguen a ninguna. Inclús si en tingueren una sola, reunits com estan per una indignació, més o menys circumstancial cenyida a una situació probablement transitòria com és la crisi, no trauria cap.

Accepte l’objecció. No obstant us propose que canvieu de perspectiva i mireu l’indignat com una persona a la qual la crisi li ha obert els ulls de manera que ara pot vore la part oculta de la lluna i proveu de mirar-la també. La crisi li ha desmuntat una sèrie de creences, d’hàbits, de rutines, d’esperances: el món sobre el qual se sentia ben instal·lat s’ha convertit en un vaixell que se’n va a pic. Per això busca un basament més sòlid. Es reuneix en assemblees per a debatre la possibilitat de trobar-lo. Un efecte lateral d’aquestes seria cridar l’atenció de la gent per tal que s’adone de la situació. Així podrien buscar el nou basament entre tots i lluitar per a aconseguir-lo. Podrien d'aquesta manera abandonar el vaixell sense futur.

Si reflexioneu una mica voreu que acabe de descriure, encara que parcialment, el mite platònic de la caverna (vide, si’s plau, les entrades a aquest blog, cliqueu: "La sortida de la crisi” i “Haurem partit del no res…”).

Els indignats, batuts per la crisi com tu i com jo, s’han adonat que la realitat democràtico-econòmica que veiem tots és una ficció, i busquen junts dificultosament una altra cosa més real, com el presoner que s’allibera de les cadenes. Els indignats, però, a diferència del personatge del mite, estan encara en l’etapa de desfer-se de les cadenes i cercar una sortida. S’han apercebut que estan encadenats, que poden alliberar-se’n, que a l’esquena hi ha alguna cosa més que les ombres de la paret, etc. És el moment de la perplexitat, del desconcert, del dubte i, per tant, de la necessitat de buscar alguna cosa diferent i millor, que potser s’albira en la llunyania.

Per aquesta intel·lecció emocional van passar científics creadors com Newton, Galileu i altres que tots coneixem, quan descobriren estupefactes que les teories vigents no explicaven bé el que passava en la realitat. Aristòtil li posà nom a aquest fenomen d’intel·leció emotiva, origen del saber: “thaumatsein”, (“estranyesa, estupor, perplexitat”). L’emoció dels indignats és bàsicament la mateixa que la dels científics i filòsofs, punt de partença del saber i del fer: allò que el poder econòmico-polític vol fer passar per democràcia descobreixen que no ho és, i que la tan publicada honradesa de polítics, empresaris, banquers, financers, etc. no és més que corrupció, un xoriguerisme putrefacte que els afecta directament. Se senten estafats.

Si l’emoció intel·lectiva que experimenten els del 15-M, malgrat tot, resultara ser precària, com suposa Z. Bauman; si ells o qui fóra fracassaren en la tasca de canviar el sistema, jo encara respondria amb unes paraules d’Edgar Morin, tretes del llibre, “La via: Para el futuro de la humanidad” (Paidós):

“Avui percep (…) que hi ha una primavera que desitja nàixer. No obstant també copse que s’anuncia una edat de gel que vol aniquilar-la abans que nasca.

Intuïsc, doncs, que allò improbable a què em consagre pot convertir-se en impossible. Però encara que el Titànic naufrague, potser una ampolla llançada a la mar arribe a la vora d’un món en el qual tot haja de començar de nou…

Ningú sap mai quan ni si és massa tard”.

Un brot d’esperança dins d’un femer de tristor.

Un fantasma es belluga arreu del món

2011-10-16T22:06:00.007+02:00

“Un fantasma ronda per Europa (deien Marx i Engels en 1848, al "Manifest comunista"): el fantasma del comunisme. Totes les forces de la vella Europa s’han aliat, el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys, en una sacrosanta croada contra aquest fantasma”.

Avui aquell fantasma, desprès de materialitzar-se en més de mitja Europa, gran part d’Àsia i una illeta d’Amèrica, s’ha extingit, enderrocat a causa de les seues pròpies contradiccions i l’assetjament de les forces de la vella Europa, dirigides pels EUA a partir de la segona guerra mundial. No obstant, encara perdura a empentes i rodolons la particular materialització del fantasma a l'esmentada illeta i algun lloc més sense gaire importància.

El sindicat polonès Solidarnosc contra la versió materializada del fantasma

Cal, però, que tinguem en compte el fet que aquesta vençuda i esfumada materialització ha generat un fum fantasmagòric, un altre fantasma diríem, encara que, amb un color canviat (blau, groc...? Què sé jo?), no roig, evidentment, s’ha apoderat de tots, vencedors i vençuts. El comunista s’ha transformat en el seu contrari: el fantasma neoliberal, que també creix, millor i luxuriosament, en terrenys adobats de dictadures, com la de Xina (i bastant abans, la de Pinochet). La Xina dictatorial comunista s'ha convertit en la Xina dictatorial neoliberal, la qual cosa desmunta la creença que el capitalisme és garantia de democràcia.

Si som capaços de veure la realitat amb ulls sense cataractes ni antiparres manipuladores, veurem que el capitalisme ha sigut sempre, en opinió de Marx, dictadura encoberta (més o menys moderada, segons els casos), a diferència de les evidents dictadures comunistes i nazi-feixistes posteriors. El capitalisme ha sigut des del principi generós amb les llibertats dels rics i agarrat amb a les dels pobres, els quals han tingut sempre limitacions legals i econòmiques. És generalment coneguda la història de la lluita obrera per a aconseguir drets socials i millores econòmiques, tot arrancant-les dolorosament miquetes a miquetes. A qui? Evidentment a la classe social dels rics, recolzada en el poder.

Malgrat totes les penalitats passades per pobres i treballadors (homens i dones), la dictadura democràtica és capaç encara de carregar la crisi sobre ells. Quina idea original s’els acudeix per a resoldre la crisi? Oh meravella! Retallar, com sempre, els ingresos dels pobres i, fins i tot, deixar-los amb una ma davant i altra darrere sota el cel estelat. Aquesta és la manera com la democràcia neoliberal i global ha decidit reforçar la democràcia capitalista anterior.

Un nou fantasma, podríem dir ara, es belluga arreu del món, fantasma que ningú és capaç d’identificar amb cap persona concreta, i al qual tots estan sotmesos. Aquest fantasma, efectivament, no està constituït per persones, però el representen persones concretes, persones conegudes en cada país. No és una realitat personal, no és una realitat humana: és un sistema. Per això ens té a tots sota la bota, uns de gust, altres sofrents i atemorits; altres indignats. És un dictador, com un déu omnipresent i invisible. Ens recorda la invasió dels ultracosos o lladres de cosos (segons la novel·la de Jack Finney i els tres films inspirats en ella). Espores, llavors o virus provinents de l’espai produeixen (les espores i les llavors) cosos incapaços d’afectivitat, que imiten les persones humanes i les substitueixen. Els virus alteren el funcionament del cervell tot fent-lo pensar d’una manera inhumana. En els tres films (1956, 1978 i 2007) la societat resultant (mal que amb els cosos, fisonomies i veus idèntiques als humans, copiats o infectats) no solament és diferent de la societat humana, sinó a més a més sotmesa a uns altres interessos contraris als humans.

Cosos contaminats pel fantasma neoliberal, llevat de Nicole Kidman

El neoliberalisme globalitzat és un sistema a mesura d’ultracosos invasors. Està fora i dins d’ells, en el nucli del seu cor, però no ho saben, perquè tenen el cervell infectat pels virus: l’afany de lucre i competitivitat (qui no guanya perd, l'única norma ética o política: el guany, la llei de la selva, llibertat d’explotació als pobres, falsificacions, robatoris), premsa i televisió (publicitat neoliberal, encobriment de la realitat i mentides a dojo, calúmnies), el cinema (ídem), la xarxa de lligams econòmics amb què estan tots embolicats (corrupció, deutors i creditors, favors econòmics, dependències econòmico-religioses o político-religioses, vots captius) i la incapacitat de sentir que possibilita tot el que precedeix.

Per això són capaços de votar tantes voltes seguides a Berlusconi en Itàlia, a la dreta neoliberal arreu del món i aquí als dos partits, que en realitat són un, arrupits dins del cor del fantasma. Per això és tan fort el Tea Party dels EUA, que és quasi l'Al Qaeda cristiano-neoliberal.

Malgrat tot, ens cap l’esperança que la materialització del susdit fantasma, un aspecte de la qual estem vivint ara amb la crisi i l’obligada manera de sortir-nos-en, pagant justos per pecadors (no ens enganyem, és aquesta l’autèntica realitat del neoliberalisme), ens obrirà els ulls i reaccionarem.

Notícies amb cua

2011-10-07T12:56:00.005+02:00

“Bankia se estrena en bolsa con caídas”. Però a Rato no li abaixen el sou (més de 10 milions anuals) que es va posar, gracies a la crisi, amb capital públic. Esperem que se l’apuge més encara, ja que el fracàs es sempre un mèrit (no oblidem que la crisi estava prevista, car les crisis són les vitamines del creixement en el capitalisme neoliberal).

“Ficht [agència de rating] reduce en más de la mitat sus previsiones para España, por los planes de austeridad impuestos por la crisis”. Doncs la crisi neoliberal produeix crisi neoliberal (hijos de gatos, gatitos).

El PSOE proposa desbloquejar les llistes electorals, però insisteix a mantenir-les tancades. Estupend! Amb aquest gran pas cap a la democràcia els indignats es faran del PSOE.

I diu Rubalcaba: “Nos comprometemos a no subir los impuestos a los asalariados”. Quin horror!

"La UE teme ahora que la austeridad aplaste el crecimiento económico". Doncs, com he dit abans, sembla que la crisi genera crisi.

"Atenas recorta otros 6.600 millones". Encara els en quedaven tants? Quan acabarà açò? Què no serà Grècia l'hidra dels mil caps?

Chacón: "Ahora somos más fuertes". Ara que anem a perdre i que hem fet la política del PP? Ahora somos más fuertes? Bravo!

“El candidato [Rubalcaba] promete acabar en la [pròxima] legislatura con el fraude fiscal”. Amb aquestes paraules, qui el voldrà votar? Què farà l’espanyolet, el basquet i el catalanet sense defraudar hisenda?

"Tres directivos de Novacaixagalicia reciben 23,3 millones por su cese". Sort que les retallades que ens fa el govern serveixen per a alguna cosa. Si restem aquests 23,3 milions dels 2.465 que prèviament els hem regalat, encara els en queden 2.441,7 per a obsequiar els seus amics. Està bé, molt bé. Aquest és el sistema neoliberal que tots volem quan votem el partit bifront PPSOE.

"La ex directora general de la CAM (…) afirmó que recurrirá ante los tribunales para recuperar la pensión vitalicia que iba a cobrar al jubilarse, de casi 370.000 euros al año". Correcte! La llei és la llei, col·legues. Si les lleis de retallades als pobres (sanitat, pensions, educació, dependència, etc.) van a missa, per què no aquesta, que és més catòlica encara? El legislador neoliberal les ha fetes totes (i les que farà!). És el que nosaltres volem: l’hem votat i el votarem. Sort que els polítics ens fan cas, com volen els del 15-M.

"Rajoy derogará la ley del aborto, educación para la ciudadanía y el canon" (vaya por dios! També el cànon?). La derogació de la llei de l’avortament és essencial per a superar la crisi, igual que el matrimoni homosexual i la llei de protecció de la maternitat (píndola del dia desprès). Com ens ajudarà, si no, la Providència divina que dirigeix (per això és pro-vident) el desenvolupament de la crisi?

"Maria Dolores de Cospedal [en Antena 3] pide que se negocie la actual “cobertura” de los trabajadores". Està clar que el problema de l’economia són els treballadors. Quan treballen, perquè cobren massa. Quan estan a l’atur, perquè cobren el subsidi de desocupació. El dia que desapareguen, açò serà Xauxa. Gràcies, Doloretes.

Rosa Mª. Artal diu: "Artur Mas sigue en su cruzada privatizadora. Lo último poner a la venta 37 edificios entre ellos el de la Bolsa de Barcelona. Hace unos meses ya declaró que solo la policía y las cárceles deben mantenerse como monopolio público. Y que el rol de la administración debe limitarse a “evitar las ineficacias del mercado” (Vide, si vols, El Periscopio). Com és possible privatitzar tantes coses, tot deixant al nostre càrrec la policia i les presons, precisament aquestes dues institucions que tan poca gràcia ens fan? Si quelcom dolent pot esdevir-nos, no cap dubte que esdevindrà, diu la llei de Murphy. Per tant, un cop començat a privatitzar, aplegarà un moment en què tot estarà privatitzat, fins i tot policia, presons, govern i nació. No sabem quina firma comercial serà propietària de Catalunya, ni si Catalunya serà filial d’una altra firma, propietària d’Espanya, ni tampoc si aquesta serà filial de la propietària de la UE. Però què dic? Si ja tenim propietari privat de Catalunya, d’Espanya, de la UE: els mercats! Aquests són els autèntics propietaris. Atenció: no seran, són. I nosaltres, ben contents, com propietat seua que som, votarem els funcionaris (polítics, diuen) que ens han ordenat eixos mercats.

Ah! Se m'acudeix un altre oxímoron: un nacionalista que també siga privatitzador.

Igualtat i llibertat. Reflexions

2011-10-01T20:02:00.005+02:00

Entre la igualtat com punt de partença per a aplegar a la llibertat, o el camí invers: la llibertat com punt de partença per a aplegar a la igualtat, un professor molt respectable deia als alumnes que preferia partir de la llibertat.

Aquesta afirmació implica molts supòsits. Un per damunt de tots: que pot haver-hi igualtat sense llibertat i llibertat sense igualtat. Al meu entendre, aquestes són dues formes retòriques d’oxímoron, com docta ignorància o silenci sonor.

En la societat més igualitària de totes les que puguem imaginar, si de cas el poble no és lliure, podríem suposar que és així perquè algú o alguns li ho impedeixen. Aleshores, la societat més igualitària no seria igualitària, perquè uns tendrien llibertat i altres, no; uns tendrien poder i altres, no. Vegem-ho: si no hi ha llibertat, hi ha desigualtat, desigualtat entre: 1) els que no tenen gens de llibertat, 2) els que en tenen a miquetes, per favors, privilegis o excepcions i 3) els que la tenen sencera (dictadors, caps, senyors, amos,…), amb el poder (aquest tercer grup) de privar-la als altres i/o de concedir-la esmicolada al segon grup citat.

La història de la humanitat és la història de societats amb una desigualtat enorme i una manca de llibertat cridanera. Recentment tenim els casos dels governs nazis i feixistes. En el món actual només he de dir-vos que llanceu una mirada panoràmica i voreu el resultat decebedor.

En la societat més lliure de totes (EUA, Gran Bretanya, França…?) tots sabem que hi ha molta desigualtat i carències importants de llibertat: atenció mèdica, alimentació, casa, educació,… No obstant, en aquest tipus de societat hi ha ciutadans (milionaris, empresaris i executius, banquers i alts càrrecs, gran part dels polítics, jutges, …) que, a més de tenir resoltes les necessitats esmentades, encara poden retallar la llibertat dels altres. Així, doncs, sembla que no hi ha llibertat sense poder (poder ser, poder fer, poder prohibir i permetre, etc.). Dit d'una altra manera: llibertat és poder, sols és lliure el que pot; diversos nivells de poder, igual a diversos nivells de llibertat; poder nul, igual a llibertat nul·la. Per tant, en aquest tipus de societat desigual no hi ha llibertat plena. És a dir, uns reprimeixen els altres, de manera que els repressors s’hi troben reprimits per aqueixa necessitat de mantenir els reprimits a ratlla, no siga que s’hi revolten. Així doncs, llibertat deficient i desigualtat creixent.

Ara bé, en el neoliberalisme no hi ha més que un poder (que paradògicament són tots): l’econòmic. Per això qui mana són els banquers, els financers, els mercats i aquells que els serveixen. I pare vostè de comptar.

El poder està en les caixes fortes dels bancs i dels mercats financers. Si tenen el poder, tenen la llibertat. Fora d’ells, en la resta de la societat i en el món de la globalització, la llibertat és com la llum solar d’una tarda d’hivern sobre la qual van caient les ombres de la nit. La llibertat s’esfuma a mesura que descendim els esglaons de la pobresa. I atès que la llibertat és poder, poder viure, el poder viure s’extingeix i s’enfonsa en la capa negra de la nit, amb la sang xuclada pel nocturn vampir neoliberal.

I per què els més necessitats de la llibertat per a viure elegeixen els voltors àvids d’engolir-se-la? Per què? Segurament perquè són ignorants o pateixen addiccions inconfessables: el saber i l'honradesa és condició imprescindible de la llibertat. Ja fa temps que el poble està essent ensinistrat i seduït per tal que ignore quina és la sortida als seus problemes. Li han ficat idees i addiccions en el cap sense que aquest se n’assabente. No se li dicta una lliçó clara i neta com en l’escola. Podria revoltar-se en sentir-se adoctrinat. Subreptíciament l’injecten idees, creences i aficions que actuen en el seu cervell com evidències naturals constitutives de l’ésser humà.

Posem un exemple i evitem-nos un tractat de diverses pàgines. Es fan enquestes en les quals casi cada pregunta reprodueix un supòsit neoliberal, amagat i no explícit, indiscutible com el terreny sobre el qual ens movem, del qual no es fa qüestió. Una d’aquestes preguntes és comentada per Vicens Navarro en http://www.vnavarro.org/?p=6284. Cliqueu.

Se li planteja al lector: “Què és més important el creixement econòmic o el repartiment de la riquesa?” Hom hi vol suposar com una cosa evident que créixer i repartir són incompatibles o, si més no, que repartir ha de ser posterior al creixement. Com si el creixement econòmic solament fóra possible embutxacant-se-lo uns quants privilegiats. Com si calguera que els de dalt nadaren en l’abundància per a que pogueren caure algunes molletes als de sota la taula. Així i tot, encara responen prou enquestats a favor del repartiment.

Les molletes, per al gos

En quant a les addiccions, la corrupció és la principal. Però n’hi ha més, cada dia més, per a distreure’ns del que ens importa de veritat.

Seguint aquests principis hem aplegat on hem aplegat. I la nit s’allarga...

I damunt es diuen neoliberals! Tenen pansida la paraula llibertat, tantes voltes usada per enganyar! De quina llibertat o de quina igualtat partirem nosaltres? Jo diria que cal partir d'on estem i no cedir mai.

Les privatitzacions, eixe robatori benpensant

2011-09-24T19:37:00.004+02:00

“El primer que, havent encerclat un terreny, gosà dir: açò és meu, i va trobar persones suficientment ximples per a creure’l, va ser el veritable fundador de la societat civil. Quants crims, guerres, assassinats, quantes misèries i horrors haguera estalviat al gènere humà aquell que, arrencant les estaques i omplint el fossat, haguera cridat als seus semblants: guardeu-vos d’escoltar aquest impostor; esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots, la terra, però, no és de ningú”! (J.-J. Rousseau, Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes, segona part).

Segons Rousseau, doncs, la privatització d’allò que és públic (fer privat quelcom, apropiar-se'l, privar a altres d'alguna cosa) esdevé l’origen de tots els mals de la societat. Podria ser que no tinguera tota la raó, però alguna, i no petita, sí que en tenia i en té, sens dubte, perquè privatitzar és prohibir, limitar la llibertat dels altres augmentant la pròpia, és robar (la propietat és un robatori, diu Proudhon), expropiar, espoliar. Per exemple, la destrucció ecològica de l’Amazònia, expropiada als seus habitants de segles, les dues guerres contra Irak per causa del petroli (del d’Irak i del de Kuwait). No oblidem els Imperis colonials, i, abans, els imperis sense adjectius (o aparentment civilitzadors), tan antics casi com la humanitat. En fi, per què no dir-ho ja clar i breu: la història de la humanitat és la història de les guerres per l’apropiació de bens, també la dels conflictes interns a les nacions, la dels moviments revolucionaris dels de baix contra els de dalt, la de les revolucions contràries a aquestes, feixistes i nazis, la dels conflictes familiars per qüestions d’herència, la dels robatoris fets per delinqüents (individuals o organitzats en bandes), la de l’altra delinqüència: la corrupció d’empresaris i de polítics. Darrere de tots els conflictes està la propietat privada i la riquesa ("esteu perduts si oblideu que els fruits són de tots". I tan perduts!).

Verwundeter (Otto Dix, 1916)

Per raons diverses, unes bones i altres no tant, molts països democràtics havien aconseguit conservar certa quantitat de bens en forma d’empreses, immobles i terrenys en poder dels estats per a benefici de tots. El neoliberalisme, però, considerà que la propietat pública ("els fruits són de tots") era una rèmora per al progrés i començà la lluita (coaccions, campanyes publicitàries a través dels mitjans de comunicació més importants, dominats per ell, suborn a empresaris, a executius, a científics, a polítics, etc.) per aconseguir la privatització universal, el robatori global. És a dir, que tots els bens tingueren amo i que els amos foren un percentatge mínim de la població mundial. I, amb la crisi, hem aplegat finalment a l’estadi (últim?) de la privatització global.

Hi ha qui pensa, fins i tot, en la privatització de l’aire que respirem. I no va del tot descaminat. Efectivament, per exemple, un viu tranquil·lament en sa casa amb aire relativament pur, li posen un restaurant al costat, i els fums li'l contaminen. Els amos del restaurant han comprat o llogat un local i s’han apropiat de l’aire exterior, furtant-li’l al nostre personatge, el qual està pensant comprar-se un equipament d'immersió. O, en lloc del restaurant, li han posat unes dependències de Telefònica amb unes maquinàries que necessiten refrigeració contínua. Aquesta produeix un soroll de nit i de dia que impedeix dormir. Com el soroll i el so són vibracions de l’aire, açò vol dir que Telefònica, amb la compra de la casa o del pis, s’ha apropiat de l’aire que no ha comprat. No obstant, si vols aire pur, encara pots tenir-lo malgrat la contaminació creixent, si disposes de bastant capital. Compra't una extensió de terreny considerable en un lloc solitari, fes-te un xalet envoltat de defenses electròniques, mecàniques i humanes (vigilants i gent armada) contra intrusos i lladres. Aleshores possiblement tindràs aire pur i silenciós, en la mesura que ho permeta la contaminació global.

Respirant aire privatitzat

El neoliberalisme, amb el mot llibertat sempre per davant, una llibertat nova (neo), ha fet creure a les masses que veritablement defensa la llibertat. No diré que no. Però diré que la llibertat que defensa i per la qual lluita és la seua, la de quatre potentats econòmics (o 5, o 6, o 500, no importa. Són, siga com siga, una mínima part, no solament del món, sinó de cada país), facinerosos i facineroses, que volen apropiar-se de tot (950 milions de famèlics, 4.750 milions de pobres… n’és el resultat). L’esclavitud de la pobresa, per als altres. Podran ser lliures, política, social, i mentalment lliures, una immensitat de pobres, si depenen dels seus amos, mercats i empresaris, que dominen la política, la societat, la informació, la salut, l’educació? En aquestes circumstàncies, si no obeeixes, t’acomiadaran i et llançaran fora, a les tenebres exteriors, on hi haurà plors i cruixir de dents.

No ho oblidem: la propietat, i més encara les privatitzacions, són un robatori. El sistema neoliberal que vivim i que té com a meta la privatització total, és un sistema de lladres, el sistema del robatori universal. A imitació d'Hobbes, quan va dir que l’estat natural de l’home, del qual havíem de sortir, era “la guerra de tots contra tots” i “l’home un llop per a l’home”, direm que aquest sistema neoliberal, al contrari, persegueix com a meta el robatori constant de tots a tots. Ho aconseguiran? Aconseguiran que l’home siga definitivament un llop, o un lladre, per a l’home?

L'exili (Capa)

"El món serà salvat, si pot ser-ho, només pels insubmisos" (André Gide).

Si us ve de gust, podeu vore aquí, clicant, un tipus d'expropiació.
I un altre aquí, clicant també.

Els governs despolititzats

2011-09-17T13:55:00.001+02:00

Il·lustració de Mikel Casal

Des que les empreses es convertiren en grups empresarials per tal de respondre a la globalització, els estalviadors, que solien ser els accionistes majoritaris, varen ser substituïts pels grans bancs i altres entitats inversores, nous propietaris que elegiren directius amb un altre perfil. Els nous directors de les empreses ja no eren experts en els productes fabricats, sinó geneneralistes, gestors de qualsevol tipus d’empresa, que ignoren els detalls del negoci. Saben, això sí, com incrementar els beneficis dels amos en el context neoliberal globalitzat. Apareix aleshores el model d’empresa com “agència” dels mercats financers. La seua missió ara no és millorar el producte i potenciar l’empresa, sinó augmentar el valor de les accions. Si és necessari, es ven o es desmunta i deslocalitza. Els empleats i obrers? No importen: són per a usar i tirar. Els clients? Tampoc. I què em diríeu del producte? Si no dóna allò esperat, fora!. L’únic que importa és l’increment del valor financer.

De manera similar, els governants que abans es regien per principis, idees i valors d’esquerra són ara “generalistes” capaços d'administrar qualsevol projecte de govern. La seua ideologia són els mercats neoliberals. Han assumit els interessos d’aquests mercats i en ells radica la seua política. No han assumit el progrés capitalista, com deia Berggruen (perquè tal ens no existeix), sinó els interessos dels mercats: aquella sortida de la crisi que més beneficia als bancs, entitats financeres, grans inversors, especuladors, etc., a costa de l’empobriment de la ciutadania, com estem veient. Educació? Per a què? Per a crear problemes? El poble quan més descerebrat, millor. La salut? Clíniques i hospitals privats, que cotitzen a nivell global. Els medicaments? A preu de mercat: llibertat de comerç i competència. Pensions? Fons de pensions, que cauen sota el domini dels grans grups financers, com passa en Alemanya, on, invertits per eixos grups en l’armament grec i altres deutes dels estats, impedeixen resoldre la crisi, gràcies a les Agències de Qualificació (Moody’s, Standart & Poor’s, Fitch...), obsessionades per apujar al màxim la prima de risc. Si la jubilació majoritària dels alemanys fóra estatal, possiblement Grècia no tendria tants problemes. I Espanya potser tampoc.

Sangonera

Així, doncs, els problemes no es resolen amb el canvi de gestors, sinó amb el canvi de polítiques. Si només canviem els polítics, que es redueixen a ser els gestors dels interessos dels mercats, la política que faran serà la mateixa. Mireu Portugal, mireu el Regne Unit: han canviat de gestors, però no han canviat la gestió, la qual es redueix a engreixar les arques de les corporacions que estan darrere dels mercats (gran banca, firmes de capital risc, fons especulatius...). És a dir, a retallar els ingressos dels econòmicament febles. Volen que de la crisi sols hom puga sortir augmentant la pobresa. I es que els rics (bancs, grans especuladors, grups financers) són com les sangoneres, com les xinxes, les paparres, les puces, els vampirs, que només engreixen xuclant-nos la sang. I els polítics gestors són els aconseguidors que els aconsegueixen les víctimes.

Aquests xucladors de sang han crescut desmesuradament i s’han convertit en una plaga amb l’auxili dels partits infectats i dels seus votants. Mentre no els controlem o els anul·lem, no ens en sortirem.

Nota:

Aquest post està escrit sota la influència de l’article: Los gobiernos despolitizados, de Juan Hdez. Vigueras (Público, 12/9/11), amb alguns afegitons meus. Cliqueu aquí, si voleu accedir-hi.

La bogeria neoliberal

2011-09-11T00:46:00.004+02:00

Nicolas Berggruen, multimilionari, president del Consell per al Futur d’Europa y membre del Consell d’Administració de PRISA, diu que l’esquerra ja ha assumit el progrés capitalista. Afirmacions com aquesta suposen una creença, participada per la multitud, una creença que, com tantes altres, no correspon a la realitat. No em referisc a l’afirmació de “assumir”, sinó a la creença segons la qual el capitalisme ens fa “progressar”. Quin progrés suposa la crisi econòmica actual, netament capitalista? Que jo sàpia, el capitalisme neoliberal és el sistema econòmicopolític que ens ha portat a la situació que estem patint i de la qual no es veu la sortida.

L’esquerra haurà assumit els valors del capitalisme econòmic i polític, haurà assumit el sistema neocapitalista, tot creient que ens portarà al progrés i basant-se en unes dades enganyoses, la realitat de les quals ara estem veient. Però no ha assumit allò que no existeix: el progrés capitalista, perquè, evidentment, el no res no es pot assumir. Existeix, això sí, la voluntat de progrés, la seua aparença, i també el retrocés o involució de l’aclaparadora majoria, provocat per tal de garantir el progrés (a tot estirar) d’una exigua minoria insolidària i avariciosa que no vol ni pagar impostos, encara que els nombrosos milions no li càpien als paradissos fiscals. El progrés d’una exigua minoria no és "el progrés", especialment si es fabrica a costa de la resta de la humanitat. El progrés general, en canvi, sí que és progrés. Però l’exclussivament particular, no. Tampoc es pot dir que durant uns anys hi ha hagut progrés i desprès, crisi. No. El progrés, o és total en l’espai i en el temps per a tots, o no ho és. A tot estirar, no es pot dir que l’esquerra haja assumit una cosa que no existeix. Allò que hauria assumit és la seua quimera: l’aparent progrés neocapitalista neoliberal.

Per què les masses volen votar el PP? perquè no veuen el tal progrés i esperen que aquest partit el porte. Però el poble, com diu Maquiavelo al seu llibre El Príncep, no veu més enllà dels nassos. Aquest partit té la mateixa manera d’entendre la política i l’economia que David Cameron, Zarkozy, Merkel, Berlusconi, i tots els altres, que en Europa són legió. En els seus països, igual que en els EUA, més aviat hi ha regrés que progrés.

El comportament dels electors espanyols respon al patró descrit per Maquiavel a El Príncep en paraules semblants a aquestes: Els homes, afeccionats a mudar de senyor, amb la boja i errada esperança d’amillorar la seua sort, s’armen contra el que els governava i posen un altre al seu lloc. No passa, però, massa temps sense que l’experiència els convença de l’empitjorament de la seua condició.

S’ha pervertit la idea del diner (diu Arcadi Olivereres al llibre: Aturem la crisi). El diner era instrument d’intercanvi (compres una mercaderia, i dónes diners; la vens, i rebs diners per a comprar-ne una altra o per a guardar-lo i comprar després). S’ha convertit, però, en mercaderia (compres i vens diners), no és un instrument, sino un objecte que es compra i es ven. A més a més, els diners abans eren monedes, bitllets, basats en el valor d’ús o en el valor de canvi; ara són nombres que circulen per internet. Per internet es compren i es venen nombres, quantitats. De què? De mots (euros, lliures, dòlars). Tu pots comprar o vendre nombres des d’aquí com si fores a Nova York o a Tokio mitjançant nombres, sense que ningú et controle. Si guanyes, guanyes nombres. Si perds, perds nombres. Compres i vens nombres; guanyes o perds nombres. Això són ara els diners: nombres, encara que qualificats amb el nom de euros, dòlars, lliures, yens, etc. Però el valor dels euros s’expressa en dòlars, el dels dòlars, en euros o en yens, el dels yens, en euros o en dòlars o en lliures… Depèn de la demanda (i/o de l’oferta), que sol tenir un caire emocional no massa equilibrat.

Tu no fas grans quantitats de diners perquè produesques taronges, blat, cotxes o avions, sinó perquè els nombres que vens tels paguen cars o perquè els que has comprat han augmentat el seu valor. El valor de les accions d'una empresa no depèn del que aquesta produeix, sinó del nombre de compradors i de les quantitats que ofereixen. Si un dia hi ha molta demanda, apuja el seu valor. Si n’hi ha poca, abaixa. El nombre de compradors depèn del seu estat d’ànim. El valor és una qüestió psicològica, una qüestió emotiva, no una qüestió racional de satisfer necessitats. Necessitats de salut, per exemple, o d’educació, o de vivenda, o d’alimentació… (Per això s'hi han fet les retallades recents). El capitalisme neoliberal es un sistema políticoeconòmic nefast i emotiu que es desequilibra fàcilment. És un desequilibri emocional que depèn de rumors, pors, avarícies, cinismes, crueltats... Però no hi ha cap psiquiatra que se n’ocupe. En última instància la crisi és un símptoma de la malaltia psíquica neoliberal.

Manicomio, de Goya

Si, doncs, l’esquerra ha assumit el que creu progrés capitalista, allò que realment ha assumit és una malaltia: la bogeria neocapitalista. Ara bé, si aquesta bogeria té cura, no la tindrà sense el tractament psiquiàtric adient. El neocapitalisme liberal és, ara com ara, un problema psiquiàtric. Aquest és el problema que té l’esquerra, eixa esquerra que Berggruen diu que ha assumit el progrés capitalista.

Una metamorfosi ben acomplida

2011-09-02T14:24:00.004+02:00

Joan Francesc Mira diu:

“Una gran part de la humanitat pareix que no vol privar-se dels diferents “opis del poble”, no vol eixir de les “tenebres” i entrar en la llum racional, secular i enemiga del dogma i del mite, què hi farem” (de l’article: Pelegrins a Madrid, El temps, 30/8/11).

Un poema de León Felipe:

“Yo no sé muchas cosas, es verdad.

Digo tan sólo lo que he visto.

Yo he visto:

Que la cuna del hombre la mecen los cuentos…

Que los gritos de angustia del hombre los ahogan con cuentos…

Que el llanto del hombre lo taponan con cuentos…

Que los huesos del hombre los entierran con cuentos…

Y que el miedo del hombre…

Ha inventado todos los cuentos.

Yo sé muy pocas cosas, es verdad.

Pero me han dormido con todos los cuentos…

Y sé todos los cuentos”.

…. …. …. ….

“Pero yo no quiero cuentos…

No me contéis más cuentos”.

(Nueva antología rota, pàg. 182, Edic. Público, 2010).

Ignacio Ramonet diu:

“[Los grandes grupos mediáticos de la globalización] asumen abiertamente su nueva función de perros guardianes del desorden económico establecido y su nueva condición de poder antipopular. (…) Se han convertido en el aparato ideológico de la globalización.

Ya no actúan como medios de comunicación sino como auténticos partidos políticos. No reivindican el derecho a la crítica [com quan la premsa era el quart poder] (…). Su verdadera misión es la de contener las reivindicaciones populares. Su modelo sigue siendo Silvio Berlusconi, líder del principal grupo de comunicación italiano, elegido democráticamente presidente del Consejo. Berlusconi ha demostrado que, cuando uno posee la primera fortuna de un país y controla su principal grupo mediático, ganar –democráticamente- unas elecciones nacionales constituye una simple formalidad”. (La explosión del periodismo, Clave Intelectual, S. L., pàg. 64).

Recordeu, també, el poder d’assassinar que té el Dr. Caligari a través d’un intermediari hipnotitzat per ell. És a dir, el poder d’aconseguir que uns executen el desig d’altres sense assabentar-se’n (segons el guió original de la pel·lícula: el gabinet del Dr. Caligari. Vegeu l'entrada al bloc clicant aquí).

Tampoc estaria mal que repassàrem, damunt damunt, la història del PSOE, començant per recordar de quina manera hom va abandonar la ideologia marxista. En el congrés de 1979 Felipe González proposà la renúncia a aquesta filosofia político-econòmica. La majoria no ho admeté i Felipe dimití. Per a elegir substitut i decidir l’orientació del partit es convocà un altre congrés. Mentrestant, actuaren a l’ombra, per una banda, l’ambaixador nordamericà i, per l’altra, el Partit Socialdemòcrata d’Alemanya. Aquell suggerí que s’estava preparant un cop d’Estat en el cas que continuaren amb la ideologia marxista. Aquest amenaçà amb anular el substanciós regal de marcs que havia promès, si persistien en la citada ideologia.

El resultat va ser que no es presentà cap alternativa a Felipe i, per tant, la voluntat dels EUA, la d’Alemanya i la del franquisme etern cuinaren el PSOE que ara tenim, sotmès als interessos d’aquestes forces.

Així, doncs, per no fer-me massa llarg (que ja ho sóc prou), diré que acceptaren una transició light, edulcorada i descafeïnada, que mantenia els franquistes intactes; acceptaren l’amnistia als criminals colpistes, però no a les víctimes, (que encara perdura: vegeu el càstig a Garzón) acceptaren el Concordat de tarannà franquista amb la Santa Seu, la Constitució, segellada pel mateix franquisme residual i sempitern, i entraren en l’OTAN. Zapatero, recentment, desprès de reforçar la unitat d’Espanya front a les vel·leïtats catalanes, de retallar els ingresos dels que ja els tenien prou retallats, declarà que suprimir l’impost a les grans fortunes, vella política dretana, pot ser d’esquerres. I ara reforma la Constitució amb un article, proposat pel PP un any abans. Aquest article consagra el neoliberalisme capitalista en la Carta Magna, la qual cosa farà impossible en el futur una política social i solidària amb el poble, de manera que s’esvairà l’estat del benestar, perdut casi sense haver-lo provat (lasciate ogni speranza).

El PSOE ha anat progressivament transformant-se en un partit de dretes, com la història d’una mort anunciada: la de l’esquerra. Dóna la impressió, per tant, que PP i PSOE no són ja dos partits, sinó un sol partit amb un sol cervell i dues cares: cara dreta i cara esquerra, però el cervell és de la dreta. Essent la dualitat de cares necessària per a mantenir una aparença d’oposició, la ficció d’un litigi inexistent, la rivalitat, en suma, que hom pot trobar en qualsevol competició esportiva entre amics i/o familiars.

Conclusió de tot el que figura ací damunt: estem manats per qui no hem elegit, els quals s’amaguen, en canvi, sota l’aparença de partits elegits, malgrat seguir interessos tan aliens a nosaltres com oposats als nostres. A més a més, podria ser que, fins i tot sabent-ho, els elegiríem ben a gust i votaríem a favor el referèndum de la reforma constitucional, si fóra el cas. Aleshores votaríem convençuts d’actuar voluntàriament i lliure, com habitualment fan els italians. Per això pense que la metamorfosi afecta, també, els electors.

The end

El comiat papal

2011-08-25T18:12:00.014+02:00

Toni Albà a Manresa

El Papa se n’ha anat i ens ha deixat alguna de les seues parides. No estàvem segurs de tenir una ànima diferent del cos, i ara ens assabentem que, damunt, Espanya, “una gran nación”, té una ànima, la qual, per cert, és “profundamente religiosa y católica”. No sabem què passarà amb Catalunya i el País Basc, que també són nacions: tindran ànima o no en tindran? En cas de tenir-ne, serà catòlica, agnòstica, atea o laica?

El cas del País Valencià és més problemàtic: per què eixa obsessió plasmada en l’himne regional de lluitar per ofrenar noves glòries a Espanya? Tem no ser Espanya (no tenir l'ànima espanyola) i s’esforça a fer-hi mèrits? Ni Madrid, ni la Rioja, ni La Mancha, ni Extremadura… ofrenen res a cap altra nació. Ells són Espanya.

Temen no poder entrar en Espanya?

Potser el Sant Pare s’ha identificat amb els constitucionalistes espanyols i no reconeix els problemes identitaris de les distintes nacionalitats de l’Estat. Aleshores per a ell Catalunya i el País Basc no constituirien dues nacions, sinó que formarien part de "la gran nación española", segons sembla que es desprèn de la Constitució, interpretada pel Tribunal Constitucional. Ara bé, si fóra així, açò plantejaria un problema de coherència en la doctrina papal, ja que, també en la Constitució figura allò que ell combat sense treva: la laïcitat d’Espanya. Acceptaria el Papa la Constitució en allò que fa referència a l’única nació espanyola, però la rebutjaria en allò que afecta a l’aconfessionalitat de l’Estat, de manera que Espanya seria per a ell "una, grande i (segurament, encara que no ho diu) libre" (lliure dins de l’àmbit traçat pel dogma catòlic), com correspon a la tradició del nacionalcatolicisme?

2011

Si Espanya, "una gran nación", esdevinguera "democràcia real ja", com volen els del 15-M, esdevindria, per això mateix, laica, realment laica. Deixaria de ser, per tant, "profundamente religiosa y catòlica" en el sentit del Papa. Estaria, doncs, condemnada al foc etern? Si les ànimes personals rèprobes van a l’infern, qualsevol podria preguntar-se on aniria l’ànima laica d’Espanya. I quan? Al final dels temps, quan haguera mort l'últim espanyol? Creieu-me, és realment un problema, perquè les ànimes particulars, en morir els cossos, immediatament unes s’envolen al cel i altres s’enfonsen en l’avenc infernal de les calderes de Pere Botero. Ara bé, quan se separarà de la matèria l’ànima d’Espanya? I, aleshores, on se n’anirà? Al cel amb la dreta profundament religiosa i catòlica com vol el Papa? O a l’infern amb els laics, catòlics o no?

A l’infern!

Aquí ens surt un altre problema. Ja que l’ànima, segons la filosofia medieval, és simple i indivisible. No pot, per tant, dividir-se i anar una part al cel i altra a l’infern. L’única solució que jo veig és que o bé només la part de nació dels catòlics profundament religiosos tinga una ànima nacional, o bé que n’hi haja dues: una bona i una altra mala. La part de la nació conformada per ateus, agnòstics, mahometans, budistes, jueus, protestants, catòlics no practicants, catòlics practicants, però laics i tolerants, etc. mancaria d’ànima nacional o en tendria una diferent i mala (no una part de la bona que, com hem vist, és impossible).

Aquesta darrera alternativa, la d’existir una altra ànima nacional, obriria la porta a la justificació, perfecta per catòlica, del dret a decidir que tant reivindiquen els catalans com els bascs, davant la possibilitat de tenir una ànima pròpia (deixem ara de banda, si bona o mala, si una o dues). Mireu per on els camins del Senyor són insondables i inesperats. Hom comença amb la reprovació del laïcisme i hom acaba justificant el soberanisme. Per a tenir ganes de menjar o de rascar basta començar.

Algú em dirà que la citada expressió papal sobre l’ànima espanyola és metafòrica. I té tota la raó. Ja va dir Nietsche en “Sobre veritat i mentida en sentit extramoral”, que el llenguatge és un conjunt de metàfores útils. Per això aquest escrit meu també el considere metafòric.

Un cop escrit el que figura més amunt, una notícia m'ha sacsejat l'ànim (no l'ànima, compte!), deixant-me-lo desnucat: la reforma que el partit bifront, PP-PSOE, vol perpetrar en la Constitució, ell a soletes, sense acudir al referèndum. Dic bifront perquè és una mesura llargament acaronada pel PP, d'interès per a patronal i financers, i perjudicial per al benestar social (pensions, salut, educació..., tot allò que depèn de capital públic i no del privat). Ha sigut ordenada per la Senyora Merkel. Consisteix a posar un límit a l'endeutament de l'Estat. De manera que, si en un moment determinat, al govern li manquen fondos per a subvenir a necessitats socials, no podrà demanar préstecs, haurà de fer retallades en els serveis públics, retallades per imperatiu constitucional. Serà un regal substanciós per a les empreses privades del sector. I malhauradament, a diferència de l'habitual negligència respecte a l'imperatiu d'aconfessionalitat, les retallades constitucionals les complirà, això sí, com si fóra un mandat religiós.

Dos partits i un sol cervell

Penseu-ho bé, li diria al PSOE, si de totes formes heu de perdre les eleccions, "mejor es morir de pie que morir de rodillas". Eviteu, per favor, ser "cornudos y apaleados". Altrament nosaltres serem, si no tots "cornudos", sí tots llargament "apaleados", dempeus o a genollons.

Teníem els botxins. Ara tenim la maquinària
(del Blog "Agua va")

Per a més informació cliqueu aquí.

Pelegrins i Papa (JMJ 2011 Madrid)

2011-08-19T21:45:00.005+02:00

De jove, nazi i de vell, guardiacivil

Què pretén la JMJ? Un acte publicitari d’abast mundial? I què hom pretén divulgar, doncs? A jutjar pel que diuen alguns dels pelegrins, escollits a l’atzar, hom emfatitza la força, la veritat i el poder dels catòlics, tot basant-se en la gran quantitat de gent, de gent jove.

Un gran nombre de persones impressiona, dóna sensació de poder, als espectadors i als participants. En aquest cas, hom voldria donar la impressió que els catòlics practicants són nombrosos com les estrelles, encara que a voltes semble que són pocs quan estan cadascú en el seu medi vital, on potser alguns se senten ridículs. La JMJ, però, estaria mostrant que són innumerables, que tenen la raó, la veritat i la força de la majoria. El ridícul, en tot cas, el farien els laics. Aquesta publicitat apuntaria, sobre tot, a Espanya, on els relativament pocs practicants que hi ha se sentirien recolzats i vigoritzats en veure’s membres d’una gran multitud arreu del món (“Somos miles, somos fuertes y queremos demostrárselo al mundo”)

La multitud de milers encara produeix un altre efecte publicitari: es veurien actuals, no passats de moda, ultramoderns, serien el futur” (“Nuestras cruces no estan apolilladas”).

Volen, sembla, comunicar una actitud de superioritat i que miren els adversaris des de dalt, amb compassió. Com un senyor mira un pobre desgraciat que no sols no té on caure mort, sinó que, ignorant com és, té el cervell buit ([els crítics de la JMJ] “son pobre gente, pero libres de decir lo que piensan. Lo único que pedimos es que dejen de atacarnos”). Magnanimitat, doncs, del que, segur en la cimera de la veritat, mira compassivament la feblesa dels altres, els relativistes, i es permet el gest de tolerar-la. Li surt, però, el complex reprimit que l’ha portat a la JMJ: exigeix que deixen d’atacar. Aquest complex podria ser el nucli del problema que els ha portat aquí, se sentirien atacats, se sentirien assetjats, fustigats, hostilitzats. Per això cercarien la força del nombre: els milers i milers de catòlics practicants els donarien la força per enfrontar-se als laics, considerats repressors.

Quan el Papa denuncia “la dictadura del relativisme que atenta contra la llibertat de l’home, que dificulta l’anunci de l’evangeli i les grans consecucions de la cultura cristiana” (19-11-2010), referint-se, sembla, a l’Estat laic, estaria reforçant l’actitud bèl·lica, de croada, l’actitud de conquesta del món que es bellugaria darrere d’aquestes jornades. Seria la mateixa actitud, més o menys dissimulada, origen de la persecució dels heretges en el passat, de l’extermini dels càtars, aquella que expulsà d’Espanya, primer els jueus i, desprès, els moriscos. Seria l’actitud de tot aquell que, exercint un poder sobre altres grups humans, un dia sent que volen llevar-li’l.

Si els Estats humans hagueren sigut laics des del principi ens hauríem estalviat moltes guerres i molts sofriments

El laic podria atacar, si de cas (cas bastant improbable), com ataca l’esclau que s’allibera de l’amo, el súbdit d’un Estat dictatorial que enderroca el dictador, el país colonial que s’allibera de la metròpoli, la dona oriental o africana a qui li volen aplicar la sharia. L’actitud del cristià que se sent atacat pel laic em recorda la que originà la rebel·lió franquista, quan el poble començà a alliberar-se de la classe dominant entre la qual es trobava l’Església.

Tots sabem que un Estat no és una persona. Una persona pot ser catòlica i laica, protestant i laica, mahometana i laica, etc. L’Estat laic, en canvi, només és aconfessional. L’Estat laic no és relativista. Els relativistes, si n’hi ha, són les persones. L’Estat laic, en canvi, té els seus principis elaborats pels ciutadans. Catòlics, protestants, jueus, mahometans, ateus, tots tenen els mateixos drets en l’àmbit públic de la democràcia. Però, compte! Valorar per igual els drets a creure en la confessió religiosa que siga és distint a valorar per igual les distintes confessions. Una cosa és el valor del dret que té el subjecte a creure i una altra el valor del contingut de la creença. En l’Estat laic el valor del dret a creure qualsevol confessió és el mateix per a tots. No és el cas, però, del valor del contingut de la creença, del qual l’Estat no jutja, mentre s’hi respecte l’altre (aquí teniu, per exemple, un principi intocable, firme, no relatiu de l’Estat laic). La laïcitat garanteix l’exercici d’aquests drets. Per això cap confessió pot tenir el domini de l’Estat. Que ningú s’apropie de l’Estat és la garantia que tots siguen iguals i lliures (un altre principi intocable). L’Estat democràtic representa tots els ciutadans, no un sector d’ells exclusivament. Els que volen matrimoni religiós tenen dret a tenir-lo, els que el volen civil, també. Els que volen casar-se amb una persona de l’altre sexe estan en el seu dret; els que ho volen amb una del mateix sexe, també: la igualtat i la llibertat democràtica els ho garanteix. Aquelles persones, les creences de les quals els impedeixen l’avortament, tenen dret (i obligació religiosa) a no avortar, però aquelles que no comparteixen eixes creences tenen el dret d’avortar en determinades circumstàncies, etc. La mateixa cosa podem dir del dret a una mort digna (per què la tortura al final de la vida?). També caldria citar les prerrogatives econòmiques: cap confessió religiosa té dret a prerrogativa alguna davant de l’Estat. Si la hi ha, llavors hem de parlar d’injustícia i de corrupció.

Creieu que garantir la igualtat, la llibertat, la convivència, el desenvolupament i acabament de cadascú segons les pròpies creences és atemptar contra la dignitat de la persona? No? Doncs sou laics. Si? Doncs no ho sou. En l’Estat laic, però, podeu conviure tots pacíficament.

Són tossuts, veritat ?

Paraules de bisbes

2011-08-13T20:20:00.037+02:00

La lectura d’algunes manifestacions fetes per bisbes catòlics espanyols m’ha produït certa admiració.

Un qualifica de “paletos” els que s’han atrevit a criticar l’organització de la visita papal a Madrid. Aquest em fa recordar a Jesucrist quan deia: “Benaurats els mansos i humils de cor...”. Haurà canviat, em pregunte, la doctrina de l’Església? Hauran decidit que ara l’orgull i la vanitat, el menyspreu i l’insult, siga la característica definitòria del cristià?

L’altre sentencia que la joventut espanyola es troba “amb la moral i ètica sota mínims”. Tota la joventut? Una part d’ella? Quina? La cristiana? La cristiana practicant? La no practicant? La joventut atea? No serà la joventut indignada del 15-M que reclama ètica en els polítics, en els empresaris, en els mitjans de comunicació… veritat?

Uns altres diuen, aproximadament, que, essent déu l’únic propietari de la vida humana, ningú té dret a interrompre-la, encara que només siga la seua pròpia per a evitar sofriments i danys majors. Ja que la vida pròpia d’una persona no és exclusivament d’ella, sinó de déu, que n’és el propietari. Així que la vida pròpia d’una persona és pròpia d’ella i no ho és. És una cosa pareguda, per a entendre-ho millor, a la vida d’un esclau, la qual és pròpia d’ell, però no ho és, perquè pertany a l’amo. Això és: la vida pròpia d’un pertany a déu. Conclusió: déu pot matar, però l’ésser humà, no. Allò que no acabe d’entendre del tot són les fogueres inquisitorials amb les tortures prèvies, les creuades, les altres guerres, no dirigides per l'Església, però en les quals participaven els bisbes i el poble cristià... Fa 75 anys la insurrecció militar contra l’estat de dret, també coneguda com guerra civil espanyola, va ser convertida en creuada pels bisbes catòlics. I no fa gaire, es va declarar una guerra contra Irak en la qual anava a participar Espanya dirigida pel PP d’Ansar, partit al qual solen votar els catòlics, per suggeriments eclesiàstics indirectes. No aplegue a comprendre com la vida d’una persona està en mans de déu si es tracta d’una malaltia dolorosa i no ho està, si es tracta de persones innocents que, sense tenir-hi art ni part, es troben dins d’una guerra autoritzada, tolerada o no condemnada rotundament per l’Església. Espere que algun dia la il·luminació de l'Esperit Sant descendirà sobre el meu cap i em farà comprendre. O, potser, el parer d’aquest esperit es modificarà una mica, per imperatius de coherència.

Encara un més: el cardenal Cañizares ha assegurat que “el problema principal de Europa no es el económico, (…) sino el olvido de dios, que lleva a la autodestrucción”. I proposa resoldre’l amb “una nueva evangelización”. Desprès de casi 2.000 anys d’evangelització i 40 de nacional catolicismo? Huuummm!

A continuació ha descrit la situació com “una crisis del hombre, (…), el gastar por encima de nuestras posibilidades y buscar únicamente el disfrute a toda costa, el goce para mí mismo, aunque tenga que machacar al otro, una situación que és necesario superar”. Açò sí que és una gran veritat, senyor Cañizares, hem de condemnar a tots els que no solament gasten sinó també indueixen a gastar: els especuladors, els constructors d’immobles en terrenys d’interès ecològic, els bancs que ofereixen préstecs fàcils i desprès es queden amb l’immoble sense liquidar el deute dels pobres incautes, el neoliberalisme i els partits neoliberals.

Allò que alguns esperen de la visita papal

Per fi voré fet real un somni acaronat força temps: l’Església condemnant i excomunicant les teories neoliberals, els grups econòmics que les practiquen i els partits que les han adoptat. Per fi! Ja n’era l’hora! M’imagine aquell Jesucrist, que amb una tralla va expulsar els mercaders del temple, amb quanta alegria vorà la conversió de l’Església. Estic veient la cara que posaran els directius de Telefònica, el Banco de Santander i el Corte Inglés quan s’assabenten que el Papa no vol els diners que han invertit en la seua visita a la capital. Els d’aquestes empreses i els de totes aquelles que especulen amb la imatge publicitària de la ciutat arreu del món.

El mateix papa agarrarà la tralla i les fuetejarà, a elles i a tots els mercaders ajocats a l’ombra cristiana.

Ja estic veient tots els joves de la Jornada Mundial de la Juventud reunits al campament de Sol demanant democràcia real ja!, afirmant que no són titelles de polítics i banquers, cridant que no hi ha prou pa per a tants xoriços i remugant en assemblea algunes coses més…